Allò de que totes les lliçons queden escrites a la història, per si el futur les vol aprendre, té una magnífica extensió en el FC Barcelona. Club d’una trajectòria singular, incomparable a nivell planetari, les pàgines del seu passat, ignorades sistemàticament pels seus dirigents i massa social, ofereixen tot allò que cal saber per evitar noves ensopegades en pedres i disgustos del tot familiars. El Barça ja ha passat per qualsevol paper de l’auca que hom pugui imaginar i en els episodis viscuts hauria de trobar la manera de planificar l’esdevenidor, si no fos tan tossut en l’errada quan ignora i menysté el patit o gaudit per les generacions anteriors. Avui, per exemple, s’acompleixen 60 anys de la final de Berna, el pitjor daltabaix viscut mai per al barcelonisme, el punt de partida a la travessa del desert dels 14 anys sense una Lliga, la ferida que marcà a foc trets indelebles d’una personalitat col·lectiva com el derrotisme i el fatalisme que encara romanen a la manera d’un estigma del que resulta impossible desempallegar-se. La final de la Copa d’Europa de Berna contra el Benfica significà el dramàtic cant del cigne d’una magnífica generació marcada a foc per la tupinada del cas Di Stéfano. El club es presentà a l’oportunitat de succeir el Madrid com a rei continental d’una manera rocambolesca: Sense president, en mans d’una gestora, amb entrenador d’emergència, la màxima estrella traspassada tres dies abans a l’Inter i el club en situació de fallida econòmica després dels incomptables tripijocs viscuts amb la construcció del Camp Nou que quadruplicaren el pressupost previst. Agafat amb pinces l’equip, els noranta minuts de joc marcats per la fatalitat dels pals quadrats de Suïssa significaren, de pas, el final de cicle que acomiadà del club mites com Ramallets o el colossal Kubala, veterans als que un club incapaç de planificar el futur no havia estat tampoc capaç de trobar relleu ni sortida digna.

Berna va ser un disgust monumental per als avis, igual que Sevilla’86 marca el tarannà dels pares i de les generacions que després, gràcies a la revolució cruyffista, es tornaren guanyadores i els fills d’avui, que només han viscut les alegries de Guardiola i Messi. En aquell moment, l’ensorrada va ser catedralícia, anunciada a crits però impensable. A qui se li acudiria traspassar el formidable Luisito Suárez quan era cridat a ser el líder dels seixanta, el pal de paller on s’havia de construir el nou projecte. Només fa quatre dies que la història del futbol es repassa situada en el seu context polític, social i econòmic. Ha deixat de ser una col·lecció de fets aïllats on només interessaven títols, partits i campionats sense relació aparent amb el seu entorn. Sis dècades després, potser per allò tan tòpic de que la història sempre es repeteix, el Barça ofereix uns formidables paral·lelismes amb aquell punt d’inflexió negatiu que propicià una llarga nit farcida de malsons. El crac econòmic és encara pitjor, el final de cicle venint de tan amunt resulta una evidència i les decisions a prendre no permeten altra alternativa que no sigui d’extrems dràstics. No paga la pena exigir que els responsables de l’entitat siguin coneixedors i estudiosos del passat blaugrana, però les ensenyances d’aquells dies mereixen respecte i reflexió. Sobretot, entre una massa social que encara viu en estat de negació, no vol acceptar el brutal empobriment d’avui, gentilesa d’una nefasta gestió acumulada en la darrera dècada. 

Ara, només podem desitjar que Laporta no passi el tràngol que caracteritzà la presidència d’Enric Llaudet, mandatari a reivindicar que va ser maltractat en el seu temps sense que ningú el salvés repassant la penosa herència rebuda d’una patuleia que, també, havia estat al Barça per a servir-se i no servir, com hauria de ser l’obligació, primera i última, de qualsevol directiu blaugrana. Seixanta anys d’un paral·lelisme ben present perquè sembla, talment, que fos ahir. Més val repassar l’examen, a veure si troben solucions al tancament d’una època que no pot resultar finalment, de cap manera, tan tràgica com aquella.