La València contemporània a través dels seus edificis

L’autoconsciència de la història pròpia ha estat un dels punts febles dels valencians durant molt de temps. Un cert complex d’inferioritat s’intuïa de forma omnipresent quan es parlava —i se’n parlava ben poc— sobre els valencians i la seua història. D’un temps ací, però, grans historiadors i divulgadors han sabut fer que es valoren episodis i esdeveniments que, per valencians, havien estat soterrats al cementiri del centralisme i l’autoodi.

València va ser una de les ciutats més importants d’Europa entre els segles XIV i XVII. Ara més que mai ho sap el poble valencià i ho saben els de fora. Però la València dels segles XIX i XX també va estar entre les grans ciutats vivint els mateixos processos de canvi que Viena, París o Barcelona. A partir d’un fil del tuitaire valencià @iwonderwall analitzem l’evolució de València durant eixes dècades a través dels seus edificis.

https://twitter.com/iwonderwall/status/1393842566567706625?s=20

El segle XIX: una època de canvis

A les dècades centrals del segle XIX va començar un ràpid i profund procés de canvi. El País Valencià, és clar, no va quedar-s’hi al marge. L’Era Industrial va produir grans canvis en la forma de vida que van traduir-se en un augment de la població i en un major pes demogràfic del Cap i Casal. La ciutat de València era des de 1877 era la tercera més poblada d’Espanya. Va duplicar el 1897 els 100.000 habitants amb què contava quaranta anys abans. El 1930 n’eren ja 320.000 i, en acabar la Guerra Civil, València va arribar als 450.000 habitants. El conjunt del País Valencià, però, va mantenir una població més o menys estable fins la dècada de 1950, quan altres àrees urbanes començaren a despuntar. No va ser precisament fins l’any 1950 quan la segona ciutat valenciana, Alacant, va arribar als 100.000 habitants.

- Publicitat -

Retrat de València fet per Alfred Guesdon el 1858. A mitjans del segle XIX València encara era una ciutat molt medieval amb les muralles intactes, els horts del Carme i pocs barris extramurs.

Els canvis de la ciutat intramurs

Fins les acaballes del segle XIX la ciutat de València estava pràcticament restringida a l’interior de les muralles —excepte alguns ravals a les dos parts del riu—. El centre neuràlgic del Cap i Casal era llavors la Plaça de la Mare de Déu —on es trobava la Casa de la Ciutat— i el carrer dels Cavallers. El barri de la Seu, amb el seu esperit aristocràtic, va mantenir-se estimat per les classes altes burgeses fins a mitjans del segle XX. És per això que alguns dels canvis urbanístics típics de la Revolució Industrial van efectuar-s’hi, amb noves construccions com la historicista Casa Peris —al carrer Cavallers, front el Palau de la Generalitat— dissenyada el 1897 per l’arquitecte José María Manuel Cortina Pérez. No molt més tard, el 1906, Manuel Peris Ferrando va projectar a la medieval Plaça de l’Almoina la coneguda Casa del “Punt de Gantxo” d’estil modernista.

Al barri de la Xerea també van dur-s’hi a terme algunes d’aquestes reformes. La plaça d’Alfons el Magnànim va començar a construir-se el 1850 i va adoptar la seua forma actual el 1891. Eixe mateix any, l’arquitecte valencià Antonio Gomez Davó va projectar l’Edifici de la Fundació Bancaixa, edifici monumental d’estil eclèctic entre la Glorieta i el carrer de la Mar. No obstant, l’actuació de més impacte a l’època al barri va ser la demolició de l’antic call jueu el 1869 per a la construcció del carrer de la Pau, que va convertir-se en un important eix de la València burgesa. El carrer uneix dues places de nova creació: el Parterre i la Plaça de la Reina, començada el 1878 com una xicoteta placeta entre el carrer de la Pau i el de la Mar i que no va prendre la seua forma actual fins el 1944.

El barri de Sant Francesc, el nou centre de la ciutat

Fins el 1854 el govern municipal es trobava a la Plaça de la Mare de Déu, al jardí pròxim al Palau de la Generalitat. La nova seu triada van ser unes Escoles que es trobaven al sud de la ciutat, front al Convent de Sant Francesc. Així va començar, llavors, la reforma total d’aquest barri que a mitjans del segle XX era ja el centre neuràlgic indiscutible de València. El 1891 va tombar-se el Convent i es va obrir la Plaça de l’Ajuntament, que prengué la seua forma actual amb la reforma empresa per Javier Goerlich entre 1930 i 1935. La nova Casa Consistorial es va construir entre 1905 i 1930.  Altre edifici simbòlic de la ciutat com és el de La Unión y el Fénix va completar-se el 1929.

La Plaça de l’Ajuntament conforme va ser dissenyada per Goerlich els anys 30 // Foto: Valencia Plaza

Poc després d’obrir-se la nova plaça va començar a replantejar-se completament l’antic barri dels pescadors —a l’entorn del carrer de les Barques—. El modernista Edifici Suay, de Francesc Mora, va construir-se a partir de 1910. També a la Plaça de l’Ajuntament l’icònic Edifici de Correus es va alçar entre 1915 i 1922 sota les ordres de Miguel Ángel Navarro. Altra gran obra del valencià Goerlich es troba al final del carrer de les Barques. Es tracta de l’Edifici del Banc de València, que amb un estil neobarroc amb un marcat regionalisme va ser construït entre 1936 i 1942. Poc a poc, eixos carrers que havien estat no feia tant habitats per pescadors i altres homes de mar van acabar per esdevenir el focus financer i econòmic de la ciutat.

La glòria d’uns per la decadència d’altres

Altres barris de la Ciutat Vella, però, van començar al segle XIX un període de decadència i degradació. Al barri del Carme, per exemple, van abandonar-se les antigues hortes que hi havia a la zona del carrer Ripalda. Els terrenys van ser ocupats per cases barates per a obrers de baixa qualitat. Unes vivendes que foren severament afectades durant la Guerra Civil i la Riuada de 1957. Fins i tot van haver projectes que per poc no varen provocar la destrucció de bona part del barri. El 1928 un projecte de Javier Goerlich proposava la creació d’una gran plaça semicircular darrere les Torres de Serrans i una gran ampliació del carrer de Serrans. Altre projecte, de 1907, proposava la creació d’una gran avinguda que creuara la Ciutat Vella —semblant a la Via Laietana de Barcelona— des de Sant Agustí fins al Portal Nou.

Aquest darrer projecte va ser paralitzat el 1914, però va ser rescatat parcialment després de la Guerra Civil i es va materialitzar en l’Avinguda de l’Oest. Aquesta va aïllar l’antic barri de Velluters, el qual patia una greu crisi des de mitjans del segle XIX. La zona podria haver estat encara més destruïda d’haver-se dut a terme altre projecte de Goerlich de 1939. Aquest pretenia allargar el carrer de la Pau fins a les Torres de Quart, demolint de pas l’Església de Santa Catalina. Així i tot, l’aïllament derivat de la construcció de l’Avinguda de l’Oest va acabar d’enfonsar el barri, que es va convertir en un focus de marginalitat i problemàtiques socials resolt sols parcialment amb els projectes de reforma de les últimes dècades.

Dels primers projectes a la realitat de l’Eixample

Les antigues muralles medievals van començar a ser demolides l’any 1865. D’aquesta manera una ciutat fins al moment ofegada al xicotet recinte de la Ciutat Vella va poder obrir-se cap a l’expansió. Els primers plans d’Eixample, de 1858, no havien pogut ser duts a terme pels successos de la Revolució de 1868. El 1887, però, va ser aprovada la Llei d’Eixample que organitzà la construcció dels barris actuals de l’Eixample i Extramurs. El Pla del Remei i la Gran Via van convertir-se llavors en els nous barris residencials per la burgesia valenciana, que encarregà construccions paradigmàtiques del modernisme valencià com la Casa dels Dragons (de Manuel Cortina al 1901) o l’Edifici Ferrer (de Vicent Ferrer l’any 1908). Potser el millor símbol de l’Eixample valencià siga el Mercat de Colom, dissenyat per Francesc Mora i construït entre 1913 i 1916, paral·lelament a altre gran cim del modernisme valencià: el Mercat Central.

Deu anys duraren les obres de l’Estació del Nord, començades el 1907. Les vies que arribaven a aquest icònic monument van marcar el desenvolupament dels nous barris que, des dels anys 30, s’expandien cap al sud de la ciutat. Russafa, un poble independent fins el 1877, ja es trobava a primers del segle XX integrat al nucli urbà del Cap i Casal. Tant allà com als barris d’Arrancapins van construir-se des dels anys 30 senyers edificis racionalistes i Art Decò, d’entre els que destaquen la Casa Judia (1930) o la coneguda Finca Roja del carrer de Jesús (1933).

La Casa Judía, Valencia
Casa Judia dissenyada per Joan Guardiola el 1930 en estil art decò. Es troba al barri de Russafa // Foto: www.valenciacuriosa.blogspot.com

València fora de les grans vies

Des de la segona meitat del segle XX València ha crescut de manera molt més anàrquica i dispersa, sense planificació. Nous barris van anar desenvolupar-se al voltant d’antics pobles com Patraix o Orriols, sobre el terreny que adés eren ocupats per les hortes. Estos nous barris van ser triats com a marc per a construccions a l’avantguarda de l’arquitectura a cavall entre els segles XX i XXI. Obres com l’Espai Verd a Benimaclet o la Ciutat de les Arts i les Ciències a les Quatre Carreres demostraren que València és una ciutat amb vocació contemporània.

Ciutat de les Arts i les Ciències, l’últim gran hit arquitectònic valencià, que ja s’ha convertit en la imatge de la ciutat // Foto: Emilio García

Això sí, edificis com els del Grau, la Casa-Museo de Blasco Ibáñez o el Palau de l’Exposició de 1909 al Pla del Real fan palès que València no es limita a la Ciutat Vella, ni a l’Eixample. Ni ho ha fet mai. València son tots els seus barris i també la seua horta, patrimoni històric i cultural tan important com la Seu o la Llotja. València és tota. Com diu l’amic Vicent Baydal: València és una ciutat que no s’acaba mai.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca