El 1212 va esdevenir-se un dels episodis més tràgics i enigmàtics de la història occidental. Un infant, Esteve, pastor de la ciutat de Cloyes, va presentar-se davant el rei de França amb una carta que, segons ell, li havia lliurat el mateix Jesucrist en persona, per salvar el cristianisme i recuperar Terra Santa. El rei no li va fer massa cas, tanmateix, les notícies van fer que a diversos llocs d’Europa la notícia generés un corrent d’imitadors. Així, des d’Alemanya, un altre infant, Nicolàs de Colònia, fos capaç de mobilitzar adolescents fills de nobles i pagesos, per perseguir el mateix propòsits, fins arribar a Itàlia, amb desenes de milers d’altres joves i rodamons i prostitutes que s’hi havien anat afegint durant el camí. Per la seva banda, Esteve de Cloyes va arribar a mobilitzar fins a 30.000 infants i adolescents, segons els cronistes, en un viatge perillós on molts van morir per les penalitats del camí. D’aquests, al voltant d’uns 2.000 van arribar a Niça, on confiaven en què el mar s’obrís davant seu per continuar la peregrinació fins a Jerusalem. Van passar les setmanes sense cap miracle, fins que dos mercaders es van oferir a noliejar set vaixells per portar-los a Terra Santa sense cap cost. Van salpar aquell estiu, i se’n va perdre la pista. 

No se’n va saber res més fins que, divuit anys després, un sacerdot que tornava de Llevant, i que havia acompanyat l’expedició va explicar què havia passat. Dels set vaixells, dos van naufragar a prop de Sardenya i van morir tots els passatgers. La resta, no van anar a Palestina, sinó que van ser duts directament a Alger, on van ser venuts com a esclaus (i alguns, posteriorment, també com a esclaus, a Alexandria, on el preu dels europeus era més elevat). De l’expedició alemanya tampoc se’n sap gran cosa. Molts van morir pel camí, altres es van quedar per Itàlia, la majoria, no van tornar mai a casa. Sembla que la rondalla popular de “El flautista d’Hamelin” està inspirat en aquest tràgic episodi.

És encara avui un misteri aquella mena d’alienació col·lectiva que va portar a què milers d’infants i adolescents es deixessin endur per les paraules dels predicadors i l’esperança d’un món millor i la salvació eterna. Alguns historiadors consideren que els canvis econòmics de fons en la transició entre l’alta i la baixa edat mitjana va deixar a molts camperols sense terra, com a jornalers errants, i que s’apuntaven a les peregrinacions com a una mena de missió religiosa, en certa mesura com a migracions sense un destí concret, fent que l’esperança els redimís d’una absència de futur.

Les imatges de milers d’infants i adolescents entrant a la ciutat de Ceuta m’han fet pensar en aquest estrany fenomen que no sembla tan nou ni necessàriament producte de la globalització. Més enllà de l’oportunisme polític del Regne del Marroc, i de l’ús dels refugiats com a arma geoestratègica (no oblidem que tant Marroc com Turquia extorqueixen la UE per no enviar migrants), davant imatges colpidores, hem assistit a una absoluta manca de rigor periodístic i polític per tractar una qüestió com aquesta. El sensacionalisme s’ha instal·lat en la qüestió dels menors estrangers no acompanyats, de la mateixa manera que ha desaparegut la recerca seriosa, l’anàlisi profunda o les propostes de gestió raonables. Hauríem de creure que hi ha un camí entremig de la ingenuïtat suïcida dels uns i la xenofòbia intolerant dels altres. L’existència de nois i noies sense família pels carrers de les ciutats europees és un problema greu, especialment per als propis protagonistes.

Anem a pams. El Marroc, contràriament als prejudicis que puguem tenir, no és cap país subdesenvolupat. No passa per cap crisi humanitària. Probablement és l’estat més estable de tot el Magrib (amb el permís, relatiu, de Tunísia). Fins i tot, la taxa de desocupació (2016) és del 9,5% respecte a la del 16% espanyola, i la juvenil, del 22% respecte del 39% de la de l’estat espanyol. Cert que els nivells de vida no són comparables, tanmateix considerar Marroc com a un país en situació d’emergència i en fallida econòmica i moral és inexacte i respon més a prejudicis propis que a contrast factual. Com explica un interessant informe del CIDOB (el principal think tank sobre política exterior als Països Catalans,) “El progrés del Marroc és lent, fràgil, encara que real” (2015), dibuixa un país en creixement econòmic constant, tant en termes absoluts com relatius (una mitjana d’un 4% anual), amb una expansió de la indústria, una millora en les infraestructures, una expansió en la inversió i uns canvis en la societat que alleugen la pressió demogràfica de dècades anteriors. Els analistes, en tot cas assenyalen alguns problemes com ara les excessives desigualtats internes, una educació millorable, la persistència de la corrupció i un problema greu de la retenció del talent a causa, precisament, de l’emigració. Tret de l’educació, que a Catalunya està més bé del que els opinadors consideren, aquests són problemes que ens resulten familiars. Per tant, què és el que pot portar a aquesta “croada dels infants”?

Perquè, efectivament, resulta inevitable comparar aquell episodi medieval amb el que avui succeeix amb aquests milers d’infants i adolescents que tracten d’arribar a Europa com el seu particular Eldorado. Un Eldorado que compta amb els seus particulars predicadors que menteixen sobre el progrés econòmic assolit a Europa. Com va passar fa vuit-cents anys, un cop aquí s’enfronten a condicions de vida duríssimes, vida als marges, delinqüència, prostitució i explotació a l’economia submergida. Tot plegat ens fa pensar en la miserable existència d’un esclau medieval. I és evident que una ínfima minoria pot acabar sortir-se’n a canvi d’un desarrelament que, com tots els assistents socials coneixen de primera mà, pot portar a greus problemes psicològics.

Què fer? El més raonable seria tornar-los amb les seves famílies que és, ras i curt, el que faríem amb qualsevol menor que s’escapa de casa, que és el més humanitari i el que exigiríem a les autoritats. Certament, això de fugir de casa és un fenomen que tampoc resulta aliè al nostre present i al passat més immediat. Fins a la dècada de 1980 això resultava força comú a Catalunya, i sovint era provocat per tensions en el sí de la família, l’ofec de la vida rural o en comunitats petites, conflicte generacional o simple desig d’aventura. I les experiències solien acabar fatal, normalment caient en xarxes d’explotació sexual o laboral per part de desaprensius oportunistes, com els mercaders medievals que esdevenien traficants d’éssers humans quan podien beneficiar-se de la situació

Per què no tornen? Segurament, i com es pot llegir en algunes notícies periodístiques, els afectats tendeixen a justificar-se afirmant que les pròpies famílies els empenyien, que no tenen pares o altres testimonis semblants. És difícil conèixer a fons la veritat quan no es contrasta la informació, i és evident que molts dels afectats poden falsejar la seva història per evitar una deportació que seria contemplada com un fracàs personal davant les altes expectatives que els van impulsar a marxar. Tanmateix, les famílies marroquines no són massa diferents que les catalanes, i els pares marroquins estimen els seus fills com qualsevol pare local, i els conflictes entre pares i fills tampoc són tan diferents com les que els professors detecten diàriament entre els seus alumnes. Creure el contrari sí que té un pot resultar racista. La qüestió és una altra, i, com la croada dels infants, té un component de fe irracional. La idea d’alliberar Terra Santa sense saber massa ben bé com tampoc és tan diferent com la de creure que pots esdevenir ric, tenir èxit i viure tan bé com les estrelles que admiren sense saber exactament com arribar-hi. El mite d’Eldorado, una constant de la humanitat, ha deixat milions de cadàvers a l’oceà, a les selves, a l’oceà, i només ínfimes excepcions veuen complerts els seus somnis, sovint a un preu massa alt. La capacitat de patiment de molts d’aquests infants i joves, que substitueixen les famílies pel seu grup d’amics pròxims, és només explicable per la lleialtat als seus amics. En això, sempre recordaré l’historiador Jay Murray Winter, que explicava com els soldats  van poder suportar les condicions infrahumanes de les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial per la necessitat de no decebre els seus companys, i que només aquest fet explicava que no haguessin fet el més lògic, desertar i tornar a casa.