A veure, interessats, aclarim conceptes. Engeguem a partir del creador de la definició i en quina direcció ho feia. Quan Johan Cruyff va encunyar el neologisme ‘entorn’ es referia, precisament, a vosaltres, al grup de comunicació hegemònic en la creació de corrents d’opinió i als vostres columnistes, que continuen entestats en creure que el Barça els pertany per la seva auto-atorgada condició d’oracle infal·lible. Primera mentida perquè constantment es miren el dit i no saben on para la Lluna. Potser que comencem a explicar-los el més senzill, separar passat i present: Totes les desgràcies actuals del Barça venen d’abans. De quan manaven els amics. Per molt que us desbordi la ràbia, els vots haguessin posat Sant Pere Màrtir de president i continuaríem igual, patint la nefasta herència rebuda. Precisament, dels seus còmplices, que no es facin ara els ofesos. Si reclamen continuïtat de Koeman és per això mateix i no empassem com a excusa que l’equip s’hagi enfonsat per no fer-li confiança, argument que han repetit fins afartar-nos durant tota la setmana, amb desig evident d’erosionar la gestió actual. Al tècnic a punt de plegar el va nomenar Bartomeu i li va signar dos anys malgrat ell marxava, no lluïa currículum i sabéssim de la seva incapacitat per a llegir i corregir partits sobre la marxa, carència imperdonable en el seu càrrec. Ha donat oportunitats als joves per causa major, perquè la plantilla és un solar pèssimament estructurat, no tenia res més a mà i els vostres van gastar una fortuna en un aixovar inservible. Si es queixa avui és a causa dels amics que li han menjat l’orella amb l’objectiu de desgastar l’enemic a la presidència. I ara, pressioneu per fer la revolució. Quina revolució? L’ajornada per la mediocritat manifesta dels vostres, que han enfonsat l’economia, de pas, i l’han deixat a punt de fallida. Què coi reclameu ara? Haguéssiu bramat a temps, mentre s’anava cuinant aquest immens bunyol i callàveu perquè ho feien els vostres. Els mediocres de sempre. Defenseu Koeman només per ser de la vostra corda. Que no sigui entrenador de pes per al Barça no us importa. 

Hem viscut un any de transició que només ha servit com a sala d’espera de les incalculables decisions a prendre. Si us fixeu, però no voleu fixar-vos, l’equip ha funcionat anys i panys per inèrcia ja que la vostra banda ha estat incapaç de crear absolutament res en una dècada, només comprar cromos de fanàtic i decisions arbitràries de qui es creu el millor sense que mai ho hagi confirmat via fets. Heu deixat un forat descomunal i un munt de sospites. Haurieu de no badar boca, que en un país normal ni us atreviríeu a sortir de casa. Revolució? Igual sí, s’ha de començar des de zero sense remei ni alternativa per gentilesa vostra, incapaços de fer la feina que havíeu de fer. Ara exigiu? Ara que no hi ha un ral? Ara que Pep continua en el llarg exili que li vau preparar? Ens heu ficat en un laberint de mítiques proporcions i a sobre teniu els pebrots de demanar cars reforços a les portades. Aneu a reclamar a la finestreta que prou coneixeu. En aquesta, l’actual, suaran tinta per evitar una travessa del desert de les proporcions de la llunyana dels 60, la dels catorze anys sense una Lliga. O és que potser esteu neguitosos per la imminent auditoria, per la possibilitat de trobar-nos un panorama que us faci enrojolar sense cap excusa a mà. De moment, si voleu distraure-vos, informeu sobre el milió i mig regalat al Laietà o els constants tripijocs i encariments de l’Espai Barça, com hauria de ser obligació. No manipuleu errades evidents com la manca de mà esquerra i maneres en el comiat de Barrufet perquè qualsevol amb ulls a la cara veu pífies, improvisació i no és fan incondicional de ningú. Almenys no ens prengueu per estúpids. Sou vosaltres els que ho heu ensorrat, atorgant-vos un paper que no pertoca a la premsa, encarregada d’una fiscalització que no heu realitzat al sentir-vos part, integrant i integrada, del poder. I ara, si voleu, parlem de revolució com l’única via d’escapatòria possible al immens mullader que heu causat.