Els mitjans de comunicació eren, fins l’aparició de les xarxes socials, els únics responsables de posar i llevar altaveus i convertir missatges que eren insignificants en massius. Al cap i a la fi, no ens enganyem, una cosa és tindre veu (que totes tenim) i d’altra és tindre un altaveu que reproduïsca l’eco de la teua veu. I eixa era, fins fa molt de temps, una funció exclusiva dels mitjans de comunicació massius.

Dels mitjans de comunicació massius a les xarxes socials

Primer arribaren els periòdics en paper: la màgia de fer un diari que al dia següent viatjava centenars de quilòmetres més enllà. Després aquells discursos de Roosevelt, Azaña, De Gaulle o Mussolini que combregaven milions de persones per la ràdio. I, com oblidar-nos d’aquell primer debat televisat de la història entre el demòcrata John Fitzgerald Kennedy i el republicà Richard Nixon. El van seguir 60 milions d’espectadors. Per als qui el seguiren per la ràdio, Nixon era el clar guanyador. Per als qui el seguiren en televisió, aquell jove amb ganes de menjar-se el món a qui deien Kennedy de cognom, havia arrasat. És o no és important el mitjà per reproduir uns missatges o uns altres?

Anys després i ben entrats en el segle XXI, arribaren les xarxes socials. Unes xarxes que, com em comentava la periodista argentina Mariana Moyano —que sobre estos temes sap, i en sap molt—, han canviat la nostra manera d’entendre el món i les relacions socials. Tota una revolució que ha propiciat que paraules com “amistat” o “seguir” hagen canviat de significat per a totes nosaltres.

En definitiva, les xarxes socials s’han convertit en un dels fenòmens definitoris de la nostra època. I… Per què? Perquè han sigut capaces de construir un nou llenguatge i un nou imaginari. I això significa que han aconseguit arribar al nostre subconscient. Han canviat el nostre senso commune: allò que creiem que és raonable sense raonar-lo.

Ada Colau i González Pons se’n van de Twitter

Si parlem de les xarxes socials hem de parlar de Twitter. No per la seua massivitat, ja que és una de les grans xarxes socials que menys s’utilitzen. Però sí per la forma de consum que té. Des de Donald Trump, fins Matteo Salvini i passant per Cristina Fernández de Kirchner o Lula da Silva, hem vist com els polítics llançaven alguns dels missatges més importants de les seues carreres a través d’un simple tweet: tot condensat en un efímer missatge amb menys de 280 caracters.

Una de les polítiques que millor ha emprat sempre les xarxes ha sigut Ada Colau. Recentment, anunciava la seua decisió d’abandonar Twitter. Per a ella, aquesta xarxa social havia permés “normalitzar el discurs de l’odi, la violència i els comptes falsos amb la intenció de fer dany”. La segona alcaldessa europea més seguida en Twitter abandonava la xarxa del pardalet, però no renunciava a la resta de les seues xarxes. I ho feia per trobar nous canals que serviren per “conversar, buscar punts de trobada i estigueren oberts a la crítica”. 

A Colau li va seguir el parlamentari popular en el Parlament Europeu González Pons. En la seua columna setmanal anava, però, un pas més enllà que Colau i anunciava que deixava totes les xarxes socials per a no convertir-se en addicte. La vida sedentària que ens ha portat la pandèmia i eixes mirades furtives, constants i libinidoses al telèfon entre reunió i reunió eren la coartada perfecta. Una frase del seu al·legat encara ressona en els meus pensaments: “La vida és més important que el seu reflex en un espai virtual”. Així, convertits en “vaques que en compte de llet donem likes” han segrestat la nostra atenció constant. I això, estimades, és incontestable, ho diga Pons o el Papa de Roma.

Per què anar-se’n de Twitter és una qüestió de classe (social)

Clar i ras. Després de com vos he pintat el panorama em preguntareu (i amb molta raó): Jordi, si tant odies Twitter, per què no te’n vas? Perquè no és una possibilitat real. González Pons sap que forma part de l’estructura d’un gran partit, els ideals del qual continuaran difonent-se. A més a més, sap que té dues columnes setmanals i molts contactes en els mitjans de comunicació per poder fer-se escoltar quan ho desitge; per poder transmetre un missatge quan ho necessite, vitalment o política. Com ho podem fer periodistes o comunicadors independents?

En canvi, qui lluita pels qui no tenen més que, com deia Galeano, la bala que els mata? Nosaltres no tenim més que els nostres cossos, els nostres cervells i les nostres mans. No tenim altaveus setmanals en mitjans de comunicació com Pons o, fins i tot com Ada Colau. Si alguna cosa ens han permés les xarxes socials ha sigut fer-nos un lloc en el món laboral i donar a conéixer la nostra faena. Jornades que no acaben mai, dependència total dels telèfons i una il·lusió que s’esgota sovint però sempre torna a brollar. I, sobretot, una qüestió ben clara: després d’acabar un article, cal moure-lo en la xarxa!

De les accions individuals a les col·lectives

Deixar les xarxes socials ens suposaria, a moltes de les persones que també som, en certa mesura, personatges públics, desaparèixer. Si abandonem, eixe espai que tant ens ha costat construir desapareixeria quasi immediatament. Els qui no vam nàixer amb la guia telefònica dels pares baix el braç hem trobat en espais com Twitter la nostra finestra al món; en definitiva, hem trobat una eina que ens ha permés tractar als referents que teníem d’igual a igual i demostrar que valíem. Un referèndum constant; cada article, cada tuit, cada paraula.

Si abandonem Twitter es llegiran altres reflexions que no siguen les nostres. En este món voraç ningú és insubstituïble. Si decidim desinstalar Instagram la gent vorà altres continguts que no siguen els nostres. És una paradoxa que no es resoldrà amb accions individuals, sinó amb regulacions valentes que ens protegisquen de les amenaces i de l’odi i que deixen clar als propietaris de les grans companyies tecològiques que la llei està per damunt de les seues normes, regles i clàusules.

Ens agrade més o menys, el de les xarxes socials és un debat molt complex que hem de començar a plantejar, perquè d’ell pot dependre, en part, el futur de la Humanitat. Al cap i a la fi, González Pons se’n va “perquè encara pot”. Nosaltres ja no estem a temps, i si voleu saber per què la resposta sempre està en Succession.