Al racó de pensar!

Escric aquesta reflexió diumenge al vespre, i com a tal, en funció dels esdeveniments, poden caducar abans d’hora. La política catalana presumeix d’italianitat –li he llegit la comparació més d’una vegada a Enric Juliana– tot i que afegiria que, en els darrers anys, sembla abonar-s’hi al barroc sicilià: patètic i sobreactuat. He assistit callat a les ganivetades mútues des de l’inici de la llarga campanya electoral, i avui, anar a eleccions, constituir govern, o la caiguda d’algun meteorit són possibilitats de futur que avorreixen al nivell dels serials que continuen rodant capítols amb els guionistes en vaga. Avui no tenim govern i podem tenir eleccions. Podem tenir govern en precari, a la corda fluixa, amb professionals serrant el cable. Podem tenir una invasió zombi, i ni així semblarien capaços de posar-se d’acord aquests xicots i xicotes d’ERC i Junts.

Efectivament, qualsevol mestre o exalumne endevinarà fàcilment que, malgrat el dramatisme, tot plegat té massa de baralla de pati d’escola. Una sobreactuada disputa que es pot interpretar com a un intent a la desesperada de no ésser conscient de les responsabilitats i de no fer classe un cop has de sotmetre’t a l’examen de la majoria independentista del 52%. Hi ha pànic a concretar la pregunta leninista del “què fer”, quan disposes de la força i legitimitat per tirar endavant la revolució, mentre falla el coratge i la determinació.

Què està passant? Al meu entendre, la possible raó d’aquesta disputa irracional, d’aquest bloqueig seria la paradoxa de la proximitat. Si hi ha dues formacions polítiques que podrien aixoplugar-se sota unes mateixes sigles, aquestes serien ERC i Junts. De fet, ja ho han tastat, i els resultats van ser entre notable i excel·lent. Fins i tot, si oblidem el tema del referèndum, el nombre d’iniciatives polítiques, pactes socials, diàlegs i ambicions, en comparació amb les dècades anteriors i la legislatura posterior, van ser notables. De fet, des d’un punt de vista sociològic, ideològic i de cultura política, ambdues formacions tenen més elements en comú que diferències, per molt que el virus del sectarisme els ho impedeixi reconèixer. A més, des del punt de vista territorial, tenen quelcom de complementari, com s’ha vist en els darrers resultats electorals. Les pròpies acusacions, retrets, l’aspror dels atacs mutus deixen entreveure quelcom que posseeix la virulència i intensitat de les disputes familiars, especialment amargants quan es comparteix la mateixa sang i genealogia.

Precisament, i Junts pel Referèndum així ho va demostrar, ERC/JxCat és, literalment, un “Catch-all-Party”,  [les CUP també són, a la seva manera, un Catch-all-Party alternatiu] una formació política nacional que conté tots els elements que configuren altres espais polítics com el Partit Demòcrata nord-americà o el SNP escocès: un espai plural, amb diverses famílies polítiques i ideològiques coexistint en conflicte i disputa permanent portes endins. Qualsevol analista mínimament hàbil descobrirà que hi ha més diferències a dins els republicans i els puigdemontistes, que estrictament els matisos entre els partits. Perquè s’entengui, el que pensa Nuet sobre la gestió de l’economia -amb intervenció estatal- té poc a veure amb el neoliberalisme d’Aragonès, ànima d’un projecte avortat –la Llei que duia el seu cognom– que preveia externalitzar els serveis públics. Pel que fa a junts, és difícil posar d’acord Aurora Madaula –d’esperit sindicalista i certa àurea d’Alexandra Ocasio– respecte a un Joan Canadell amant de les desregulacions econòmiques. En altres paraules, la lluita per l’hegemonia es disputa diàriament en el sí de les organitzacions polítiques, sindicals, culturals, col·legials, a les escales de veïns o als grups d’amics. Per contra, reduir-ho tot a les diferències entre sigles (que, paradoxalment, descriuen escassament la naturalesa dels partits), només fa que accentuar la droga destructiva del sectarisme. Una droga, per cert, que consumeixen amb fruïció les persones i les societats emocionalment insegures.

- Publicitat -

És cert: les darreres eleccions, amb un empat tècnic entre ERC i Junts, empenyen en aquesta absurda disputa per l’hegemonia de dos espais massa compartits entre actors que haurien d’estar condemnats a entendre’s (o és, potser, allò que molts mestres intuïm en moltes baralles de pati entre els crits d’un cor cantant a capella “los que se pelean, se desean”?)

Efectivament, la meva experiència pedagògica, amb l’autoritat que em confereix haver anat a votar a totes i cadascuna de les eleccions al Parlament des de 1984 (molt abans que alguns dels protagonistes haguessin nascut) és arrossegar-los fins al Racó de Pensar, obligar-los a reflexionar sobre la seva actitud, arribar a un acord raonable i fer-los entendre la necessitat de col·laborar.

Suposo que no me n’he sortit disfressant la meva irritació amb ironia. Ara bé, la proposta de fusió d’ambdues formacions és seriosa. Al cap i a la fi, si hi ha dos que s’odien, gairebé és millor maridar-los dins la mateixa família política [acotació antiromàntica: els matrimonis per interès són més sòlids que els fonamentats en un amor sempre efímer]. Els grans partits, els partits nacionals, com ara el Partit Demòcrata, capaç de grans encerts i errades històriques, han de dirimir les seves disputes des de l’art de les ganivetades internes i conspiracions de palau, discretes, sense necessitat d’exhibir-les públicament. Són pròxims, tenen virtuts i defectes similars, i afirmen defensar els mateixos objectius transcendents.

Ara bé, com a qui això escriu no agrada ésser titllat d’ingenu, em conformaria amb un recanvi a la cúpula d’ambdós espais. Si els protagonistes, els aspirants a ocupar la primera línia han estat incapaços d’imposar-se als propis negociacions i haver arribat a cap acord raonable, és obvi que han fracassat. I, com a aquells entrenadors que acumulen derrotes i posen en perill la viabilitat de l’equip, cal que siguin reemplaçats. I presentar altres persones amb més autoritat moral –o un tarannà més negociador, o amb menys errades al currículum– per encapçalar un govern, i encara més important, un projecte.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca