Elogi del nyap

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El Barça s’ha convertit en un elogi del nyap omnipresent. No passa dia sense novetat i allà on miris tot són incendis en el ranxo que crema pels quatre cantons. Per triar un desori gairebé a l’atzar, comencem amb aquest Palau impossible d’enlairar per uns plànols mal girbats. Pel que diuen les informacions, tan demencials com de costum en aquesta mena d’afers, o paguen set milions davant l’ocupació de terrenys del Bowling o has de posar gairebé la línia de metro entre ambdues cistelles. Bravo. Ho hem sabut en el comiat del gran Bill Mannarellli, a qui no teníem el gust, ex cap de l’Àrea de Patrimoni, set anys de serveis al club i encara la primera pedra de l’Espai Barça per col·locar. Una fera. Tot fa suposar que el cavaller en qüestió era el delegat dels insignes Bartomeu i Moix en la matèria. Segons les pertinents informacions periodístiques, el tal Mannarelli -amb cognom abonat als lletjos jocs de paraules-, destinava uns 120.000 euros mensuals per a contractar especialistes externs que avaluessin els treballs adjudicats fa cinc anys. La broma, segons els auditors, doblava els preus de mercat i ja s’han dedicat 109 milions a la matèria que ens ocupa. En català col·loquial, que no hi falti de res, vaja. I la sospita de que tot anava així, sense cap control i amb un magnífic tuf de presa de pèl.

Segona de la setmana, per anar triant selectes cireres, marxa Xavi Pasqual després de dotze anys i una llarga col·lecció de títols. Algú ha decidit que fins aquí ha arribat, que cal col·locar al seu lloc gent de confiança capaç d’exhibir només això: Ser amics de qui pren decisions. Tira que te’n vas, una altra frase feta que també aplica. Per no estendre’ns en la matèria, passem al tercer apartat, repàs a les amortitzacions milionàries de la rècua d’inservibles fitxatges realitzats. Única sortida, la revolució, que a Laporta li entri un dels seus peculiars sirocos, esperem que auxiliat per l’esperit sant, i es tregui alhora una aposta a la banqueta tipus Guardiola en el seu moment i una renovació d’aire al vestidor de ca l’Ample, que riure-te’n de quan es va fumar Ronaldinho i Deco d’una tacada. Però ara multiplicat per tres o per quatre, que convé escombrar sense miraments noses de tota mena i fins i tot, alguna vaca sagrada que es posi flamenca. En efecte, el ranxo crema pels quatre cantons i a Koeman se li ha passat l’arròs. Gràcies pels joves promocionats i fins aquí ha arribat.

I l’última, que no queda gaire espai. El femení guanya la Champions certificant una feina extraordinària, ambiciosa i professional en els últims anys. No faltarà qui apunti l’autoria de Bartomeu en aquesta proesa i pengi la medalla a la pitrera del president més desastrat de la història del club. Contra Barto vivíem millor, senyores i senyors, i només confirmem que la seva gestió ens acompanyarà anys i panys com el pitjor dels malsons. Encara que sigui per recordar l’únic de positiu que va perpetrar. Sense dubte, equivocant-se o deixant-lo estar perquè, total, eren les noies. No ens desempallegarem de les malifetes de l’última dècada ni a fums de sabatot. De com llençar la Lliga masculina, ni en parlem, que ens han exhaurit el gust i les ganes. En tot cas, afegim-hi que la culpa és també dels jugadors, com fa el periodisme de càmera de l’antic règim. Tot plegat, per anar a teràpia i exigir la medicació que eviti la perpetuació de tan fonda baixada d’ànims. Ens han destrempat a consciència, a traïció i sense consultar-ho a la massa social, ni tan sols recordar-nos que havíem fet de dolent per castigar-nos d’aquesta manera, amb aquests presidents i directius exterminadors de la darrera dècada.