El 3 de maig Isabel Bonig anuncià que no es presentaria a la reelecció a la presidència del Partit Popular valencià. L’endemà es celebraven eleccions autonòmiques a la Comunidad innombrable i el PP esperava, no sense certa inquietud, la reelecció de la seua candidata. L’anunci de Bonig sorprengué a molts, més si es pensa en la notable millora de la situació electoral dels populars al País Valencià des de la seua arribada. Què ha passat? Per què des de Gènova 13 li fan aquesta jugada a la seua salvadora al Cap i Casal? Hi ha diversos conceptes que poden ajudar a dirimir una resposta per a aquestes preguntes: reestructuració, recomposició, canvi de rumb…Tots ells varen ser enunciats a la darrera Tertúlia (amb coses) de La Cova que girà, com aquest article, sobre un tema central, omnipresent i, fins no fa massa, molt poc visible: el zaplanisme.

Un faraó de Cartagena a la Cort del Cap i Casal

Des de la mort de Franco, la política valenciana dels primers anys de l’autonomisme va estar vestida de roig. El PSPV, amb Joan Lerma al capdavant, va ocupar el Palau de la Generalitat entre 1982 y 1995. Les desfetes del valencianisme durant la Transició i la inactivitat dels socialistes davant l’avanç de l’extrema dreta als carrers de València van anar afectant la popularitat d’un govern, el de Lerma, cada vegada més gris i fosc. La crisi econòmica de 1993 i la definitiva caiguda de la popularitat del socialista que habitava la Moncloa van ser el terratrèmol final de la mascletà que dugué a Alianza Popular al Palau de la Plaça de Manises. Va ser així com arribà a governar la Generalitat el nom que, encara que amb la boca petita, encara ressona als despatxos de la Ciutat Vella: Eduardo Zaplana.

L’estratègia zaplanista era clara: apropiar-se del valencianisme —concretament del blaverisme—, redefinint-lo i posant-lo al seu servei. Al mateix temps, en arribar Aznar a la Moncloa, a Vitòria i Barcelona ressonaven els ecos de València. Era l’època del Pacte del Majestic i el PP buscava el suport dels nacionalismes conservadors arreu d’Espanya. Zaplana, pioner d’aquesta estratègia, va fer del valencianisme —o, millor, del fals valencianisme— la seua bandera. Amb el seu somriure etern i el seu aspecte de galán latino, feia sacsar les senyeres coronades als mítings. Com deia Lluís Bertomeu a La Cova “era un orgull fictici, però no per això era menys necessari. L’esfera simbòlica dels valencians estava tan necessitada que els eslògans, encara que buits de continguts, van fer molt de bé”. Per això, ara no és estrany que càrrecs de tots els colors del Botànic traguen a passejar el seu orgull valencià.

L’època de Camps: Postzaplanisme, paroxisme i decadència

La megalomania i la grandiloqüència foren les altres senyes d’identitat del govern d’Eduardo Zaplana. Grans projectes com la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Ciutat de la Llum o Terra Mítica protagonitzaren els anys del boom de la construcció al País Valencià. I no parlarem dels incendis forestals i altres sospitosos desastres que facilitaven els terrenys per construir aquestes obres faraòniques. La buidor del valencianisme de Zaplana es va fer palès en abandonar la presidència de la Generalitat per marxar a Madrid l’estiu de 2002. Amb la seua marxa arriba al lideratge del PPCV Paco Camps, cap d’una facció durament enfrontada amb Zaplana i els seus. I és que, si falsament sacsejaven els populars la bandera del valencianisme, no menys falsos eren en fer gala d’unitat interna i cordialitat entre faccions.

La manca —quan no l’absència total— de democràcia interna al sí del Partit Popular té com a resultat que les lluites intestines entre bàndols interns enfrontats entre sí siguen part del dia a dia. D’aquesta manera, amb la caiguda de Zaplana i Aznar el 2004 els partidaris del president Camps varen vore’s lliures per eliminar els zaplanistes dels llocs de poder. Eliminar els zaplanistes, però, no vol dir eliminar el zaplanisme, o almenys no del tot, i els projectes megalòmans no solament van seguir, sinó que van ser duts a l’extrem. Les torres de Calatrava, el Nou Mestalla, l’Aeroport de Castelló… La sumptuositat duta a l’extrem, fins que va esclatar tot. El malbaratament —propi i heretat— i la corrupció —pròpia i heretada— van condemnar a Camps i al seu partit a l’ostracisme, i el van fer abandonar la Generalitat el 2015, després de vint anys.

El PP valencià en l’actualitat: de Bonig a Mazón

Després de la desfeta del 2015 i l’arribada al poder del govern del Botànic les coses van canviar bona cosa. El PP, arraconat pels casos de corrupció, escapçat i sense poder d’actuació, va haver de reorganitzar-se completament. Per eixe temps el panorama polític valencià va fer un brusc gir: el PSPV es trobava al centre del tauler, com a partit hegemònic i Compromís, mentrestant, s’encarregava de canviar el marc ideològic dels valencians amb una forta renaixença del valencianisme. El Partit Popular, encara en procés de reestructuració, va trobar en Bonig la persona perfecta, per la seua fama de moderada i amable, per tornar al seu lloc. Ella ha sabut triar molt bé la seua estratègia, mantenint un perfil baix i anar, poc a poc, fent petits gestos. Tota pedreta fa marge i a hores d’ara el Partit Popular es veu amb moltíssima més força que fa dos anys.

Com en altres ocasions, una dona és la que fa el treball brut i després algun home és el que gaudeix dels fruits. Quan els de Camps intentaren eliminar el zaplanisme no pogueren derrotar un últim reducte. Des d’Alacant, i després d’una barroca sèrie de cabrioles polítiques molt ben explicades per Víctor Maceda, s’erigia un ungit, com alguns el coneixen. El líder d’aquesta aldea gala que ara, amb suport de Casado y de García-Egea, fa fora a la dona que ha pogut reflotar un partit que prop va estar de la mort al País Valencià. Carlos Mazón, aquesta mena d’Abraracúrcix alacantí, es postula ara com a pròxim presidenciable popular al País Valencià. Sorprenentment —o no— la seua principal senya d’identitat és ser hereu polític d’aquell nom que, com dèiem, encara ressona als despatxos: Eduardo Zaplana.

Zaplanisme, neozaplanisme o mazonisme?

Carlos Mazón i Eduardo Zaplana. Eduardo Zaplana i Carlos Mazón. Un binomi amagat a plena vista que ara es fa palès. Els primers esdeveniments públics de Mazón després de la defenestració de Bonig han estat farcit de detalls que ens recorden en moltes coses al Faraó de Cartagena. Que si una senyereta al cartell, que si un eslògan en valencià —no oblidem d’on ve Mazón—, que si una aparença de cordialitat…I tot això sense entrar a valorar el perfil físic del candidat, tan semblant al de Zaplana que podríem definir de madurito pintón (Emma Zafón dixit).

Siga com siga és una jugada bruta a la Bonig. Això sí, poc se’n sentirà. Com a moltes famílies calabreses i napolitanes l’omertà, o llei del silenci, és dogma al PP. Les faccions poden dir-se el que un porc no pot sentir, però sempre de portes endins. La manca de democràcia interna del Partit Popular, culpable de destarifos com aquest, el fa un enemic difícil de tombar, per àgil i, paradoxalment, per monolític. Més difícils poden tornar-se ara les coses per al Botànic sense la interlocutora, si més no, responsable de la Bonig. Mentrestant a la pobra no li queda més que serrar-se les dents i mantenir l’orgull de renunciar als premis de consolació que li oferixen des de Gènova 13.