Violència vicària: violència de gènere que passa pels fills

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

El documental de Rocío Carrasco, de Rociíto, ha posat sobre la taula una gran quantitat de temes sobre els quals la societat ha de reflexionar: l’establishment dels mitjans de comunicació, la veu inqüestionable de l’home, la mala praxi periodística o el concepte de mare, entre molts altres. També ha posat sobre la taula el terme de violència vicaria. 

La violència vicària és un tipus de violència de gènere i intrafamiliar i maltractament infantil que consisteix a fer mal a una persona per fer-ne mal a una altra. És a dir, fer mal als fills per fer mal a la mare. El o la menor són utilitzats amb l’objectiu de fer mal a la parella. L’agressor aprofita la vulnerabilitat física i psicològica fent que la mare pateixi per no poder defensar-los del seu pare. Aquest tipus de violència pot donar-se de moltes maneres, sigui violència física o psicològica i pot arribar a l’assassinat dels menors. 

Fora de les pantalles, trobem molts exemples de violència vicaria. Des de l’any 2013, 38 menors han estat assassinats a mans dels pares, parelles o exparelles de les mares. En aquest recompte no està el cas més conegut a Espanya, el de José Bretón, qui va cremar els seus fills amb l’objectiu de fer mal a la seva exdona. 

Recentment, però, estan les petites Anna i Oliva, de Tenerife, les filles de Tomás Gimeno, que va trucar a la mare dient-li que “no les tornaràs a veure”. Aquella mateixa nit li havia d’entregar les filles a la mare, però va desaparèixer i encara s’estan buscant les nenes i el pare.

Anna i Olivia, les nenes desaparegudes amb el seu pare a Tenerife.
Anna i Olivia, les nenes desaparegudes amb el seu pare a Tenerife.

Un altre punt d’inflexió va ser l’assassinat d’una nena de set anys, Andrea, a mans del seu pare. La peculiaritat horrorosa en aquest cas és que la seva mare havia denunciat fins 51 vegades que la nena no volia estar amb el seu pare, que no podia estar sola amb ell i aportava informes psicològics i de treballadores socials, però ningú va prendre les mesures necessàries. Ángela González, la mare d’Andrea, va acabar elevant el cas fins a les Nacions Unides, i l’any 2014 va dictaminar la culpabilitat de l’estat espanyol per no haver actuat al respecte.