Deu anys del 15-M

“Què en pensen de la Revolució Francesa”, s’explica que preguntà el president nord-americà Richard Nixon en la recepció del govern xinès durant la represa de contactes diplomàtics el 1972. “És massa aviat per valorar-la”, va respondre enigmàticament Zhou Enlai, l’aleshores primer ministre de la República Popular de la Xina. Aquesta anècdota s’ha fet servir a bastament per propiciar un estereotip sobre la civilització xinesa i la seva cultura mil·lenària, segons el qual, els orientals es prendrien el temps de manera molt diferent a l’occidental, amb continuïtats i immobilisme enfront del l’accelerada i dinàmica història revolucionària d’Europa. Tanmateix, el que poca gent sap és que aquest episodi va ser el fruit d’un error de traducció, d’un malentès temporal. Zhou Enlai no interpretava que es fes referència a 1789, sinó que es va pensar que li preguntaven sobre allò que havia passat a París quatre anys abans, el maig de 1968. I és evident que el primer ministre xinès tenia raó.  Aquell moviment de fons, protagonitzat pels joves i adolescents babyboomers havien aixecat barricades, no pas per tombar un règim o propiciar un canvi de model, sinó com a expressió individualista i generacional d’un malestar difús, de voluntat de trencar amb els convencionalismes. Potser també, en una època de benestar, com descrivia premonitòriament sis setmanes abans l’intel·lectual Pierre Viansson-Ponté a les planes de Le Monde, perquè França, i especialment el jovent s’avorria…

Com que estic a la zona fronterera entre la condició de boomer i la generació X, els ressons del maig francès encara resultaven perceptibles en la meva adolescència. Encara recordo que al Batxillerat em va tocar fer una exposició oral –tema lliure– sobre aquell episodi històric que s’havia esdevingut dotze anys abans. Han passat quaranta-un anys, aleshores, tot i que em penso que devia parlar en termes elogiosos. El color de la generació beatnik, el trencament amb els convencionalismes, el conflicte generacional, cert hedonisme que contrastava amb les rigideses morals –i els perills reals dels fatxes–  que caracteritzaven els grisos i sòrdids primers anys de la Transició, devien tenir molt a veure. Tanmateix, és obvi que la valoració actual que fem els historiadors, amb prou anys de perspectiva per tranquil·litzar Zhou Enlai i els coetanis (alguns dels quals, professors meus a la universitat i figures públiques rellevants) és més aviat crítica. Aquella festa hippy, amb estètica d’Easy Rider, amb retòrica maoista, consum compulsiu de LSD, individualisme extrem i per descomptat, un hedonisme que abdicava de tota responsabilitat personal i col·lectiva, sí sembla que va acabar obrint les portes a la involució en el camp de l’economia i la societat que es projecta en el present. És quan l’esquerra inicia aquella mena de metamorfosi en què el sectarisme (les lluites entre els diversos grupuscles marxistes resultava ridículament kafkiana) i la tendència a posar el focus en qüestions poc rellevants, va deixar el terreny adobat perquè pocs anys abans, mentre Nixon es trobava amb Mao Zedong, s’encetés una mutació agressiva del capitalisme en forma de neoliberalisme. Per cert, que molts hippies d’aleshores van acabar esdevenint grans defensors de l’economia de mercat, l’explotació laboral, les reduccions d’impostos o les privatitzacions.

Han passat ja deu anys del 15-M. Comencem a tenir una mica de perspectiva històrica -potser no massa-. I totes les revolucions requereixen del seu context, malgrat que responen a inquietuds globals. En el cas de Catalunya, proveníem de la falsa prosperitat d’inicis del segle XX, quan semblava que l’economia creixia –l’España va bien de José María Aznar–, malgrat que en realitat, només s’engreixava –elevats nivells de precarietat, endeutament i manca d’oportunitats laborals–. I arriba la crisi de 2008, en què milions perden la feina, centenars de milers la casa, i una munió de persones es veuen en la intempèrie. Els joves mileuristes passen a la categoria de desocupats o submileuristes, que contrasta amb l’exhibicionisme materialista de les elits. Les retallades subsegüents i el rescat bancari generen un veritable xoc. El dibuixant Aleix Saló defineix a la perfecció el que havia succeït en un vídeo que cal mirar-se de tant en tant, que fa que l’Estat esdevingui Españistán.  El grau d’indignació és tan fort que, d’una manera més o menys espontània, desenes de milers de persones, especialment joves, s’apleguen als carrers per expressar el seu malestar. És per això que el moviment es coneix també com a “indignats”. Hi havia motius per indignar-se, com reclamava el vell resistent francès Spéphane Hassel, perquè el sistema resultava d’una obsenitat moral capaç d’aplegar persones de diferents procedències i sensibilitats. Tanmateix, no hi havia una agenda comuna. Tampoc una estratègia. Sobrava espontaneisme. En aquest sentit, les similituds amb maig del 68 resultaven òbvies, perquè, també fins a cert punt, alguns dels veterans d’aquelles barricades d’aquell antic terratrèmol social, també participaven d’aquelles programacions d’actes autogestionades, que tantes esperances suscitaven, diria que amb més escepticisme que il·lusió i més realisme que ingenuïtat.

Va ser un terratrèmol global, tot i que els principals epicentres van ser Nova York –amb Occupy Wall Street–, Londres, Madrid, Barcelona i els països àrabs. La Mittel Europa va tenir rèpliques febles o inexistents. França reaccionà amb cert retard, a partir del moviment dels armilles grogues, reflex de la degradació de polítiques socials i territorials. En els països anglosaxons, l’explicació va ser la capacitat de les polítiques neoliberals, aplicades amb especial virulència, van trinxar societats, si bé individualistes, amb certa tradició associativa. Personatges com David Graeber, lamentablement mort per covid aquesta passada tardor, van ser capaços de generar un discurs sòlid, amb obres com Bullshit Jobs, per caracteritzar la precarietat com a principal element d’opressió contemporània de les generacions joves. A Londres, teòrics com Owen Jones també van ser capaços de bastir un discurs per caracteritzar la criminalització de les classes populars –amb llibres com Chavs– o la condició predadora de les elits –The Establishment–. En el cas de Catalunya, també van fer aparició algunes veus interessants –David Fernández, Marina Garcés, Simona Levi, Teresa Forcades– i experiències prometedores, com ara la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o diverses iniciatives que es podien resumir en el manament “repartir el treball i la riquesa”.

- Publicitat -

Tanmateix, i malgrat que els plantejaments eren infinitament més pacífics i ordenats que el maig parisenc, el moviment va fracassar. Malgrat el flaire a descomposició del règim del 78, aquest va saber resistir i aplicar la repressió, cada vegada més dura i sistèmica, contra la dissidència. Al món àrab –de vegades atiat per potències occidentals, Turquia o Aràbia Saudita– es va acabar amb el moviment a trets. I l’absència de projecte i de lideratge clar va implicar que la centralitat política fos ocupada per l’islamisme i la renovació de les antigues dictadures de sempre. El resultat va ser devastador: una onada de reaccionarisme polític, social i religiós que han acabat trinxant a tota una societat i a una generació de joves ben formats –i sense oportunitats laborals–, com a producte d’un capitalisme que és incapaç de satisfer les aspiracions d’unes societats joves i cada vegada més frustrades.

Catalunya va ser un dels llocs on va tenir més potència. Ja hem afirmat més d’una vegada que Barcelona és una de les capitals internacionals de la dissidència. Si bé a Madrid, a mesura que la gent més raonable anava desapareixent de les assemblees, un grup de joves professors de ciència política formats a la Complutense van acabar per apropiar-se del moviment i articulant-lo des de la formació de Podemos, a Catalunya la cosa va acabar resultant més complexa. Espais com el Procés Constituent, Comuns, CUP,… van anar articulant-se en moviments polítics que també van acabar esdevenint alternatives que, de revolucionàries, van passar a esdevenir regeneracionistes, i finalment, amb un peu a les institucions, simplement, reformistes. Tanmateix, van ser incapaces d’aprofitar el gran moviment rupturista de fons, l’únic amb capacitat de fer tombar el règim del 78 (en realitat, el règim del 39 x 2) que era l’independentisme. Hipotecats amb les velles i fracassades idees de la inexistent Espanya fraternal, no van saber col·locar-se en el costat correcte de la història. Per contra, un cop incardinada amb Podemos, vam assistir a l’enèsim neolerrouxisme encarnat per un Pablo Iglesias que de tan brillant, va acabar amb la inconsistència que tradicionalment ha caracteritzat l’esquerra espanyola.

Què va quedar de tot plegat? De “repartir el treball i la riquesa”, resta una esquerra sectària, petita, enfrontada, embolicada en l’àmbit de l’onanisme de la identitat en base a la multiplicació dels ofesos en base a laberíntiques disquisicions sobre el gènere o el sexe dels àngels. O d’un ecologisme que, com ja va passar amb els verds alemanys, acaben encarcarats en una supèrbia intel·lectual aliena a la problemàtica dels més febles i fràgils. El neoliberalisme continua endavant, pràcticament sense oposició, i satisfet d’haver integrat la dissidència a dins del sistema. El moviment no va entendre que una revolució requereix d’uns objectius clars, una estratègia coherent i unes aliances socials per fer caure un règim tòxic. Les esquerres continuen sense adonar-se que només és possible fer la revolució mitjançant la independència.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca