Els Mossos d’Esquadra reben una trucada el 14 d’abril de 2021. Es comunica la troballa del cos mort d’una dona de 35 anys a Manresa. La víctima mostra evidents signes de violència. Una altra dona assassinada en mans d’un home, en aquest cas la seva exparella. Un altre crim masclista. Per desgràcia no és el primer, però probablement tampoc serà l’últim.
Lutz Hübner, un autor alemany reconegut per la seva capacitat d’apropar la crítica social al públic juvenil, acosta al teatre uns fets que no s’escapen d’aquesta realitat. I és que a principis del segle XXI, dos joves són acusats i detinguts per assassinar una noia després d’estacar-li 33 apunyalades i ferir la seva amiga. Aquest és precisament el fil conductor que segueix Qüestió d’Honor, un text adaptat i dirigit actualment per Carla Torres Danés i representat a la sala Dau al Sec Arts Escèniques, a Barcelona, fins al 16 de maig.
L’elecció d’aquesta sala no és cap casualitat. El teatre, que dorm a Poble Sec, és un edifici modernista construït l’any 1910 i anomenat Dau amb motiu de la seva arquitectura. Dins la sala es crea un espai avantguardista que permet desenvolupar la reflexió mitjançant el diàleg i la paraula. L’espai perfecte per acollir una representació com Qüestió d’Honor.
Una realitat tant propera com invisible
Allò que veig només entrar al recinte modernista m’intriga. Unes sabates de taló blanques, un os de peluix blanc, una ampolla de beguda blanca… Un conjunt d’elements blancs col·locats estratègicament en cercle que, tot i tenir poc sentit en un principi, durant el transcurs de l’obra comencen a prendre significat.
Una dona que no ensenya, que no balla, que no té sexe amb ningú. Perquè llavors ja no ets una dona, ets una puta.
El públic s’asseu al voltant de l’escena. Aquest detall té un pes important en la representació, tal com ha explicat Torres en altres ocasions, això ha de ser així perquè “la responsabilitat recau en la societat”. I és que allò que comença amb riures de comentaris graciosos acaba convertint-se en una situació de completa incomoditat. Una incomoditat davant una escena que reconeixem, que tots nosaltres hem viscut, i que mai havíem pensat que podria arribar a extrems tan incerts. El masclisme és viu en aquesta societat, la nostra. Una societat patriarcal que manté un desequilibri entre homes i dones, però que acaba perjudicant ambdós. En el cas d’ells, regeix l’honor de comportar-se com un home de veritat, traspassant qualsevol frontera per aconseguir allò que es proposa, encara que això suposi tacar-se les mans de sang. En el cas d’elles, es persegueix l’honor de créixer com una dona decent. Una dona que no ensenya, que no balla, que no té sexe amb ningú. Perquè llavors ja no ets una dona, ets una puta.
La directora explica que l’obra parla molt de la meritocràcia, d’un jove que contínuament recorda les dificultats que ha tingut per arribar a ser qui és. En ell es personifiquen les preocupacions que té la generació de joves actual. Segons Torres, aquesta generació té un punt en comú: la solitud. Una solitud que s’emmascara en un conjunt d’aparences de les quals el personatge masculí ostenta durant 90 minuts continuats, utilitzant-les per aconseguir allò que vol: fer seva una dona que no li pertany.
“La reflexió ha d’anar més enllà del gènere, hem de prendre una consciència col·lectiva, ja va sent hora”.
Els cinc personatges que protagonitzen l’obra tenen nom en les nostres vides personals. Cadascú d’ells respon a un prototip de persona que, per sort o per desgràcia, tots coneixem o hem conegut al llarg de la nostra vida. És violent veure representada una realitat tan propera com aquesta. I és que a través de l’obra aconsegueixes situar-te en una òrbita exterior a la problemàtica, veure la realitat amb perspectiva. Deixes de ser un subjecte d’aquesta societat per convertir-te en un objecte crític amb allò que observes. Però no serveix de res sortir del teatre sense un compromís personal marcat, perquè, tal com diu Carla Torres, “la reflexió ha d’anar més enllà del gènere, hem de prendre una consciència col·lectiva, ja va sent hora”.