El millor del duel entre culers i matalassers va ser la renovació de Neymar pel PSG. Almenys, aquest malson ens hem tret de sobre, s’estalviaran un munt d’energia per justificar allò que era injustificable, la tornada d’un futbolista més egocèntric que la resta -que ja és dir- sempre disposat a aprofitar-se del Barça en benefici propi, com ha confirmat en els últims dies. L’alegria per aquesta beneïda pèrdua va quedar esmorteïda davant la irrupció d’una patata no ja calenta, sinó roent que ocuparà el nostre temps d’aquí a que es consumi el paperot a la Lliga. Aquest Barça futbolísticament erràtic, incapaç de mesurar forces amb els poderosos i sortir-ne vencedor, continua exhibint les febleses de la seva tendra personalitat. Sense ambició, ni ritme, ni velocitat de pilota. Sense que els integrants, a excepció eterna de Messi, prenguin decisions personals que intervinguin en l’escassa volada del col·lectiu. Una evidència que ens eternitza aferrats a la lapidària sentència de Messi quan definia el panorama temps enrere: No els hi arriba. No arriben, no n’hi ha prou, rendeixen lluny del que podem considerar elit del sector. El focus i el debat més o menys seriós queda centrat en si aquest entrenador garanteix la recuperació del terreny perdut un com comprovada la manera que té de veure el futbol i la incapacitat de corregir, la contumàcia en esguerrar plantejaments i no llegir com va l’acció per assolir victòries. Si la solució passa per Araujo a la mitja part, dos aprenents al mig del camp i deixar Dembélé de carriler amb un latifundi a disposició de la seva nul·la capacitat d’elecció correcta, no cal ni posar espelmes al sant de devoció perquè tot es transforma en qüestió de que soni la flauta per pura casualitat messiànica. No ho diran en veu alta, que han tornat molt prudents, però Laporta i companyia despatxarien Koeman a final de temporada si no es donessin alguns condicionants. Primer i principal, no tenen cap substitut a mà. Segon, es defensa a la sala de premsa, confia en els joves a falta d’altres estris i no compta amb enemics al vestidor. Tercer, per a tota una generació devota dels mites, és l’heroi de Wembley i contra llegendes, ai las, es fa feixuc lluitar. Total, seguirem igual o pitjor perquè tampoc creiem que se li doni veu i vot quan ja toca dissenyar la nova temporada, complicadíssima planificació en les mans, quasi exclusives, de Mateu Alemany, que ha de demostrar una capacitat meravellosa per solucionar des del despatx totes les carències evidents que mostra aquest vestidor. Una enverinada herència de la anterior junta, com convé subratllar sempre i en qualsevol moment, no fos cas que la manca de memòria ens traís i no sabéssim assenyalar als corresponents culpables d’aquest crim.
Encara que ens vulguem desempallegar de l’herència, no hi ha manera. És com un trauma persistent que no admet teràpia ni recuperació emocional possible quan certifiques que el truc de trossejar factures era l’esport preferit dels quatre que tallaven el bacallà. La majoria de la junta devia viure in albis, al marge de la successió exagerada de tripijocs que inflaven partides i pressupostos amb tèrboles intencions, fàcils d’imaginar. Però no hi ha proves, ni les trobaran, ni convindrà possiblement remenar tanta putrefacció d’un modus operandi realment execrable. Si el club i la massa social mostressin una salut democràtica de ferro, potser prioritzarien l’esclariment d’aquestes trampes multiplicades en la gestió dels comptes abans de refer la plantilla i aconseguir el prodigi de tornar el Barça al cim en la pròxima temporada. Quan tens massa reptes simultanis, pot passar que et quedis a mitges, que és el punt just on es situa tot el que tingui relació amb aquesta institució agafada pels pèls. Si voleu una gran notícia per desfer l’agror del moment, Messi continua apostant, sentimental com és, pel seu equip de tota la vida. A partir d’aquí, toca exigir la reconstrucció exprés, que aquesta entitat no entén de terminis. Al camp i en matèria de factures estranyes, també. I la primera patata roent és decidir qui seu a la banqueta. Decisió tan decisiva per Laporta com l’ajornament del deute.
