Els drets de les afganeses, un llarg camí per recórrer (1/3)

Gran reportatge, primera entrega

De l’11-S a l’Acord de Doha

La República Islàmica de l’Afganistan s’està preparant per escriure un nou capítol de la història. Els darrers quaranta anys han estat marcats per contínues intervencions estrangeres que, lluny de convertir-se en un salvavides per al país, l’han abocat a una  guerra contemporània sense precedents. La població afganesa és qui més ha patit les  conseqüències del conflicte, especialment les dones, que han vist vulnerats els seus drets contínuament.

Els Estats Units són la principal força d’ocupació en territori afganès des de l’any 2001. Els atemptats de l’11-S, perpetrats per Al-Qaeda, serveixen de pretext per a la intervenció, ja que els nord-americans tenen indicis que el líder de l’organització terrorista, Osama Bin Laden, s’amaga dins les fronteres afganeses.

La invasió també ha estat motivada per enderrocar el règim talibà, la facció fonamentalista islàmica que entre 1996 i 2001 lapida els drets humans de les afganeses. Per posar punt final a les tensions iniciades a principis de segle, neix l’Acord de Doha, signat el 29 de febrer de 2020 per l’administració Trump i els talibans.  

- Publicitat -

La inestabilitat governamental, derivada de les eleccions presidencials de setembre de 2019, ha esdevingut un clar impediment per a la prosperitat de l’acord. La controvèrsia generada durant el recompte de vots ha conduït a una espera de cinc mesos per conèixer els resultats finals, fets públics el 28 de febrer de 2020, el dia previ a la signatura.  

Malgrat un escrutini molt renyit, Ashraf Ghani va revalidar el càrrec de president, alçant-se com a guanyador dels comicis amb un 50,6% dels vots, mentre que el líder de l’oposició, Abdullah Abdullah, va ocupar la segona posició amb un 39,5%. En un primer moment, Abdullah no va reconèixer els resultats i es va autoproclamar president, però, finalment, el 17 de maig de 2020, va acceptar la presidència de Ghani, amb el qual van acordar un repartiment de ministeris. Aquest desequilibri de poders ha dificultat la posada en marxa de l’Acord de Doha, ja que en el moment d’oficialitzar-lo, l’Afganistan comptava amb dos presidents autoproclamats, però sense un govern efectiu. 

La investigadora del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs), Ana Ballesteros, descriu l’autoproclamació dels dos presidents com un acte “irregular i il·legal”. Explica que “la negativa d’Abdullah és més una estratègia per aconseguir un lloc rellevant, que una altra cosa”. D’altra banda, conclou que “l’única fortalesa de Ghani és el reconeixement internacional”, ja que “tots els actors principals del govern afganès es deuen a la voluntat dels grans actors de l’escenari internacional”.

Ashraf Ghani i Abdullah Abdullah
Ashraf Ghani i Abdullah Abdullah

Els primers efectes pràctics de l’Acord de Doha, que pretén posar fi a dues dècades de guerra, són la retirada esglaonada de les tropes nord-americanes i l’alto el foc dels talibans. Tanmateix, l’inici d’un diàleg interafganès és una condició primordial per al pacte, que fins ara no havia estat possible perquè els talibans qualificaven els membres del govern afganès de titelles de Washington.

En relació amb el pacte, a l’abril de 2021, l’administració Biden ha anunciat la retirada progressiva de tropes nord-americanes fins a l’11 de setembre. La data no és casual, ja que commemora el 20è aniversari de l’atemptat de les Torres Bessones, el qual va desencadenar la intervenció americana al país. 

La feblesa presidencial no només dificulta la viabilitat de l’acord, sinó que, un cop les  tropes internacionals abandonin el país, pot obrir les portes a una possible entrada dels talibans al govern. La incorporació dels fonamentalistes religiosos podria anar de la mà d’una nova reinterpretació de la llei islàmica, que pot posar de nou en risc els drets de les dones. L’exdiputada i activista dels drets de les afganeses, Malalai Joya,  remarca que “un cop els talibans saltin al poder, és evident que la situació esdevindrà un desastre, especialment per a les dones”. Per tant, Joya no dubta en considerar que “la pau de Doha és més perillosa que la guerra”.  

“Un cop els talibans saltin al poder, és evident que la situació esdevindrà un desastre, especialment per a les dones”.

Durant el règim talibà, les afganeses estaven privades de drets humans bàsics, com  l’accés a l’educació, la llibertat de moviment i l’assistència sanitària. La investigadora Ana Ballesteros matisa que “els talibans han canviat des de 2001 i saben que no poden imposar un sistema com el de 1996. No volen arriscar-se a tornar a ser aïllats internacionalment i, per això, estan disposats a fer concessions”. Però també afegeix que “la seva visió de la dona segueix sent molt conservadora”. 

Durant el règim talibà, les afganeses estaven privades de drets humans bàsics, com  l’accés a l’educació, la llibertat de moviment i l’assistència sanitària.

Radiografia del sistema educatiu afganès, en clau de gènere

La caiguda dels talibans ha permès a les dones una recuperació progressiva de drets  humans. De tots ells, el retorn a l’educació n’és un dels més destacats. Després d’anys de prohibicions, les afganeses han pogut tornar a l’escola, però encara avui l’ingrés femení és inferior al masculí. Només una 1 de cada 2 nenes està escolaritzada. Segons dades emeses pel ministeri d’Educació afganès, l’any 2019, el país compta amb 13,1 milions de menors en edat escolar. D’aquests, només 9,4 milions assisteixen a l’escola, dels quals 3,5 són nenes.  

Després d’anys de prohibicions, les afganeses han pogut tornar a l’escola, però encara avui l’ingrés femení és inferior al masculí.

En aquesta línia, els índexs d’alfabetització del conjunt del país no són gaire esperançadors. Les dades publicades per la UNESCO permeten dibuixar una radiografia del país, des de l’inici de la guerra, fins a l’actualitat. La taxa d’alfabetització ha augmentat al llarg dels anys, però encara està lluny d’uns estàndards òptims. L’any 2018, el 57% de la població adulta encara era analfabeta. La bretxa generacional també és considerable, ja que les dades revelen que els joves han rebut més educació que els seus antecessors. Actualment, un 65% de joves està alfabetitzat, mentre que només el 13% de la població de 65 anys i més ho està. 

Només un 30% d’afganeses en edat adulta sap llegir i escriure, en detriment d’un 55% masculí.

En el cas concret de les dones, la tendència general és d’una menor alfabetització que els homes. Només un 30% d’afganeses en edat adulta sap llegir i escriure, en detriment d’un 55% masculí. Per tant, l’alfabetització dels homes gairebé dobla la de les dones. Tot i que la diferència no és tan abismal en el cas juvenil, també s’observa un biaix de gènere. Un 56% de noies té coneixements bàsics, respecte al 74% masculí. En canvi, hi ha una gran ruptura entre avis i àvies, ja que un 25% d’homes està alfabetitzat, però només un 3,5% de dones.

L’alfabetització encara és una assignatura pendent per a l’Afganistan, especialment en l’accés del col·lectiu femení. Les dades ofertes per la UNESCO comptabilitzen com a població alfabeta tota aquella que sap llegir i escriure una frase simple en el seu dia a dia. Aquest fet posa de manifest que, malgrat saber llegir i escriure, els ciutadans no tenen cap mena de capacitat crítica. 

L’activista en favor dels drets de les dones i testimoni de la guerra de l’Afganistan, Nadia Ghulam, denuncia que la taxa d’alfabetització no reflecteix les limitacions que presenten els ciutadans. Ho exemplifica amb una situació quotidiana com és anar a la farmàcia: “No té sentit llegir el rètol de farmàcia, si no sé què hi ha dins”. Ghulam  afegeix que la manca de comprensió impedeix que la ciutadania sigui crítica i analítica. Per tant, queda palès que el sistema educatiu afganès encara presenta mancances i, un país sense capacitat crítica, és un país democràticament feble.

El matrimoni, un malson per a les nenes

Són diverses les raons que expliquen el menor accés de les dones a l’educació, entre les quals destaca la tradicional pràctica dels matrimonis forçats. Les dades ofertes per UNICEF, l’any 2015, mostren que 1 de cada 8 noies és casada abans dels 16 anys -edat mínima establerta per la llei afganesa- i que 1 de cada 3 noies és casada abans de complir-ne 18.  

L’Afganistan és un dels països on es produeixen més matrimonis forçats i encapçala els rànquings del sud d’Àsia.

L’aprovació de la Llei per l’Eliminació de la Violència Contra les Dones (EVAW), l’any 2009, és el primer pas per regular l’edat del matrimoni precoç. Malgrat que l’edat legal és als 16 anys, les noies de 15 poden ser casades sota l’aprovació paternal o judicial. Tot i els esforços normatius, l’incompliment de la llei és constant i moltes afganeses són forçades a contraure matrimoni de forma prematura. Ara bé, fent balanç dels darrers quaranta anys, l’evolució és positiva, tot i que encara no s’ha assolit l’abolició total. 

L’Afganistan és un dels països on es produeixen més matrimonis forçats i encapçala els rànquings del sud d’Àsia, per darrere de països com Nepal o Bangladesh. Aquest tipus de matrimoni té un fort arrelament tradicional, ja que s’utilitza per enfortir llaços entre famílies, o bé per resoldre situacions econòmiques adverses. Fins i tot, s’utilitza per compensar crims passats. Aquesta és la pràctica coneguda com a baad, que consisteix en casar una nena amb la família d’un agressor per arreglar les disputes o conflictes existents entre famílies o ètnies.

La pràctica coneguda com a baad consisteix en casar una nena amb la família d’un agressor per arreglar les disputes o conflictes existents entre famílies o ètnies.

Els matrimonis infantils forcen moltes nenes a abandonar els estudis i, fins i tot, els  frustren qualsevol oportunitat d’accedir-hi. Cal tenir en compte que l’edat d’ingrés escolar a l’Afganistan és a partir dels 7 anys, però el fet que moltes afganeses es converteixin en mestresses de casa pocs anys després, propicia que les famílies considerin innecessària l’educació. Tanmateix, moltes al·leguen que anar a l’escola suposa un risc per a les nenes, però sense reconèixer que la llar és sovint un focus de violència.

“La majoria de dones afganeses són violades la nit de bodes, almenys des del punt de vista europeu, ja que són forçades a tenir sexe amb un desconegut”.

El malson comença la mateixa nit de noces, en què les noies es veuen obligades a  consumar el seu matrimoni. “La majoria de dones afganeses són violades la nit de bodes, almenys des del punt de vista europeu, ja que són forçades a tenir sexe amb un desconegut”, exposa l’excorresponsal a Kabul i periodista de l’Ara, Mònica Bernabé, a la conferència ‘Les dones a l’Afganistan després de l’acord dels EUA amb els talibans’.

Ballesteros: “L’Afganistan és una societat patriarcal, molt conservadora i, fins i tot, misògina”.

Segons dades de l’ONU Dones, un 51% d’afganeses ha patit violència física o sexual per part de la seva parella, almenys una vegada a la vida. Una xifra que respon a la construcció social del cos femení com a objecte d’honor del masculí. La investigadora del CIDOB, Ana Ballesteros, descriu l’Afganistan com “una societat patriarcal, molt conservadora i, fins i tot, misògina”. És a dir, la tradició segueix perpetuant una violència estructural molt arrelada, que només es pot combatre a base d’educació i evolució en el temps. 

Per tal de revertir les vulneracions que pateixen les dones contínuament, el govern  afganès ha posat en marxa diversos plans nacionals, els quals han quedat en paper  mullat. L’últim aprovat, l’any 2017, és el Pla Nacional d’Acció per Eliminar el Matrimoni  Infantil i Precoç, que pretén posar fi als matrimonis infantils i construir un marc legal que ho reguli.  

Actualment, la justícia és un dels punts més febles de l’Afganistan, a causa de la baixa  formació dels magistrats i la manca de lleis en favor de les dones. No hem d’oblidar  que l’única llei vigent en matèria de gènere és la ratificada el 2009 per l’Eliminació de la Violència Contra les Dones (EVAW). A banda de regular l’edat mínima dels matrimonis, també criminalitza per primera vegada les violacions, així com la violència física i verbal contra les dones.  

Ara bé, tal com explica la presidenta fundacional i CEO d’International Crisis Group, Louise Arbour, a l’article ‘Fighting For Women’s Rights in Afghanistan’: “el sistema judicial afganès roman disfuncional i la implementació de l’EVAW és irregular”. 

Per tant, no es compleix l’article 22 de la Constitució que estableix que “qualsevol classe de discriminació i distinció entre els ciutadans de l’Afganistan seran prohibits. Els ciutadans de l’Afganistan, homes i dones, tenen els mateixos drets i deures davant la llei”.

Aquest gran reportatge és resultat d’un Treball de Fi de Grau en Periodisme del curs 2019 – 2020, a càrrec de la Teresa Llauradó i la Claudia Mallia.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca