A qualsevol lluita social se sol defensar la idea que l’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre les pròpies oprimides. No m’agrada del tot aquesta frase a l’hora d’aplicar-la al feminisme, perquè considero que per a ser còmplice d’alguna cosa has de ser conscient que ho estàs sent. Som conscients realment les dones del grau tan elevat al qual estem sotmeses pels homes? És realment difícil fer-ho si des que naixem ens inculquen una cultura patriarcal.

Totes som víctimes i alhora botxins de la violència masclista que exerceix el sexe masculí sobre nosaltres. Què hem de fer per a deixar de ser “partícips” d’aquesta opressió?

És molt usual escoltar frases de l’estil “el feminisme vol la igualtat”, “les dones han de ser iguals als homes”, “les noves masculinitats formaran a l’home que necessitem…” Que trist és veure com han aconseguit que un moviment que lluita pel nostre alliberament hagi passat a definir-se sobre la base del que són els homes. Identificar a la dona amb l’home significa anul·lar la seva última possibilitat d’alliberament. No volem ser iguals a ells, volem reivindicar la nostra pròpia existència i per a això hem d’allunyar-nos de tot el que els homes han creat. Perquè la força de l’home resideix en la seva identificació amb la cultura, però la nostra en la seva refutació. Com va dir Margarita Pisano, “si supliquem al mateix sistema que ens deslegitima que ens legitimi, l’estarem fent doblement poderós”. 

“Si supliquem al mateix sistema que ens deslegitima que ens legitimi, l’estarem fent doblement poderós”. 

Rebutjar els homes i el seu sistema té conseqüències, però per a ser feministes hem d’acceptar que mai tindrem aprovació social. Moltes dones segueixen lligades a l’amor cap als homes per la por de sortir del que sempre ens han imposat i començar a viure la nostra pròpia i veritable realitat. Un “amor” darrere del qual realment s’amaga obediència i submissió, propi d’un adoctrinament heterosexual.

Que poc necessiten fer els homes perquè els posem en un altar

L’heterosexualitat obligatòria va molt més enllà de prioritzar els homes en l’àmbit sexual. Heterosexualitat obligatòria és buscar aprovació i valoració masculina per a sentir-te més vàlida. És enaltir els homes per accions que fan les dones dia a dia. És aplaudir-los per qualsevol comentari decent mentre després critiques a dones que plantegen arguments revolucionaris sobre la violència que patim.

L’oposició al BDSM, els escrits sobre com s’ha colonitzat la sexualitat femenina mitjançant el coit, les crítiques cap al fet que darrere del consentiment pot haver-hi obediència i manipulació… Quantes dones que es denominen feministes riuen quan altres companyes s’atreveixen a dir en veu alta tot allò que ens ensenyen a callar? Per contra, quantes vegades heu viscut que s’idolatri a un home del vostre voltant per no ser ni la meitat de bo en alguna cosa que altres dones?

Que poc necessiten fer els homes perquè els posem en un altar. I que poc necessitem nosaltres d’ells per a conformar-nos i autoconvèncer-nos que no tots són iguals. Heterosexualitat obligatòria és prioritzar a l’opressor per sobre de nosaltres mateixes i de les dones del nostre voltant. Hem de sortir d’aquesta institució patriarcal i així començarem a ser una mica més lliures. Jo, com a dona que intenta practicar el feminisme en la seva vida diària, tinc clar on i en qui poso les meves energies, i vosaltres? 

El feminisme no és igualtat. No volem evolucionar partint de la posició dels homes. Volem existir per nosaltres mateixes. El primer pas cap a l’alliberament depèn de tu mateixa.