Fa uns dies va publicar-se en aquest mateix mitjà un reportatge introductori a la festa de Moros i Cristians. En eixa ocasió va fer-se una descripció d’alguns dels actes principals, de les agrupacions festeres i va oferir-se un complet mapa interactiu. Ara, ja amb més coneixement de causa, toca fer una radiografia més detallada de la realitat de la Festa. De manera semblant a com es va fer amb les Falles fa unes setmanes, Mirall parla amb veus expertes dels Moros i Cristians. Josep Lluís Gázquez és el president de l’Associació de Moros i Cristians de Lleida; Miguel Ángel Martínez és historiador i representant de les Festes de Benamaurel (Granada) i Pepa Prats és la presidenta de la Unió Nacional d’Entitats Festeres (UNDEF).

La Festa: una finestra cap a la Història

Una festa d’arrel tan popular com els Moros i Cristians no pot viure d’esquenes a la societat que la manté. Al llarg de la història de la Festa es poden trobar milers d’exemples de com la realitat política i social del moment influeix als festejos. Els vestits de la Comparsa de Moros Vells de Villena i dels Moros de Sax imiten els uniformes dels mamelucs napoleònics. Al voltant de 1845, acabada la Primera Guerra Carlina, es va fundar a diverses localitats una comparsa de biscaïns o navarresos que a Petrer, encara hui, manté la boina carlina a l’uniforme. Aquesta comparsa va protagonitzar a la dècada de 1870 un esdeveniment d’allò més curiós: resulta que el capità va aparèixer el dia de l’Entrada vestit amb l’uniforme de Carles V —pretenent carlí al tron—, despertant la ira de l’alcalde, que va intentar impedir la desfilada.

La victòria espanyola a la Guerra d’Àfrica de 1859 va provocar una expansió de la Festa —les festes d’Ontinyent i Bocairent daten de 1860— i va consolidar el militarisme de la celebració. Durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) van fundar-se comparses de persones liberals, de les que encara es conserva hui en Sax la de Garibaldins. Pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Alcoi van fer-se algunes celebracions de Moros i Cristians. Els alcoians, però, per no ofendre les tropes africanes del Generalísimo van ser obligats a tapar els musulmans sobre els que salta el cavall de Sant Jordi. Una anècdota aquesta que fa pensar —o hauria de fer-ho— sobre l’evolució de les idees i posicions polítiques i que la història de la Festa ens ofereix.

Les polèmiques actuals, també present a la Festa

La lluita feminista ha estat una de les que més ha augmentat en les darreres dècades. La Festa de Moros i Cristians, és clar, no podia quedar al marge. Si bé moltes festes, sobretot les més menudes, havien començat ja a incorporar les dones d’alguna manera, des dels anys 80 van viure’s processos complicats a algunes localitats. A Ontinyent i Villena va caldre fins i tot intervenció judicial i a Cocentaina les dones van entrar a la Festa en un procés que, si bé va generar reticències inicialment, va acabar sent tot un èxit. L’altra cara de la moneda està sota el Barranc del Sinc i és que Alcoi encara té pendent la incorporació de la dona a la Festa. Ja fa dècades que l’Associació Sant Jordi busca succedanis i invents diversos per evitar una incorporació en igualtat de drets.

Des de 2003 l’associació Fonèvol lluita per la plena integració de la dona en la Festa alcoiana. Des de llavors s’han fet grans assoliments: esquadres femenines en entrades i dianes i participació de festeres en la Glòria. No obstant, la discriminació institucional per part de l’Associació de Sant Jordi no ha canviat: les dones no poden fer càrrec, existeix un disseny femení —que en alguns casos no va ser triat per les festeres, per no ser-ho encara de ple dret— allunyat de l’estètica tradicional de les filaes…Tot orientat a mantenir una suposada essència masculina de la Festa. La realitat és que aquesta situació dificulta, i molt, als Moros i Cristians d’Alcoi un major accés a finançament i suport institucional.

Del Sènia al Segura…i més enllà

Durant aquesta publicació i l’anterior s’ha parlat sobretot de les festes de Moros i Cristians del País Valencià, però la realitat és que també se’n troben fora de les nostres fronteres. Josep Lluís Gázquez és el president de l’Associació de Moros i Cristians de Lleida. Allà hi ha registres de Comèdies de Moros i Cristians —un dels antecedents de la Festa— ja en l’Edat Moderna, però va ser el 1996 quan es va fundar la celebració actual, amb la forma valenciana. El seu model, assegura Gázquez, va ser la Festa d’Ontinyent. “La Festa de Lleida es va emmirallar a la Vall d’Albaida, però és una festa catalana i lleidatana”. No és tant una qüestió política, diu, sinó que “hem aconseguit que els Moros i Cristians siguen una part important i estimada de la cultura pròpia de la ciutat”.

En termes semblants s’expressa Miguel Ángel Martínez. Ell és assessor cultural de la UNDEF i expert en les festes del seu poble, Benamaurel (en la província de Granada). A Andalusia hi ha catalogades quasi un centenar de festes de Moros i Cristians, de les quals set han adoptat la forma valenciana. Benamaurel s’ha convertit en una de les referents d’Andalusia en aquest sentit i, a més, ha estat reconeguda com a la festa moro-cristiana amb major contingut literari. “Les festes de Moros i Cristians d’Andalusia son les grans desconegudes, però cal fer-les conèixer. Tenim un tresor”. Durant els últims anys, conta Martínez, diverses institucions andaluses han començat a parar més atenció a aquestes celebracions que, això sí, continuen encara sense tindre el reconeixement que mereixen.

Una Festa vertebradora, però desvertebrada

En total son 122 les celebracions “canòniques” de Moros i Cristians en la variant valenciana a tota Espanya. Moltes d’elles estan incloses en la UNDEF (Unió Nacional d’Entitats Festeres), presidida per la contestana Pepa Prats Montava. Aquesta federació, des de la seua fundació el 1976, ha velat per la germanor entre les localitats festeres, per la promoció conjunta de la Festa i per la superació conjunta dels obstacles que apareixen al camí. Des de 1976 s’han solucionat diversos problemes per a la Festa, els més greus els derivats del subministrament de pólvora i dels drets d’autor. Al I Congrés Nacional de Moros i Cristians, celebrat a Villena el 1974, va arribar-se a la conclusió de que la Festa tendia cap a un associacionisme natural que era positiu per tal de superar el handicap de la manca de visibilitat a les grans ciutats.

Malgrat els beneficis que es podien derivar de la pertinença a la UNDEF, Alcoi la va abandonar el 1982. Villena i Ontinyent ho feren en 2011 i, pocs anys després, també Elda va eixir-hi. Aquestes tres poblacions, que sumen quasi 30.000 festers, van considerar que era millor seguir pel seu camí, això sí, aprofitant-se també de les negociacions de la UNDEF amb les autoritats en matèria d’ajudes i qüestions semblants. El resultat és que cap d’aquestes poblacions festeres tenen una veu suficientment forta per guaitar per elles i que, a més, la UNDEF es veja una mica deslegitimada per no incloure quatre de les més importants festes. “És una situació que afecta molt negativament tant a la UNDEF, com a aquestes poblacions” conta Prats a Mirall.

La Unió: la clau per a una Festa policèfala

Una de les claus de la riquesa dels Moros i Cristians és la seua varietat. Cada localitat té un esquema totalment diferent, en dates diferents i amb essències diferents. Si bé hi ha certes localitats amb més prestigi que altres no es pot establir un centre dels Moros i Cristians —com sí es pot fer, per exemple, amb les Falles—. Aquesta realitat, però, dificulta i molt la comprensió per als que no son part del món fester i, el més important, fa quasi impossible que les autoritats tinguen un interlocutor definit a qui acudir en cas d’haver de consultar quelcom. Eixe va ser l’objectiu principal en 1976 quan es va fundar la UNDEF i és un objectiu que, pel que s’ha comentat, encara no s’ha assolit.

Les festes d’Alcoi, Elda, Ontinyent o Villena tenen un prestigi i són d’una riquesa indiscutible. Malgrat això, soles no tenen la força necessària per a requerir l’atenció de governs que governen per a milions de persones. Ni des de Moncloa, ni des de la Plaça de Manises tenen temps —ni interés— per atendre una per una les 122 celebracions. Altra cosa és tindre com a interlocutora una persona que represente els més de 120.000 festers, organitzats i associats per defendre els seus interessos. Solament així es pot aconseguir un reconeixement digne per a aquest gran tresor que compartim valencians, catalans, andalusos, murcians i manxecs i que, a més d’únics, ens fa germans en la Festa.