Federico Jiménez Losantos és millor marxista que Pablo Iglesias (almenys durant els últims anys). I és que Losantos va ser militant maoista de l’organització Bandera Roja durant els anys 70. És per això que és ben conscient de la importància que té la cultura en la nostra societat líquida i posmoderna.
Federico s’ha convertit en tot un intel·lectual orgànic, és a dir, aquell dedicat a la construcció d’hegemonia. I… Què és l’hegemonia segons Gramsci? La “capacitat moral i intel·lectual d’un grup, que exerceix el seu lideratge, i té com a objectiu que les seues idees particulars siguen assolides per la major part de la societat”.
Ho vam vore quan va defensar que ETA estava al darrere de l’11-M. Però també ho veiem a diari, quan dedica tots els seus esforços a fer que gent que no té un duro acabe defensant els interessos dels poderosos. Tots els matins, estoicament, faça fred, ploga o neve, allà està Federico. Esparcint el seu discurs espanyolista de l’odi i fent a treballadors odiar els altres treballadors, i sentir els interessos de l’IBEX-35 com a propis.
El Pablo Iglesias de La Tuerka i Fort Apache
Pablo Iglesias va ser, durant uns anys, l’intel·lectual orgànic de l’esquerra. Aquell que inspirava, que ensenyava, que eixia sempre victoriós en terreny enemic. Aquell que era capaç d’anar als territoris més inhòspits i aconseguir col·locar el seu missatge de manera efectiva.
Allà estava ell, amb la seua corbata i una d’aquelles camises quatre talles més grans. Amb les seues 13 matrícules d’honor, la seua essència de barri, el seu bagatge cultural i, el que era més important, sense cap tipus de por. On el cridaven, allà que anava, en aquella moto amb què apareixia en Fort Apache amb aquella cançó del Nega de Los Chikos del Maíz.
Vos sona? Aquell Pablo Iglesias amb ganes de menjar-se el món que no sabia el que vindria després. Com quan Mujica es dirigia en plena campanya als seus votants a través de la seua ràdio o com quan Bernie Sanders va anar a la Fox News. Sí, sabent que estava en territori Trump però alhora sent conscient que la Fox és la cadena més vista pels nord-americans. Convéncer per véncer.
La fi de Pablo Iglesias?
Després d’obtindre un 7.21% dels vots dels madrilenys Pablo Iglesias diu adéu a la política institucional. I el seu adéu és un adéu fulminant. Iglesias s’acomiada de la política amb una roda de premsa de 10 minuts. Ni un tuit, ni un comunicat, ni cap aparició en els mitjans de comunicació.
El seu únic missatge, l’exquisita referència a The Wire que acompanya la seua nova biografia de Twitter: “Si vens a pel rei, serà millor que no falles”. La frase té més sentit encara en la boca d’Omar Little, un lladre que furta als traficants en la ciutat de Baltimore, i que té com a única regla no furtar ni amenaçar a cap persona que no estiga involucrada en “el joc”.
Amb tots els seus defectes i errors, Iglesias deixa la política institucional 7 anys després. Un temps rècord en què ha arribat a ser Vicepresident Segon del primer govern de coalició de la història de la jove democràcia espanyola. La deixa després d’una campanya en què ha sigut amenaçat de mort, i en què s’ha convertit en un dels primers polítics en qüestionar obertament l’oligopoli mediàtic espanyol.
Està el futur de Pablo Iglesias lligat a la comunicació?
Iglesias sap perfectament de la importància de la comunicació i la batalla cultural en el terreny polític. Mentre tancava La Tuerka quan es convertia en ministre, l’extrema dreta aprofitava la pandèmia per crear programes afins com Estado de Alarma, sense cap tipus d’escrúpol a l’hora de desinformar i mentir per beneficiar la ultradreta.
A la mancança de programes progressistes alternatius i en plena pandèmia ultra de youtubers, les principals televisions normalitzen, de la mà d’Ana Rosa i la seua cort, els discursos feixistes. I ho fan, però, mentre RTVE segueix sense ser plural i acaba amb la curta vida de programes com Las cosas claras, el magacín de Jesús Cintora, on es podien escoltar veus fonamentals com la de Miquel Ramos, Olga Rodríguez o Antón Losada.
Per això, com Omar Little, Iglesias roman silenciós, sense fer soroll i sense donar més passes en fals. Segur que està enganxat a una nova sèrie mentre planeja el seu retorn, un nou colp d’efecte que el permeta tornar sense més argumentari que el propi. Com ell mateix va anunciar en una entrevista en La Vanguardia, “segueix sent un professor de política i un periodista que està de pas en la política”. Malgrat les celebracions de molts, Iglesias està ferit, però guarda una bala en la recambra. Al cap i a la fi, com ell mateix va dir, “més ens val fer la guerra perquè no ens continuen follant”.