Silencis eixordadors

Ha d’haver patit molt, una nena d’onze, per demanar constantment a Déu que el seu pare mori. Un patiment convertit en culpa en el moment que aquest desig es fa realitat. I una culpa que pren forma de silenci absolut com a resposta a aquest trauma.

El silenci és, doncs, el protagonista indiscutible de Benvinguts a Amèrica, de Linda Boström Knausgård (Editorial Les Hores, 2021), una novel·la de vuitanta-vuit pàgines que ens interpel·la i ens guia cap a les profunditats del cor de l’Ellen, una nena que, després de la mort del seu pare, emmudeix voluntàriament per donar peu a l’escolta i l’observació perennes en un ambient familiar on res és el que sembla, malgrat que la mare s’esforça perquè tot es mantingui «lluminós».

L’Ellen ens confon i ens fa viatjar del present al passat. A través d’aquestes anades i vingudes, anirem descobrint els secrets de la seva família: una mare actriu que pren molta força, un germà distant i hermètic que s’aïlla i un pare trastornat que no accepta la separació matriominal. Els seus records afloraran en un paisatge tacat de desemparança, a vegades fins i tot d’angoixa, i es barrejaran amb una nova vida de pare absent però d’ànima present. Es tracta d’un relat desordenat que reflecteix clarament els pensaments encara immadurs d’una preadolescent que, sobretot, no podem subestimar i passar per alt perquè ja des de ben petita s’afronta a una culpabilitat que la fa trontollar.

Entremig d’aquest balanceig incessant d’imatges i records, ens topem amb una constant que dialoga pàgina rere pàgina amb la mudesa: les preguntes. L’Ellen dubta. Parla —bé, pensa— sempre des de la certesa que allò que explica no sap si és o no és o pot arribar a ser; simplement ho sent. Per a ella, la pregunta és un mecanisme de defensa per explicar-se una realitat aparentment senzilla, però a vegades prou complicada perquè inclús un adult hi pugui fer front. La veu narrativa, doncs, navega entre l’interrogant i el silenci amb la força, la contundència i la innocència pròpies d’una criatura d’onze anys.

- Publicitat -

En el llibre hi ha un dualisme molt interessant i ben tractat que mereix ser destacat: podem entendre el silenci com un càstig, és a dir, com a peatge inevitable que cal pagar davant del desig incontrolable de la mort d’un ésser estimat, o com una fugida solitària per protegir-se —«La nit era com un amic. El silenci no tenia res d’estrany en la nit. I la solitud no era fingida»—: abandonar la parla és sinònim d’escapar de la verbalització d’una veritat i uns sentiments que tant la raó com el cor li diuen que són massa dolorosos per ser confessats més enllà de la complicitat que, entre aquestes línies, l’Ellen pot establir amb el lector. Callar no és l’opció fàcil de la protagonista, però sí l’única arma accessible per fer desaparèixer els seus fantasmes o per aprendre a conviure-hi.

Una novel·la tan breu com intensa —traduïda amb encert per Carolina Moreno— i farcida de rastres purament nòrdics: de narració freda, concisa i plena de matisos que, com a lectors, ens inquietarà.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca