L’ocurrència és copyright Woody Allen, però ens agrada fer-la anar de tant en tant, de gràfica com és: Al costat de la definició d’incompetència al diccionari, hauria de sortir la cara d’en Josep Maria Bartomeu. Així, aquell que dubtés sobre el significat del concepte ja el tindria clar a primer cop d’ull. Dies enrere s’ha conegut, com si fos un mínim trailer de tan apassionant pel·lícula, que segons l’auditoria en curs del club, s’han trobat un bon grapat de contractes pertanyents a futbolistes de la casa que multiplicaven els ingressos just després d’acabar el mandat d’en Bartomeu. Pagar barbaritats quan no hi sigui i el que vingui, ja s’ho trobarà. Una manera de definir a la perfecció l’obra d’uns personatges que atemptaven contra tota raó -i de pas, dels interessos legítims del mateix Barça-, mentre eren aplaudits per la tropa mediàtica de lacais. El que vingui, ja s’ho trobarà, que a ells els interessava més excusar la seva mediocritat confirmada a cada pas i a cada decisió, viure de la inèrcia procurada per Messi i confirmar el que la història ha deixat com a llegat i avís per a qualsevol navegant amb dos ulls a la cara i mínima capacitat de raciocini. Quan manen nuñistes i neonuñistes, enarboren la bandera de la incapacitat més inqüestionable. La seva creu i la nostra llàstima consisteix en saber, a la vista del palmarès, que durant uns quants anys els antisistema que tornen a manar van arrodonir un model d’èxit que contrastava brutalment amb tot el que hem viscut en els últims 45 anys, que es diu aviat.
No és que fossin perfectes, no, ni de bon tros, però amb capacitat i criteri per seguir el dictat cruyffista n’hi havia prou per revertir el curs de la història, abandonar el fatalisme dels perdedors, el victimisme d’aquells que mai prenen responsabilitat dels seus actes i, finalment, omplir el cabàs d’èxits fins el punt extrem d’aconseguir l’admiració planetària. Tot això, Rosell, Bartomeu i la comparsa no sabien ni com fer-ho, ni van saber preservar-ho quan tocava i dictava un mínim seny. Al contrari, amb animalades com els estratosfèrics sous pactats a partir de que ells toquessin el dos demostren quina és la seva autèntica natura, mentre deixen una impagable lliçó a qualsevol que vulgui entendre-la: Mai més s’ha de conformar el Barça a ser una calamitat dirigida per mediocres que s’aferren a la comandància d’aquest simbòlic pal de paller de la catalanitat només per a demostrar que no en saben gens. De propina, l’auditoria comença a destil·lar preus inflats en l’Espai Barça, la construcció del Johan Cruyff i allà on posin la lupa. Com és costum, mancaran proves per anar a tribunals i depurar responsabilitats, però així són i actuen aquells que han estat a punt de carregar-se el Barça. Igual, més val que no els menystinguem, qui sap si el seu pla passava per romandre com a masovers després de lliurar l’entitat a aliats cobdiciosos, dels que voldrien manegar una societat anònima o vendre’s a milionaris que ens poden permetre un caprici de tan gran magnitud. Arribats a la certificació fefaent del que intuíem, que surti tot, que vagin traient draps bruts fins a deixar-los en la més absoluta evidència. Resultaria un saníssim exercici, una mena de catarsi per atansar-nos al que tocaria i seria prudent: No deixar mai més el Barça en les mans que se’l van fer seu des del 78 amb un interregne de set anys fruit, també, de la seva estricta ineficiència. I l’última pregunta, amb matís ètic: És just que els gestors i executius culpables d’enfonsar el club cobrin sucoses indemnitzacions en el moment del seu comiat?