Guanyarà Ayuso

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

És possible que, en rebre per correu quatre bales de CETME, Pablo Iglesias pensés que havia menystingut el monstre que nia entre els tribunals, les casernes, els ministeris o les redaccions dels mitjans madrilenys mentre ajudava a criminalitzar l’independentisme català. Marlaska, un home que no sembla caracteritzat pels seus escrúpols morals, potser deu pensar que les coses s’estan sortint de mare. Fins i tot és molt probable que Íñigo Errejón, el “bon noi” de l’esquerra alternativa se n’adonava que la repressió sistemàtica i el lawfare contra l’independentisme català ja no li agafa tan lluny com es pensava. Sense uns judicis de Nuremberg, el búnquer sempre ha estat allà, entre tota aquesta gent, esperant la mínima oportunitat per recuperar el control. Marlaska, Iglesias, Errejón, Sánchez, Pérez Rubalcaba,… tots ells van participar amb el pacte mefistofèlic segons el qual, per preservar la unitat d’Espanya, calia pagar el preu que fos. És possible que, com el poema de Martin Niemöller, per cert, tuitat darrerament pel mateix Iglesias, després de “a por los catalanes”, el feixisme espanyol hagi assenyalat ja les seves properes víctimes.

Guanyarà Ayuso. Tant de bo m’equivoqui, tanmateix les probabilitats són al seu favor, i les possibilitats que Vox acabi ocupant espais clau en la Comunitat de Madrid són molt elevades. Com en la majoria d’eleccions, el fet està més vinculat als errors aliens que als encerts propis. Amb la ingenuïtat pròpia de l’esquerra benpensant, alguns opinadors es muntaven la pel·lícula que l’abstenció dels barris populars (Madrid és obscenament desigual), el govern queda en mans de la dreta, des de fa dècades. Ara bé, com tot analista dogmàtic, aquella creença que les classes treballadores són d’esquerres no resisteix la prova del cotó fluix de mirar-se les situacions reals amb lupa. Amb quina motivació un jove aturat precari, un autònom que sobreviu com pot, una caixera de supermercat explotada implacablement o un xofer proletaritzat pot votar l’esquerra amb altre motiu que no sigui impedir que guanyi la dreta?

Anem a fer una breu Checklist. Els govern més d’esquerres des de la Transició ha derogat la reforma laboral? Ha derogat la Llei Mordassa? Ha fet alguna mesura efectiva per rebaixar els lloguers o, com exposa l’article 47 de la Constitució, fa res per lluitar contra l’especulació immobiliària? Ha fet res contra la precarietat? Ha estabilitzat el personal interí de les administracions o ha ampliat uns serveis públics afeblits i envellits? Ha revertit les privatitzacions? Ha amnistiat els presos polítics, inclosos aquells que han estat detinguts arbitràriament a Linares o Madrid? Ha permès investigar l’origen de la fortuna reial? Fa quelcom per fer respectar els drets humans (tenint en compte que Espanya és a la llista negra d’Amnistia Internacional)? Ha rebaixar la jornada laboral? És cert que ha apujat el salari mínim i generat l’obligació de fitxar, tanmateix, està fent quelcom efectiu per als sistemàtics abusos patronals? Ha proposat algun programa de reindustrialització? Com és que s’ha permès gastar 4.000 milions d’euros en un submarí que no surava, i que encara que funcioni, difícilment pot tenir una funcionalitat clara? Si em permeten la meva dosi setmanal de demagògia, la pasta que s’han gastat perquè l’Elionor esmicoli una ampolla contra el S-80 equivaldria a la dotació per a 67.000 UCIs, respecte a les 7.800 existents a l’estat. En altres paraules, que podríem multiplicar per 8,5 el nombre d’Unitats de Cures Intensives en comptes de joguines per distreure uniformats. 

En què consisteixen avui les esquerres? Hi ha diversos vectors en què avancen i que explica que els teòrics sectors que haurien de donar-los suport no tenen motivacions pràctiques per votar-los, o, simplement, els donen l’esquena. Per posar un exemple, ara les esquerres són les que es prenen seriosament la crisi climàtica. No voldria que ningú interpretés que minimitzo la gravetat que representa les amenaces de l’escalfament global. Tanmateix, hi detecto una mena de mil·lenarisme estèril. Personalitats com Greta Thumberg o el moviment extinction or rebellion minimitzen les conseqüències socials de les seves idees, arrecerats sota l’eslògan tàcit “anem a morir tots”, fet que més aviat manté un esperit desmobilitzador i paralitzant. Si hi ha una lliçó que ens ofereix la història és que el capitalisme sap treure rèdit de totes les desgràcies. De moment, el desglaç del pol més aviat genera interès per obrir noves rutes comercials (i aqui els mediterranis, de retruc, podem quedar malparats), mentre que regions com Groenlàndia poden viure una expansió com, de fet, ja va succeir durant bona part de la història medieval, quan el clima era més càlid. Tanmateix, a efectes pràctics, les polítiques ecològiques s’estan traduint en la prohibició de vehicles vells (que normalment són els que posseeixen les classes treballadores) i polítiques de subvenció de vehicles elèctrics, inabastables per a la majoria dels sectors desafavorits (i amb subvencions de milers d’euros a qui es compri un Tesla, fet que equival a lliurar diners dels impostos als sectors benestants). De la mateixa manera, aquesta obsessió per expulsar els cotxes de la ciutat, si bé és cert que pot tenir indubtables beneficis per a la salut i el benestar global, a la pràctica vol dir que s’està excloent als sectors més precaris de la societat a disposar de la independència personal que implica disposar d’un vehicle privat. No està de més recordar que, recentment, els barris populars es van alçar contra la imposició de zones blaves i zones verdes (incloent-hi la destrucció de màquines expenedores). M’agradaria recordar que Toni Judt va escriure una vegada que, a l’hora d’entendre perquè el capitalisme es va imposar al comunisme durant la guerra era perquè “els països socialistes eren bons fent autobusos, mentre que els capitalistes eren bons fent cotxes”.

Un segon vector de les polítiques de les esquerres tenen a veure amb la seva obsessió sobre les identitats sexuals. Servidor de vostès, que em considero una persona relativament ben informada, fa només cinc anys, havia de tirar de wikipedia cada vegada que algú d’esquerres m’alliçonava acaloradament davant la discriminació de tota una taxonomia d’opcions sexuals difícils de retenir i memoritzar, entre altres coses perquè mutaven a una velocitat inabastable. A Judith Butler, penso, se li ha escapat de les mans el seu axioma filosòfic de la construcció social del gènere. Com a concreció, ens hem trobat amb un projecte de llei segons el qual es proposava un menor d’edat podia optar, sense el consentiment dels pares, per iniciar un canvi de sexe de caràcter mèdic, que a la pràctica, implicava una irreversible esterilització. Més enllà del necessari respecte per les opcions sexuals de cada individu, no em sembla que això, que afecta a una exigua minoria, sigui una de les prioritats d’unes classes treballadores que tenen com a principals preocupacions arribar a fi de mes, tenir feina raonablement remunerada amb condicions de treball dignes i sense perill que les desnonin.

Ayuso ha sabut llegir i manipular amb agudesa i instint la situació. Ha permès obrir negocis i ha sabotejat restriccions de la pandèmia, algunes de les quals podrien haver estat dissenyades per Marx (pels germans Marx). Les esquerres governants han lliurat poc més que bones paraules mentre que els estalvis de treballadors i autònoms s’anaven escolant vers els bancs, els deutors o els propietaris immobiliaris.  I, mentrestant, les esquerres han estat debatent sobre el sexe dels àngels.

Comentari històric. Quan ens referim a parlar sobre “el sexe dels àngels”, ens referim a la dura polèmica entre teòlegs que es va celebrar a Constantinoble el 1453. Efectivament, els turcs estaven assetjant la ciutat, mentre que bona part de les seves elits no eren plenament conscients de la greu amenaça que sotjava rere les muralles que es pensaven infranquejables. Els bàrbars van acabar amb la civilització bizantina d’una revolada. Avui la ultradreta és a punt d’assaltar la capital del regne d’Espanya mentre que l’esquerra sembla establir una competició sobre a veure quina minoria sexual és més víctima de l’heteropatriarcat heteronormatiu opressor. Em sembla una veritable inconsciència.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca