Sempre passen coses

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Ara fa un mes que tancàvem l’article fent-nos el propòsit de seguir de prop la gestió del nou president Laporta en aquests primers mesos de gestió, i la veritat és que l’actualitat blaugrana mai no decep. Mentre estàvem pendents d’una lliga que és a l’abast del Barça tot i estar immersos en una de les temporades més infaustes de l’entitat -burofax, crisi financera, etc, etc- va saltar a l’actualitat l’assumpte de la Súperlliga. D’aquest projecte ja se n’ha parlat molt i no cal repetir-se, però convé fixar una sèrie de conceptes que amb molta probabilitat seran compartits per una gran majoria dels aficionats al futbol. Sembla prou clar que avui dia el paper que interpreta la UEFA a les competicions de clubs no aporta el valor que indiquen els rendiments que n’obté. En altres paraules, la confederació europea s’ha transformat en un intermediari parasitari que només manté la seva posició de privilegi gràcies a les coaccions que aplica sobre els clubs afiliats. A l’altra trinxera del conflicte hi ha l’elit dels clubs de futbol, que han passat d’exercir de lobby a intentar estructurar la seva pròpia competició al marge de la UEFA. El projecte, mal plantejat i pitjor explicat, ha tingut una vida extremadament breu davant de les desercions en cadena dels clubs afiliats a mesura que les pressions -no només federatives, sinó també polítiques- s’anaven intensificant. Que aquest pool d’entitats de primera línia liderades primer per Josep Maria Bartomeu i després per Florentino Pérez hagin executat amb desencert el projecte, no vol dir que els responsables de la UEFA puguin dormir tranquils, perquè, en general, la realitat tendeix a suprimir les ineficiències i el paper d’aquest ens federatiu probablement té els dies comptats en l’univers de les competicions de clubs. Dit això, només queda demanar que les futures competicions organitzades pels clubs tinguin cert respecte a les tradicions i a tot allò que ens agrada del futbol, incloent les essències més emocionals.

Pel que fa a la situació esportiva, dues bones notícies: l’equip ha quedat campió d’Espanya després de golejar l’Athletic Club per quatre a zero i alhora continua lluitant pel títol de campió de Lliga, quan ja només queden unes poques jornades per cloure la competició. Una situació que confirma el que venim afirmant fa temps en el sentit que tot i la nefasta situació econòmica que impossibilitarà grans fitxatges, el Barça pot lluitar pels títols estatals amb ben poca cosa i, per tant, no ens hem de preocupar per una eventual travessa al desert mentre es reparen les finances de l’entitat. Una altra cosa és Europa, on el club es troba tan allunyat dels grans, que resultaria gairebé miraculós arribar a una final en els dos propers anys. Però això tampoc resulta traumàtic, perquè la baixada de nivell del club a les competicions europees ja s’havia produït durant el mandat de Bartomeu. En conseqüència, molt difícilment l’equip caurà més baix.

El millor dels futurs possibles per al Barça seria marxar de vacances amb dos títols a la butxaca (campió d’Espanya i de Lliga) i amb la renovació de Messi confirmada. Confiem que la realitat vagi per aquí.