El que abans fou demagògia, ara és contrastada realitat. Tan pura i dura que sembla el pitjor dels malsons. A sobre, no ho pots reconèixer obertament: Estàs arruïnat i això no fa per un aristòcrata que encara ha de mantenir les formes i la presència de cara a la galeria. Quan Núñez arribà al poder, la manera demagògica de fer-se valer consistí en dir pestes sobre la situació econòmica en que la junta catalanista de Montal havia deixat els comptes del Barça. Així, de pas, començava a enviar el missatge -que va calar a fons- de que convenia traure-li la ideologia a l’entitat per deixar pas a una gestió professional, digna d’empresa. A falta de títols, el constructor va aconseguir que els superàvits de cada any es consideressin èxits superlatius entre la massa social. No hi havia projecte, s’improvisava constantment fins l’arribada del revolucionari Cruyff, però sempre quedava la sensació de que no es devia res a ningú, un sentiment prou catalanet. Rosell, bon alumne d’aquests populistes, va estrenar-se com a president seguint idèntica petjada amb allò tan tronat de fer les fotocòpies en blanc i negre per estalviar el color. I la gent, crèdula per tendència, li va fer cas. Ja ens explicaran si avui seria ben rebut anunciar als quatre vents de manera oficial que t’han embargat la fotocopiadora i el paper ha estat confiscat per algun creditor disposat a cobrar-se el deute com fos. En aquestes està el club, malgrat gairebé tothom coincideixi en l’estat de negació i la propina farandulera d’exigir Haaland. Els causants d’aquest desastre continuaran incòlumes, lluny de pagar pels despropòsits causats i ja se les apanyarà el successor. I com és el seu avorrible Laporta, oli en un llum, que carregui ell amb aquest mort.

I Laporta, amant de la improvisació, va trobant-se sorpreses a cada carpeta que obre, d’aquí que mostri la temptació de vendre l’ànima al diable si algú posa calers. No preguntarà gaire d’on venen perquè així taparà forats. Explicació sense ànim d’excusa per a entendre el desori de la Superlliga que tant entretinguda ha fet passar la setmana. Si algú promet diners, endavant les atxes i màxim, ja ens hi fixarem en la procedència quan el taló hagi estat ingressat. No calen raonaments sobre l’avarícia dels poderosos o la voluntat de carregar-se un paràsit intermediari com la UEFA per tocar a major porció de pastís en el futur repartiment. En la fugida cap endavant, tampoc reparen en exigir un topall salarial per plantilla o en parar-li els peus a llestos, tipus Mendes o Raiola, que aconseguiran el miracle de fer-nos renunciar al fètid futbol modern, impossible de suportar si apliques un mínim paràmetre ètic. A sobre, la bombolla dels drets televisius corre risc de punxar per ennegrir encara més el panorama. Així les coses, a falta de l’auditoria que encara no arriba i només avisa de forats superiors als temuts, no pots canviar de gent per posar la de confiança, ni t’atreveixes a fer una neteja a fons que sacsegi els fonaments rebuts. Et passes el dia atenent urgències, bufant sobre la patata calenta de torn i t’oblides en l’atenció de les prioritats de comunicar res al soci i seguidor. Per a què?  Si fossis sincer, seria una vall de llàgrimes i espantaries tothom tot just aterrat. Per tant, no queda altra que serrar les dents i passar l’indigerible tràngol amb cara de circumstàncies, fent creure que s’ha de ser optimista i que tot anirà bé, mantra que també costa d’empassar. Segurament, quan arribi la liquidació de juny i les dràstiques rebaixes de fitxes al vestidor, la gent caurà finalment del cavall, se n’adonarà de que el Barça està en fallida. I en coherència futbolística, et seguiran reclamant el fitxatge del tal Haaland quan mantens encara un Òscar Grau, notable exemple, perquè et posi llum a la foscor de tanta factura impagada. El ranxo crema pels quatre cantons, però han de posar bona cara. No queda alternativa.