Escassa consciència d’unitat cultural

Per David Sirga

L’altre dia llegia l’article “Sexe i suor”, publicat al digital de cultura Núvol i la tesi amb què començava em va fer posar alerta. El títol, per cert, fa la sensació de ser més cridaner que representatiu del contingut. M’agradaria que aquest escrit s’entenguera com una sacsejada a la manera de mirar més enllà del Principat (o potser més enllà de Barcelona, diria). Crec que, a més, no ens afecta només als valencians aquesta mirada, sinó a tots els catalans perifèrics, per dir-ho d’alguna manera.

Per a fer-ne un resum, la cosa és que, segons l’article, sembla que els principatins fan de xuplasangs envers els “pobres” valencians, que no saben com desempallegar-se’n i que potser cal deixar-los sols i que facen el seu camí. Trobe que per a no xuplar la sang no cal caure en la indiferència, o més aïna la ignorància. Però la veritat és que pense que parlar de vampirisme o d’imperialisme, és caure en el parany que van parar tan bé les clavegueres de l’estat —que ja actuaven als anys 60 i 70— per tal d’evitar cap unió, fóra en el sentit que fóra. És corroborar i adherir-se a aquella estratègia que tant de mal col·lectiu ens ha fet. Per cert, allà, els valencians ja vam viure la violència de l’estat que alguns sembla que van descobrir l’1-O. Llavors, preguntem-nos si no és en realitat falta d’interés o, fins i tot, mandra. I alerta amb el blaverisme que es practica des de Barcelona, que segurament sense voler-ho fa més mal del que es pensa.

«Cada premi literari que rep un autor valencià a Catalunya és una forma d’ampliar el camp de batalla fent-lo més agrest per tothom, aquí i allà». Em costa de rellegir aquesta frase i entendre què es vol dir. Hem de circumscriure ara els premis administrativament? Fa uns anys, els valencians coneguts literàriament al Principat eren Ferran Torrent, Joan Francesc Mira i Isabel Clara-Simó (i perquè hi vivia i escrivia en oriental). I para de comptar. I en bona mesura, perquè els editaven editorials de Barcelona. Recentment sonen també, per sort, Joan Benesiu o Manuel Baixauli. Ara, es repeteix la qüestió editorial. Com és que es renuncia a un mercat cultural més ampli? No ho fan els castellans amb les seues excolònies americanes i ho hem de fer nosaltres que som una cultura, diguem-ne mitjana? Sé que no dic res de nou, però com és que hi ha tanta falta d’interés a rebre les editorials extraprincipatines a Barcelona?

 

Com és que només es parla de rebre tots els mitjans de comunicació en català des del País Valencià? Que no és important per a una cultura com la nostra (i per a totes, en realitat) com més veus i diverses millor? Especialment si ens abaten per terra, mar i aire amb els de la llengua dominant. La partició del conjunt de la cultura catalana (més enllà de nació i de projectes polítics) reverteix en tots, segurament en uns més prompte que en altres, però al remat, el fet d’anar empetitint-nos, per ací o per allà, ho pagarem en col·lectiu.

Se citaven principatins participant en projectes a València com si hi estigueren “intervenint”. També podem parlar de valencians al Principat, llavors. Vicent Sanchis dirigeix TV3 o Joan Carles Gisbert és el director editorial d’Ara Llibres. Fa uns anys, Joan Llinares va ser gerent del MNAC i després director del Consorci del Palau de la Música. I? Hauria de ser del tot normal i que no causara gens d’estranyesa. Trobe que al capdavall és una falta de visió de mercat complet, de tindre un marc mental reduït i acomplexat per les administracions espanyoles imposades. La mateixa revista que publicava l’article o qualsevol dels diaris en paper i diria que quasi tots els digitals mai no han tingut vocació d’arribar a tot el seu potencial públic catalanoparlant. Si fóra així, es veuria reflectit tant en els continguts com en les signatures.

Sort que la música ha trencat moltes d’aquestes barreres. Zoo es el grup valencià que més en voga està actualment. Acaba de publicar un nou disc amb cançons molt bones —i plenes de referents literaris, per cert— i estrena l’espectacle a la Telecogresca de Barcelona, ciutat on també va acabar l’anterior gira. En la dècada passada, eren Obrint Pas, La Gossa Sorda i Aspencat els que viatjaven constantment AP-7 amunt i avall. Segueixen havent-n’hi molts que ho fan, per sort.

A la inversa també s’ha superat la barrera, una tanca que a voltes era més difícil de superar en aquest sentit. Així que també fa anys que ens visiten al País Valencià amb assiduïtat Txarango, Oques Grasses, Els Catarres, Cesk Freixas, Roba Estesa, Manel, Els Amics de les Arts… per bé que sempre en voldrem més.

És per això que, si cal vampiritzar, si s’ha de xuplar sang, fem-nos-ho entre tots, com han fet sovint artistes d’un costat i de l’altre amb cançons col·laboratives amb presència de de músics de tot arreu. Proposem orgies musicals, literàries, culturals al capdavall, com feia Andreu Valor a “Història d’un amor alternatiu” (amb Miquel Gil, Cris Juanico, Cesk Freixas, Bertomeu i Xavi Sarrià), Txarango a “Agafant l’horitzó” (amb Gemma Humet, Aspencat, Cesk Freixas, Les Kol·lontai i Ascensa Furore) o El Diluvi a “Alacant, bandera clara” (amb Titot, Xavi Sarrià, Marcel Pich, Cesk Freixas i Feliu Ventura), entre molts d’altres. I amb sang o sense, i com diria Zoo a “Llepolies”: freguem-nos, toquem-nos, llepem-nos, amem-nos.

 


Caldria aprendre de la visió que tenen projectes autocentrats com el Barnasants. Més enllà de la diversitat en la tria territorial dels artistes, ha fet seu en algunes ciutats valencianes on cada any hi ha concerts, va dur avant projectes a l’Alguer i ha programat a Perpinyà i a les Illes. També l’Enderrock ara fa les seues versions EDRvalencià o EDRbalears que, tot i que no compartisc personalment aquesta segmentació cultural administrativa, almenys serveix per a donar més visibilitat.

Explicava Josep Vicent Frechina a la seua gran obra La cançó en valencià que, quan va començar a triomfar Raimon, el mateix Joan Fuster de què parlava l’article referit es queixava de la no distribució del seu disc a València (editat al Principat). Almenys en el camp musical hem avançat, ens queda pendent el de la literatura.

Trobe que tot es pot resumir amb un concepte amprat d’Enric Balaguer, catedràtic de la Universitat d’Alacant: l’escassa consciència d’unitat cultural. Alimentem-la, llavors, entre tots, «del nord, del sud, de terra endins [i] de mar enllà». «Plors i laments de què serveixen?», diu Martí i Pol. Deixem de lamentar-nos, doncs, i fem marxa.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca