Un matí de dissabte. Les Rodalies de Renfe en Catarroja (l’Horta Sud) estan plenes de joves de totes les comarques, comboiats per veure el documental El Llegat, que arreplega el llegat musical en valencià des dels anys 70 fins l’actualitat. Joves que, a més a més, tornen a veure, il·lusionats, un concert després de molts mesos d’una difícil pandèmia. La llum al final del túnel la posen les xiques incombustibles de Maluks, a què la COVID va colpejar a punt de traure el seu primer disc, Som i vibrem. La conducció de l’acte va anar a càrrec de la incombustible Nerea Sanfe, present i futur del món de la comunicació en valencià.
La col·laboració entre l’associació cultural Tirant lo Blanc i Joves-País Valencià ha sigut fonamental per produir El Llegat, un documental amb una durada de vora mitja hora, que posa en valor la rellevància que ha tingut la música per conformar la identitat col·lectiva valenciana del segle XXI. Un llegat —de grups fundats als anys 70 com Carraixet o Al Tall— que van arreplegar altres com La Gossa Sorda o artistes com Eva Dénia durant els anys 90. Després del boom amb grups com La Gossa Sorda i Obrint Pas, ha arribat el moment d’altres més recents com El Diluvi, La Fúmiga o Maluks. Una fusió d’estils, d’idees i de maneres de pensar i cantar en valencià que ha esdevingut protagonista en una de les terres amb major nombre de bandes de música i patrimoni musical.
I és que, al cap i a la fi, la història recent de la música en valencià és una part molt important de la història del País Valencià. D’aquells explosius que —com conta Mari Giner de Carraixet— posaven als seus concerts durant els anys 70, a aquells joves de Pego que decidiren fundar La Gossa Sorda en els 90. I, com no, d’aquells joves d’Alzira que mai imaginaren el seu èxit quan van fundar la seua xaranga amb el nom de La Fúmiga a aquelles dones de Maluks que comencen a pisar fort en el panorama musical valencià. Ja han passat cinc cècades…I que siguen moltes més!
Dècades d’alegries i decepcions, i molts, molts moments agredolços. Dècades d’impunitat de l’extrema dreta. La Batalla de València, la mort de Guillem, el neoliberalisme, l’especulació i la destrucció salvatge del patrimoni dels valencians; La creació de la cooperativa política valenciana més exitosa en termes electorals i culturals, la negociació dels primers pressupostos amb el govern espanyol… I la conformació d’un govern botànic que, amb llums i ombres, ha obert pas a “la (re)construcció nacional i popular del País Valencià”, eixa tan polèmica que resen els nous estatuts del Bloc.
Cooperació cívica valenciana: Un nou cicle?
“Sabem d’on venim per conéixer cap a on hem d’anar, i eixe és l’objectiu fonamental que persegueix el documental”, explica Idoia Arreaza, membre de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc. Una col·laboració amb altres entitats com Joves País Valencià o Escola Valenciana que cada vegada serà més freqüent i que, segons planteja, “parteix de necessitat de crear més espais d’interrelació entre la societat civil i la joventut organitzada al País Valencià”. Per a ella, que entitats socials, polítiques i culturals valencianes comparteixen espais i projectes “pot suposar un punt d’inflexió en la construcció d’una societat cívica més potent i amb una major capacitat d’influència en la vida política i cultural valenciana”.
José Beteta és el cantant de La Fúmiga i un dels protagonistes del documental. Militant de base de les joventuts de l’esquerra valencianista durant molts anys, per a ell és “tot un honor” que comptaren amb ell per gravar el documental. Al cap i a la fi, concep la música com “una forma de militància”. En la mateixa línia es mostra Idoia Arreaza, que pensa que la música en valencià i la política valenciana “no s’entendrien l’una sense l’altra”. Per a ella, que l’estrena d’El Llegat es produïsca un 25 d’abril, Dia de les Llibertats Nacionals al País Valencià, no és una casualitat: “Una data molt simbòlica per encetar un punt de trobada que, amb tota seguretat també serà un punt de partida”.
Un documental necessari
“El que pretenien al començament era fer una xerrada i gravar-la, però no es va poder fer en el seu dia i van decidir repensar-lo, i crear un documental que contara la història de la música en valencià des de la Transició”, conta José Beteta (La Fúmiga). Un documental gravat en plena pandèmia, amb les dificultats afegides que això suposa. Un metratge que torna als orígens per entendre el present i que, en paraules d’Idoia Arreaza, és un cant transversal a la la lluita incansable de tantes generacions de valencians. Un llegat que, en definitiva, és “allò que unes generacions van deixant en herència, perquè ho defensen i ho milloren les que vindran. La pròpia forma de construir socialment un Poble”, exposa la politòloga valenciana.
La música i el Poble estan presents en les seues entitats socials i cíviques. En el cas de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, la cultura és un dels seus eixos de prioritat en les activitats organitzades. Entitats que són una part fonamental d’una societat civil organitzada, que ha de ser nucli de la vida social i la convivència al País Valencià després de tants anys d’intol·lerància i foscor. És per això que, com recorda Arreaza, “parlar d’entitats també és parlar de Poble i cultura i, com no, parlar de música, en aquest cas”.
La pandèmia: Estocada a la música en valencià?
El documental es grava en juliol del 2020, en ple procés de desescalada. José Beteta és la veu més crítica del documental. Per a ell, molts ajuntaments valencians “els estaven deixant tirats”. Segons afirma, molts consistoris no estaven facilitant espais perquè pogueren tocar, i això afectava a la majoria dels grups del País Valencià. “Existia molta por i inseguretat en el moment en què més valentia necessitàvem”, exposa Beteta. Els ajuntaments són una peça fonamental perquè aconsegueixen descentralitzar la cultura i vertebrar el País Valencià.
En canvi, la relació amb la Conselleria de Cultura ha sigut diferent. “En tot moment han estat en contacte amb els grups i han intentat fer els possibles per ajudar”, exposa el vocalista de La Fúmiga. L’ajuda a la cultura s’ha produït de dues maneres: d’una banda s’han creat cicles i gires de música, “que demostraren que es podien fer coses als Ajuntaments”. Amb aquestes ajudes directes La Fúmiga va arribar a tocar en unes 5 ocasions. De l’altra banda, les línies d’ajudes directes als grups de música i els projectes culturals han sigut una vessant fonamental. I és que, com recorda Beteta, “a hores d’ara la vida dels grups de música és inviable sense concerts”.
“Tornen a eixir els concerts ara que s’apropa l’estiu, els ajuntaments comencen a perdre la por i veiem la llum al final del túnel”, exposa el músic d’Alzira. Ara bé, no tot és positiu per a ell: “Després d’any i mig en la inòpia ja hem perdut a Gener i molts altres grups. Ha sigut una estocada de mort que vorem en els pròxims mesos… I espere equivocar-me”. Després de tants mesos de parada, és molt difícil tornar a l’activitat per a molts grups. “Esta pandèmia ha sigut molt dura per a nosaltres i per a tot el món de la cultura, molts han tirat la tovalla i vorem si podem recuperar un sector tan important com el nostre”, conclou. I el necessitem més que mai en plena ofensiva cultural de la dreta i l’extrema dreta”.
