La Taylor Swift de la que no t’han parlat

Estic ben segura que molta gent sempre ha associat a Taylor Swift com la princesa country que només canta sobre contes de fades, els seus sentiments i ruptures amoroses. Però la seva no és una “love story” ni té cap “happy ending”; aquesta és la història d’una dona empoderada i segura de si mateixa que ha tingut el valor suficient per recuperar 15 anys de la seva carrera i no donar crèdit a ningú més que a ella i al seu esforç per l’èxit que té avui. Taylor Swift ha estat durament criticada per la seva forma de vestir, cantar i expressar-se, però només els qui coneixen els detalls de la seva trajectòria entenen que els passos que ha fet a la seva carrera no han estat propis d’una dona “calculadora” i “manipuladora”, sino que ha estat condicionada per les decisions d’homes poderosos que estaven per sobre d’ella.

La seva carrera musical ha estat condicionada per les decisions d’homes poderosos que estaven per sobre d’ella.

Us ho explico. Taylor Swift s’ha vist obligada a tornar a gravar tota la seva discografia i ha decidit començar pel disc que va sortir fa 13 anys, Fearless (Taylor’s Version). Però, per què? Perquè un home li va robar la seva música, la seva autoria i el seu esforç. Un home li va robar.

Les dones a la indústria musical

La indústria de la música sempre ha tingut molts dubtes sobre la capacitat de les dones de fer bé el seu treball: que si mereixen ser allà, que si els productors homes són la raó de l’èxit de les cançons, que si el segell discogràfic és qui pren millors decisions… A la gent li encanta trobar les raons ocultes darrere de l’èxit i el talent de les dones al seu treball. Per això Taylor Swift es va convertir en el mirall dels seus detractors: tot el que ells deien que no podia fer, era exactament el que ella feia. “No sap escriure les seves pròpies cançons”: aquí teniu un disc amb 18 cançons escrites exclusivament per ella amb només 20 anys. “No arriba a les notes altes”; aquí tens una gira mundial on la seva capacitat vocal no es va veure afectada ni una sola nit. Totes aquestes crítiques no eren més que el resultat del que els hi passa a les dones si aconsegueixen èxit i poder més enllà del nivell de comoditat dels homes.

Llavors Swift va decidir que planejaria la seva carrera segons el que s’esperava d’ella, però aquest últim capítol de la seva vida en el que es veia a si mateixa regravant els seus antics discos no entrava dins dels seus plans. Ella pensava que les seves cançons estaven fora de perill, que el seu art li pertanyia i que podia confiar en els homes de la seva discogràfica. Qui s’anava a imaginar que li trairien d’aquesta manera?

Les crítiques són allò que els hi passa a les dones si aconsegueixen èxit i poder més enllà del nivell de comoditat dels homes.

Música robada

Si ens remuntem a l’inici de la història ens trobem en 2006, any en què Taylor Swift va gravar el seu primer disc homònim sota el segell discogràfic Nashville Big Machine, fundat per Scott Borchetta. Com és habitual als inicis d’una carrera musical, aquest tenia el control de la major part dels drets de les cançons, i així va continuar passant amb els seus 5 àlbums següents. No va ser fins al 2018 que Swift va signar un contracte més beneficiós amb Universal Music, ja que li donava a ella tots els drets de qualsevol cosa que publiqués al futur. No obstant això, coincidint amb aquest canvi de direcció de la cantant, el representant d’artistes com Justin Bieber i Ariana Grande, Scooter Braun, va adquirir el segell discogràfic i amb ell totes les gravacions dels primers 6 àlbums de la cantant. Posteriorment, Braun ho va vendre tot per 300 milions de dòlars a una companyia de capital privat anomenada Shamrock Holdings, sense cap mena de vincle amb la cantant ni la música. De fet, cap d’aquestes persones es van posar en contacte amb Swift per informar-la dels canvis; ni tan sols li van donar l’oportunitat de comprar ella mateixa la seva música. 

- Publicitat -

El fet d’haver estat ella la compositora de les cançons va ser l’avantatge que li va permetre idear aquesta estratègia per contraatacar i ser propietària del seu art: no tenia el control de les gravacions, però sí de les lletres, cosa que li va permetre tornar a l’estudi i replicar la seva discografia amb la seva veu actual. Recuperar d’aquesta manera la seva música és la manera que té Taylor Swift per demostrar que sempre ha lluitat pels drets de les artistes i que no li tremolarà la veu en manifestar la gran desigualtat que hi ha a la indústria musical contra les dones.

La “famosa” polèmica amb Kayne

Durant tota la seva carrera, els homes sempre s’han interposat en el seu camí. El personatge que més exemplifica aquesta afirmació és Kayne West que, literalment, la va interrompre durant el seu discurs als MTV Video Music Awards 2009 quan va guanyar en la categoria de millor vídeo musical. Va pujar a l’escenari com si fos l’amo de l’acte i li va dir a una noia de 19 anys que s’acabava d’incorporar al panorama musical que Beyoncé es mereixia més aquell premi. 

En aquell moment, la jove cantant s’ho va prendre com la humiliació més gran de la seva carrera, ja que es va quedar allà congelada sense saber què respondre. Vaig pensar que el públic m’esbroncava a mi”, ha dit en nombroses ocasions. Molts crítics i, fins i tot, dones periodistes no es creien que s’hagués ofès només per aquell comentari, sinó que va veure l’ocasió perfecta per fer-se la víctima i aconseguir protagonisme. Llavors, la gent va començar a pensar que era malvada, retorçada i manipulativa. 

Van passar els anys i Taylor no va voler parlar més del tema, però Kayne la va prendre amb ella i en la seva cançó Famous va dir explícitament que ell havia fet a aquesta “puta” famosa amb la seva interrupció als premis. No va parar fins que Taylor va tocar fons i va veure tan tacada la seva reputació que, literalment, va haver de desaparèixer durant dos anys. Això sí, com ella diu a una de les seves cançons, I come back stronger than a 90’s trend, va saber sortir més reforçada d’aquella situació inspirant-se en la polèmica que es va generar per fer un dels seus àlbums més venuts, ‘reputation’

Víctima d’abús sexual…

L’any 2017, la revista Times li va dedicar la seva portada anual de “Person of the Year” per ser una de les dones que va trencar el silenci contra l’abús sexual. La seva experiència va tenir lloc quan l’ex-DJ de ràdio David Mueller li va ficar mà per sota de la faldilla i li va tocar les natges durant un esdeveniment privat. Arran d’aquest succés, a ell li van acomiadar del seu treball i, mogut per la ràbia, va decidir demandar-la a ella per milions de dòlars. A ella, que va somriure i no va dir res. A ella, que era realment la víctima d’assetjament i de qui se’n va aprofitar. Finalment, ella va guanyar el judici per només un sol dòlar, demostrant així que la cosa important no són els diners o la fama, sinó alçar la veu per aquelles altres dones que no poden fer-ho. De totes maneres, quan va terminar tot, la cantant va admetre que no tenia “sensació de victòria perquè el procés sencer et deshumanitza com a dona”. 

“No tens sensació de victòria quan guanyes perquè el procés sencer et deshumanitza com a dona”.

A partir d’aquesta experiència, Swift es va veure amb la valentia suficient per reaccionar immediatament a totes les injustícies que visqués. Deixem-la a ella expressar-ho millor: “des del judici per abús sexual només pensava: ‘la pròxima vegada que tingui l’oportunitat de canviar alguna cosa, val més saber què defenso i què vull dir'”. Aquestes paraules, sortides de la boca d’una dona que tota la seva vida havia estat titirellada per homes de la indústria i que havia crescut sota el codi moral de ser una “nena bona”, van ser tota una revelació. I, precisament, aquest procés de deconstrucció és el que narra al seu documental ‘Miss Americana (2020)’, dirigit per Lana Wilson.

…l documental de la veritat

Durant tot el llargmetratge, Taylor s’obre al públic i se sincera en tots els sentits possibles. També aixeca el cap orgullosa i parla amb la veu més ferma de tots els obstacles que s’ha trobat per aclarir les parts borroses de la seva història i per explicar la seva veritat d’una vegada per sempre. “Vull purpurina i també enfrontar-me a la doble moral de la nostra societat; vull vestir de rosa i també dir el que penso sobre la política, i no crec que aquestes dues coses s’hagin d’anul·lar entre si”, afirma a la part final de ‘Miss Americana’

A The Man Taylor critica el privilegi que tenen els homes simplement pel fet de ser-ho.

És per això que últimament Taylor s’ha estat centrant menys en fer el que ells deien que no podia fer i més en fer el que li dóna “la real gana”, tal com sentencia ella. D’aquí han sortit treballs meravellosos, com els dos àlbums sorpresa que ha tret en menys d’un any o el fet que hagi dirigit, escrit, produït i protagonitzat un dels vídeos feministes més visualitzats de la història de YouTube: ‘The Man’

Ella és ‘The Man’

La cançó, originària del disc ‘Lover’ (2019), critica el privilegi dels homes simplement pel fet de ser homes i exemplifica com les dones s’han d’esforçar molt més que ells per arribar al mateix lloc. És per això que al videoclip decideix posar-se en la pell de “l’home alfa” i exemplificar així totes les desigualtats i el masclisme que trobem a la nostra societat: des del manspreading, passant pels privilegis dels homes de negocis, fins a la masculinitat, que és tòxica i fràgil. El fet que sigui ella la que protagonitza aquest home només emfatitza el discurs que fa anys que defensa: darrere de la cara visible d’un home sempre hi ha una dona que ho fa el triple de millor.

Darrere de la cara visible d’un home sempre hi ha una dona que ho fa el triple de millor.

Ara sí, per fi, Taylor és la propietària de -gairebé- tot el seu art i de la seva vida, sent ella la que pren les decisions de la seva carrera i no deixant que cap home s’interposi en el seu camí. Tot aquest procés no hauria estat possible sense els ideals feministes i radicals que persegueix, sense la deconstrucció de les seves creences, ni sense el suport de la seva comunitat de swifties. I de ben segur que tant una servidora com tu, que estàs llegint això, hem lluitat com la Taylor algun cop a la nostra vida. 

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca