Un dels tràgics episodis oblidats del segle XIX, i que caldria ser recordat periòdicament va ser el de la Great Famine irlandesa. Entre 1845 i 1849 una plaga va acabar amb la collita de patates, aliment bàsic dels empobrits catòlics irlandesos, que a causa de la colonització britànica i la implementació d’agricultura industrial havien estat expulsats de les millors terres. En aquestes circumstàncies, el conreu d’aquest tubèrcul d’origen americà, permetia una agricultura de subsistència. L’aparició d’un paràsit que va atacar aquesta planta va representar una de les grans catàstrofes contemporànies. Es calcula que van morir més d’un milió d’irlandesos, i un altre milió va emigrar forçadament a Amèrica, a Anglaterra o Austràlia, fins al punt de reduir-se dràsticament la població entre una quarta i una cinquena part –de fet, l’illa no va recuperar-se demogràficament fins fa pocs anys–. El que va començar com a catàstrofe natural va agreujar-se partir de decisions polítiques. Les bones paraules de solidaritat van xocar amb un capitalisme de laissez-faire que va ser el principal factor que centenars de milers de famílies morissin literalment d’inanició en escenes dantesques recollides per testimonis coetanis. Durant la catàstrofe, les decisions governamentals, entremig d’un gran caos, discussions parlamentàries, treball de lobbies de grans propietaris, van acabar prenent decisions directament criminals, com ara impedir l’assistència a la immensa majoria d’afectats o no paralitzar les exportacions d’aliments mentre durava la fam. Mentre infants morien als carrers, els ports seguien exportant blat i carn arreu de l’Imperi que a causa de l’escassedat, tenien preus inflats i inabastables per a la majoria. Amb aquest capteniment, la corona britànica i el capitalisme liberal van cometre un veritable genocidi.

Resulta temptador fer paral·lelismes amb el covid-19. Apareix com una catàstrofe natural, gestionada de manera inepta, propiciant gran caos polític i empitjorant per acció o omissió, les conseqüències. La vaccinació, ara per ara l’arma més eficaç per combatre aquesta crisi mundial, es veu envoltada de gran opacitat, polèmiques interessades i potenciadores d’un caos polític  i malestar social. La manera com s’està gestionant tot plegat, especialment en temes de contractes clandestins, clàusules secretes, competència entre laboratoris, decisions erràtiques i incompetència de les agències sanitàries han sembrat la llavor de la desconfiança i estan perpetuant un estat anímic depressiu.

Qui això escriu és de lletres, no disposa informació privilegiada i desconfia sempre de teories conspiratòries. Ara bé, com que té formació d’historiador, i la norma diu que allò que va succeir en el passat és possible que es reprodueixi en el present, pot arribar a conclusions inquietants. Aquest ball en què alguns vaccins són presentats com a insegurs –malgrat que els estudis estadístics indiquen que prendre aspirines o anticonceptius orals multipliquen per dos dígits les probabilitats de tenir reaccions problemàtiques–, o endarreriments sobtats, o polèmiques diverses mentre s’abasteix de micros i amplificadors a un irrellevant i acientífic moviment antivaccins, fa sospitar. Tenint en compte que hi ha bilions de dòlars oportunistes en un mercat pràcticament captiu, seguint la lògica del capitalisme del laissez faire molts laboratoris poden tenir molts incentius per pagar a gent –i periodistes, i també científics mercenaris– per qüestionar els vaccins rivals. Bona part dels “problemes tècnics” adduïts per excusar retards els subministres poden amagar el desviament de múltiples partides al mercat negre o escamotejar existències no declarades. De fet, i això no constitueix cap secret, les corruptores monarquies del Golf han permès una via directa als rics globals perquè se saltin la cua. La família reial espanyola n’és un exemple, amb l’escandalós falta d’escàndol davant d’un fet tan greu com aquest que ens alerta sobre la pèssima condició d’uns mitjans periodístics dedicats en cos i ànima a blindar la monarquia. També ha transcendit el desviament de 55.000 vaccins per a uns militars que a Espanya, representen un col·lectiu prescindible. I això, ben segur, és la punta de l’iceberg. Aquests retards i “problemes” també poden indicar que, de manera secreta i discreta, els laboratoris estan extorquint els governs perquè paguin més. Resulta sospitós com els vaccins amb preus oficials més elevats es lliurin de les crítiques mentre que aquells amb menor marge de benefici siguin els més qüestionats. O que aquells procedents de potències geopolítiques rivals –Rússia i Xina– o de països dissidents –Cuba– tinguin tants problemes d’autorització burocràtica o comptin amb publicitat negativa sense evidències científiques.

Ara bé. Si hi ha res que ha quedat meridianament clar és la fragilitat dels estats davant dels interessos de les multinacionals. En circumstàncies d’urgència com les actuals és obvi que caldria haver expropiat, si més no, temporalment, les patents i nacionalitzar els laboratoris. L’absència de resposta dels governs el que ha permès és atiar la cobdícia dels accionistes que veuen una oportunitat d’or, no només d’enriquir-se, sinó de sotmetre nacions senceres als seus designis i fer ballar els governs al compàs d’una música amb certa cadència de marxa fúnebre.

Un parèntesi de caràcter històric. Ja que parlàvem d’Irlanda i l’Imperi Britànic no està de més recordar que el colonialisme i l’imperialisme dels segles XVIII i XIX precisament van ser el fruit d’iniciatives privades. Les companyies de les Índies Occidentals, de les Orientals i altres grans empreses mercantils, a partir dels monopolis i oligopolis comercials, van ser les que van obligar als estats nacionals a participar en les aventures colonials. Menys d’una dècada abans de la Grat Famine irlandesa, la Companyia de les Índies Orientals va provocar la Guerra de l’Opi… efectivament, per obligar a la Xina a què permetessin l’entrada d’una droga, l’opi, que estava causant estralls entre la població xinesa. L’objectiu de la companyia, amb la introducció -i legalització- de l’opi era obrir l’hermètica Xina al seu mercat. Amb mitjans insuficients –efectivament, aquestes companyies tenien exèrcits privats-, per assegurar-se una victòria militar, aquesta mena de protomultinacional, va obligar a Londres que el regne s’impliqués en el conflicte, convertint Anglaterra en una mena de narco-estat, implicant tot un país en una colonització que obeïa a interessos privats, mobilitzant recursos públics. Una dècada després, la mateixa empresa, davant d’una revolta a l’Índia (la dels Sipais) va acabar implicant la corona en la colonització de l’India. La resta d’apropiació de grans territoris a l’Àsia o Àfrica seguia aquesta lògica.

Tanquem parèntesi. El que va succeir en el passat pot ser el que està succeint en el present. Els grans grups transnacionals semblen els qui en realitat estan dirigint aquest caos en què la pandèmia és observada com a oportunitat de negoci. A la Irlanda afamada, va succeir-ne una epidèmia de desnonaments.  Les abusives rendes a camperols arrendataris, que havien perdut els seus ingressos per evitar, debades, morir de fam, es van matenir o incrementar-se sense cap recança. De fet, potenciar una emigració en massa a les fàbriques angleses nord-americanes representava un dumping social que va propiciar un increment de guanys econòmics a costa de la tragèdia. En les circumstàncies actuals, en què ja han mort milions de persones, assistim també a una epidèmia de desnonaments i de persones que es queden sense mitjans de vida i alternatives. Entre bones paraules i esperances de no se sap ben bé quins plans de desenvolupament, la realitat és que a nivell europeu, els països del sud es poden empobrir a una velocitat encara més accelerada que quan la crisi de 2008 va empobrir i precaritzar les classes treballadores i mitjanes d’Espanya, Portugal, Itàlia, Grècia, fins i tot França, i per descomptat, els Països Catalans. Sembla que les clàusules secretes d’aquests fons europeus, gestionats pels mateixos que van transformar una crisi financera en una catàstrofe humanitària, vénen prenyats de reformes laborals, de pensions i impositives que estan potenciant aquest projecte tecnòcrata d’especialització geogràfica dins una Unió Europea amb massa semblances a aquelles companyies de les Índies Orientals que es van llençar a aventures colonials i imperialistes. Tot plegat recorda massa al que ja fa alguns anys, la periodista canadenca Naomi Klein va denominar “la doctrina del xoc”, en què relatava amb nombrosos exemples i extensa documentació com el capitalisme immoral i neoliberal hegemònic sabia aprofitar-se, sense escrúpols, de catàstrofes naturals o induïdes.

Ara per ara, la manera més ràpida i raonable de sortir d’aquesta situació excepcional és amb la vaccinació ràpida i exhaustiva de tota la població mundial. Una vaccinació planificada, sense interrupcions, i amb els mínims dubtes. I és evident que els estats no estan fent el que cal: l’expropiació ràpida de patents, la nacionalització de la producció, la distribució exprés, i una reconstrucció fonamentada en planificació econòmica i una redistribució de la riquesa –via impositiva, especialment entre les empreses i expropiant totes aquelles companyies amb seus a paradisos fiscals– i del treball –amb una reducció dràstica i immediata de la jornada laboral–. Tanmateix estaríem parlant de l’existència d’estats democràtics, i no pas d’aquesta mena de governs captius dels interessos privats, dedicats a sabotejar qualsevol solució moral i raonable.