COLUMNA SETMANAL

L’esperit del 45, les mitjaneres de Colau i el despertar del Poble valencià

En la meua columna d’esta setmana vos promet dues coses. La primera d’elles és que no parlaré sobre Madrid, que a mi també em reglota un poc aquesta campanya eterna. Fora de l’M-30 som ciutadans de segona categoria. La segona qüestió, i no menys important, és que intentaré fugir del titular més fàcil, perquè el món està a punt de sofrir grans canvis i no podem centrar-nos en detalls marcesibles i efímers. Hi ha vida (i política) molt més enllà del Trending Topic.

Biden i l’esperit del 45

L’altre dia vaig veure L’esperit del 45una pel·lícula documental del cineasta anglès Ken Loach que conta la història del primer govern estable del Partit Laborista en un Regne Unit d’explotació i misèria, tot després de la Segona Guerra Mundial. A més a més, ho fa de la mà d’alguns dels seus protagonistes, que van aconseguir drets laborals, vivendes construïdes per l’Estat, un sistema de salut pública i la reconstrucció industrial d’un país destrossat gràcies a la nacionalització dels principals sectors estratègics i la creació d’empreses públiques.

Molts anys després, no ha fet falta cap bomba per fer trontollar l’economia mundial. Malgrat l’inexorable pas dels anys, molts dels problemes que existien en 1945 —dificultat d’accés a una vivenda digna, faena inestable i mal remunerada, control de les grans corporacions per sobre dels governs democràtics, mancança de sistemes impositius progressius i justícia social o la necessitat d’industrialització i creació de valor afegit— continuen estan ben presents en el temps actual.

I és que, després de l’arribada d’una pandèmia mundial que ha sacsejat el món, podríem fer nostres aquelles paraules que pronuncia un dels testimonis de L’esperit del 45: Vam haver de descobrir-ho tot sobre el país que volíem reconstruir. Tot sobre la seua història i la seua geografia, sobre la nostra gent i com viu. Vam haver d’esbrinar quant havia sigut destruït, quant estava en mal estat i quant havia de ser reconstruït. I no sols eren els edificis bombardejats”.

Que el món necessita, com en els 40, un canvi de model econòmic, sembla obvi. Resulta sorprenent, però, que aquell president demòcrata moderat que molts creien incapaç de tornar a fer dels Estats Units una terra d’oportunitats (Joe Biden) haja acabat reivindicant el llegat de Franklin D. Roosevelt. Un president —Roosevelt— protagonista del canvi de paradigma econòmic que es va produir durant els anys 30 i 40 en tot el món, i que va escampar una llavor per a la consolidació dels Estats del Benestar moderns. Eixos que, a hores d’ara, han eixit tan malparats.

I és que Biden vol augmentar el salari mínim, reforçar els sindicats després d’anys de destrucció i deslegitimació neoliberal i vol aprovar un dels majors paquets d’inversió pública que es coneixen en la història del país. De fet, els fons europeus Next Generation per a la recuperació econòmica (750 milions) semblen un paquet modest si els comparem amb els 2 bilions que ha posat en marxa l’Administració Biden, com explica Jorge Tamames. Una Administració que té com a objectiu reviscolar la classe mitjana del país ianqui i, segons el propi Biden afirma, “transformar la societat nord-americana”, però “transformar-la de debò” per garantir que “els avantatges del creixement i la globalització estiguen ben repartits”.

Al trencament d’Europa amb l’austeritat i la fi de l’hegemonia d’Alemanya i d’Angela Merkel, que es retira sense dignes successors i eclipsada per l’omnipotent Macron hem de sumar el canvi de paradigma que té lloc al Regne Unit. I és que quan, fins i tot el govern conservador de Boris Johnson ha pujat fins el 25% l’impost de societats per a les grans empreses la cosa es posa ben interessant. Fins i tot, Biden intenta homogeneïtzar els impostos a les grans multinacionals en tot el món per acabar amb els paradisos fiscals, amb la seua proposta d’un impost mínim de societats en tot el món al 21%, que ha generat il·lusió en l’OCDE. Sens dubte, si els Estats Units vol salvar el model democràtic occidental front els règims autoritaris, aquest és un bon camí: recuperar l’esperit del 45 i del New Deal de Roosevelt.

Colau se’n va de Twitter

Recentment, Ada Colau va anunciar que marxava de Twitter, farta de la crispació, l’odi i l’insult. Molta gent s’ha rist de la seua decisió, però a mi em sembla molt simptomàtica del temps que vivim, igual que l’odi que desprenen cap a ella molts de dretes i d’esquerres en la xarxa del pardalet. Que sí. Que ja sabem que Ada Colau pot anar-se’n de Twitter perquè la seua presència mediàtica és molt notòria, i que no deixa la resta de xarxes socials com Instagram o Facebook, que també són molt violentes. I sí, que també teniu raó en què Twitter mai ha sigut una bassa d’oli. Però el debat va molt més enllà.

L’altre dia vaig vore la pel·li argentina MedianerasUna història de dues vides paralel·les, que transcorren una enfront de l’altra, en dos pisos de Buenos Aires. Dos monoambientes on reina la monotonia, i on dos joves somien amb trobar una persona que els faça la seua rutina un poc més suportable. Enmig de tanta gent, hi ha el gran aïllament de la ciutat. No és fins que es troben a un web de cites que són conscients de l’existència de l’Altre. És molt paregut el que ocorre al Twitter, eixe espai públic on necessitem mostrar constantment la nostra opinió per fer-nos visibles; al cap i a la fi, necessitem mostrar-la per fer vore que existim, que influïm, que tenim poder i que som, en definitiva, importants. Fer-nos visibles per lluitar contra els algoritmes que ens afonen en l’oblit.

La decisió de Colau és tota una declaració d’intencions. Un gest cap a una nova forma de comunicar-nos. Un acte de rebel·lia contra l’esclavitud que ens hem autoimposat amb les xarxes socials. No deixa de ser simptomàtic que una de les polítiques que millor s’ha mogut sempre en Twitter, amb vora un milió de seguidors, decidisca abandonar-lo. I a mi m’agrada, i em recorda a aquell Pepe Mujica que, mentre els seus adversaris polítics gastaven milions en publicitat, es dedicava a parlar des de la seua freqüència de ràdio i aparèixer en els mercats i les places mentre es bevia un mate, parlant amb els uruguaians. Una altra forma de comunicar-nos virtualment no sols és possible, sinó que és necessària.

Noruega i el despertar del Poble valencià

Mentrimentre, al País Valencià, una novel·la (Noruega, de Rafa Lahuerta), fa història aconseguint que centenars de persones lligen el seu primer llibre en valencià, una novel·la dedicada a la ciutat de València. Els reaccionaris de sempre, criticant-la per emprar lèxic valencià, expressions i formes de parlar de València i els seus voltants. Com si haguèrem de demanar perdó per haver nascut entre el Sénia i el Segura. Com si haguèrem de crear els nostres productes culturals amb la intenció única de que agraden més amunt del País dels valencians.

No obstant els crítics i les crítiques (símptoma de que avancem i removem estructures de poder que estaven molt còmodes repartint-se el pastís), Noruega de Lahuerta i les Llepolies de Zoo demostren que el valencianisme està sent capaç de convertir els seus productes culturals en hegemònics, conquerint espais i arribant als qui no havia arribat. I això sempre és una molt bona notícia.

Mónica Oltra: l’Evita valenciana

Altra de les notícies de la setmana, que sembla haver passat desapercebuda, és el nou pla que ha presentat la Vicepresidenta Mónica Oltra: el ‘Pla Convivint‘. Mentre la batalla cultural és flagrant a les comunitats autònomes on governa la dreta (que intenten convèncer els pobres de que qui té grans patrimonis no hauria de pagar una herència), el País Valencià continua consolidant canvis irreversibles, passes avant per consolidar els servicis públics i l’Estat del Benestar.

Mentre altres barons socialistes com Gabilondo es neguen a pujar impostos lluitant pels votants de Ciudadanos, el Botànic (amb Oltra al capdavant de Serveis Socials) ha presentat un pla dotat amb 561 milions d’euros, que preveu la construcció de 250 nous centres de servicis socials i més de 6.500 noves places, que permetran una gestió descentralitzada a través dels departaments territorials.

Més allunyada del focus mediàtic que quan estava a l’oposició, la Vicepresidenta consagra la seua tasca botànica a ajudar els descamisats, com fera Evita tancada al seu despatx de l’Acció Social de Buenos Aires, atenent persones fins l’alba i lluitant contra burocràcia i procediments perquè…”Quins documents necessita una anciana per demostrar que és vella i mísera?”

La tertúlia (amb coses): Torna el zaplanisme?

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=eCgYxWN_IXE] Carlos Mazón arriba al lideratge del PP valencià amb via lliure després de la dimissió forçada d'Isabel Bonig....

La Festa dels valencians, la Festa universal: la Festa de Moros i Cristians

Fa uns dies va publicar-se en aquest mateix mitjà un reportatge introductori a la festa de Moros i Cristians....

L’esquerra necessita el seu Federico Jiménez Losantos

Federico Jiménez Losantos és millor marxista que Pablo Iglesias (almenys durant els últims anys). I és que Losantos va...

L’artista argentí que es va enamorar de les cases de Xàtiva

Juan Ignacio Barbieri és un dissenyador gràfic  i il·lustrador argentí, llicenciat en Publicitat i Disseny Gràfic i amb un...

Aina Palmer? Ai, mare!

Amb motiu del Dia de la Mare, Mirall València publica en exclusiva el videoclip Mareta del grup Aina Palmer....

Mecenes de la Nova Cultura

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, des de només 2€/mes milita en la cultura antifeixista

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca