“Artemisia Gentileschi, la gran pintora barroca violada pel seu mestre quan tenia 17 anys” titula el diari La Razón, “Quina pintora va ser violada amb 17 anys, torturada a un judici i va venjar-se als seus llenços?” pregunten des de La Vanguardia. Són alguns dels exemples que han fet passar a la història a l’artista barroca des d’una perspectiva freqüent quan es parla de dones artistes. Eugenia Tenenbaum, una historiadora de l’art gallega que advoca per estudiar l’art amb perspectiva de gènere, com jo, també està “molt cansada que la gent s’apropi a la figura de Gentileschi únicament des de la instrumentalització del seu patiment”.
Tenenbaum m’explica que el primer error que s’ha comès amb la pintora és voler traslladar el concepte actual de violència de gènere a l’edat moderna, “primerament perquè el gènere encara no s’havia articulat de manera conceptual, en tot cas parlaríem de violència sexual i, en segon lloc, perquè estava tot molt lligat al concepte d’honor, lleialtat i matrimoni”. Bàsicament, continua, Gentileschi va denunciar perquè el seu mestre, Agostino Tassi, li va prometre que es cassarien, abusà d’ella sexualment i no va proposar-li matrimoni. L’artista, veient la negativa de casament, s’adona que han trencat el seu honor, la historiadora comenta: “L’havien marcat patriarcalment, Artemisia havia deixat de ser una donzella, ja no era verge, i a més, no estava casada. La pintora tenia una projecció pública molt important perquè era una artista emergent, per tant havien de solucionar-ho. Artemisia en aquell moment volia denunciar, el seu pare, no. Així que va decidir falsejar el certificat de naixement de la seva filla perquè fos encara més petita quan va ser violada i així, d’alguna manera, infantilitzar-la perquè no pogués denunciar el que havia passat. Finalment, el pare per interessos econòmics, familiars i socials decideix fer costat a la seva filla, però clar, no va haver-hi unanimitat des del primer moment”. Aquests detalls són aspectes, segons l’Eugenia, que no t’expliquen quan es parla de la vida de Gentileschi des d’aquest procés “que ningú dubta que sigui traumàtic, per molt que no puguem apropar-nos des de la violència de gènere o entendre-ho com que s’estava tacant el seu cos i la seva dignitat, sinó que el que es tacava era el seu honor i la seva lleialtat, un concepte més familiar que individual”.
El primer error que s’ha comès amb la pintora és voler traslladar el concepte actual de violència de gènere a l’edat moderna.
Entenc ara que potser era un error allò que la meva professora d’història de l’art va explicar-me a segon de batxillerat: que a obres com “Judit decapitant a Holofernes” l’artista es venjava d’Agostino Tassi. Tenenbaum, és clara: “no podem saber-ho. Primer, si l’entenem com entenem la violació avui dia, probablement sí que tingués molt de rancor com totes ho tindríem, però hem d’entendre que “Susana i els vells” i “Judit i Holofernes” són escenes molt àmpliament representades durant el barroc, sobretot la segona, perquè a més, d’aquest quadre durant l’època barroca es feia una lectura política en què Judit simbolitzada el bé i Holofernes el mal en un moment en què l’Església catòlica havia promogut la contrareforma per a respondre a la reforma protestant de Luter”. Hem de tenir en compte també que els artistes, o com bé em corregeix Tenenbaum, els “encara considerats artífexs”, treballaven mitjançant encàrrecs. “No eren com ara concebem als artistes o com ho feien al segle XIX. L’art al barroc funcionava a través del mecenatge, a través de patrons… Hi havia gent que comprava aquelles obres i les encarregava. A més, tenim el certificat d’Artemisia Gentileschi més o menys tacat, tampoc podem saber si per exemple l’obra de “Susana i els vells” va ser pintada abans o després de l’abús sexual”.
“Al final el que passa és que la gent coneix la vida d’Artemisia Gentileschi, però no sap citar més obres que no siguin “Judit i Holofernes”, perquè no saben més. No saben a quina corrent artística pertany, no saben per què estava tan vinculada amb el caravaggisme, no saben per què va ser tan important, no saben els problemes que va tenir a Roma” es queixa Tenenbaum. Aleshores, em pregunto, quan mirem a Gentileschi, en què ens fixem? En el seu art o en una història d’abús sexual? La historiadora de l’art ho té clar, i el motiu? Ser dona.
“Caravaggio va ser jutjat per assassinat un cop i es creu que va ser acusat més cops, això la gent no ho sap”, el motiu, diu, perquè no es fa una lectura biogràfica de la vida de Caravaggio. “No hi ha articles escrits per homes en grans revistes que diguin ‘el cubista que va maltractar a més de cinc dones’ i que sigui un article sobre Picasso o ‘el gran escultor del segle XX que va apropiar-se de la mà d’obra i les idees d’una jove francesa (Camille Claudel) quan parlen de Rodin. Clars exemples de què hi ha una doble moral i una doble forma d’apropar-se als artistes que és preocupant i que frega el sensacionalisme” es queixa cansada Tenenbaum.
“No hi ha articles escrits per homes en grans revistes que diguin ‘el cubista que va maltractar a més de cinc dones’ ”.
És important per Tenenbaum parlar de l’intrusisme laboral que, segons diu, ha portat al fet que ara podem llegir articles amb titulars com els de La Razón o La Vanguardia. “Si no comptes amb una metodologia ni tens en compte la importància que juga el context històric i artístic d’una obra i només et fixes en el que apareix en aquella obra l’estudies malament” es queixa l’Eugenia a més d’afegir que la perspectiva de gènere en aquests articles brilla per la seva absència. Sembla, a més, que sigui una eina recurrent el fet de reproduir les frases en què Gentileschi va explicar al judici la seva violació, fent d’aquesta manera, un cop més, protagonista, al sensacionalisme.
El problema és que amb Artemisia Gentileschi s’ha imposat el trauma per sobre de la seva valia com a pintora, però Gentileschi no ha estat l’única, “ens serveix com punt de partida per a la trajectòria de moltes dones artistes” m’explica la historiadora. Un altre exemple n’és Frida Kahlo, a Tenenbaum l’entristeix. “En realitat Frida era una dona molt polititzada i se l’ha despolititzat totalment, tant a la seva obra com a la seva vida, tot per centrar el debat en la morbositat dels seus autoretrats com a dona discapacitada i la seva relació amb Rivera. Però en canvi no s’explica l’obra de Diego Rivera en clau biogràfica” això, diu enfadada, “mai passa amb els homes, de fet amb ells es nega i s’impulsa d’alguna manera aquesta separació entre obra i artista per tranquil·litzar la nostra moral i dir-nos que no estem davant un quadre d’un maltractador, d’un assassí o d’un misogin”.
El problema és que amb Artemisia Gentileschi s’ha imposat el trauma per sobre de la seva valia com a pintora, però Gentileschi no ha estat l’única.
Sembla que les dones guanyen la fama “un cop mortes si han estat maltractades, violades o jutjades. Si han estat víctimes radicals del sistema patriarcal” comenta l’Eugenia sobre la separació entre obra i artista, que diu es fa amb les dones “en un 100%” i amb els homes “en un 0%”.
Les dones guanyen la fama “un cop mortes si han estat maltractades, violades o jutjades”.
La insistència en el trauma de les dones artistes amb altres exemples com el de Frida Kahlo o el de Camille Claudel, titllada de boja per culpa de Rodin “qui la va deixar embarassada casat amb una altra dona i que a més es va apropiar de la seva mà d’obra gratuïta que el va catapultar a la fama” que m’explicava la historiadora, em va semblar curiós. Per l’Eugenia, és l’instrument perquè el seu art sigui digne de ser admirat, “si li donéssim suficient importància a l’art d’aquestes dones els traumes, igual que es fa amb els homes, es tractarien com un fet anecdòtic allò que van fer en vida” explica, és trist que en el cas de dones com les que cito a aquest article, en paraules de Tenenbaum: “l’anecdòtic sigui la seva obra”. La clara demostració són els titulars que amaguen el magnífic talent d’Artemisia Gentileschi darrere la paraula violació.
“Si li donéssim suficient importància a l’art d’aquestes dones els traumes, igual que es fa amb els homes, es tractarien com un fet anecdòtic”.
Tancàvem l’entrevista amb la insistència de la historiadora amb el pensament crític quan parlem d’artistes com Gentileschi. “Hem de preguntar-nos qui parla d’ella, qui ha de fer-ho, és a dir historiadores de l’art o periodistes, qui són? Homes o dones?” es queixa del fet que són els homes els que “s’aprofiten de la quarta onada del feminisme i cobren per parlar de nosaltres quan ens han ignorat al llarg de tota la història”. Les historiadores de l’art existeixen i, com l’Eugenia Tenenbaum, estan per ser consultades. “Que no pensin que per llegir un llibre sobre la història d’Artemisia Gentileschi seran capaços d’escriure un article. Si fos tan fàcil les historiadores de l’art, no ens passaríem mínim quatre anys aprenent”.