Les veus que demanen un retorn a la situació anterior al procés independentista han crescut i s’han crispat d’ençà que s’ha fet evident que el moviment no era cap souflé i que, en circumstàncies ben adverses (com les eleccions del febrer passat), era capaç de demostrar que, per primer cop, comptava amb el 52% dels vots emesos. Així, fa poc, Joan Ridao, antic secretari general d’ERC i ex-lletrat major del Parlament de Catalunya, ha demanat públicament un retorn a la situació política que existia el 2013. Una actitud contrària al que ell mateix havia afirmat feia temps i molt pròxima al “passar full” que defensa el dirigent del PSC-PSOE Salvador Illa.

Més enllà de la voluntat personal dels defensors d’aquesta posició política, crec que una marxa enrere com la que proposen és senzillament inviable. La principal raó és perquè la història no passa en va. No tan sols la correlació de forces és diferent, sinó que també han canviat profundament els mateixos partits polítics d’aleshores (i encara poden haver-hi pròximament més canvis en aquest sentit). La societat civil que fou la impulsora principal del moviment, però, s’ha mantingut ferma en la reivindicació independentista, com ha quedat demostrat amb el resultat electoral del 14-F. Així mateix, cal tenir present que la crisi de l’autonomisme que desfermà el procés fou motivada per raons profundes que van més enllà de l’actitud dels partits i/o dels dirigents polítics. I aquestes raons no tan sols es mantenen, sinó que no han parat de créixer i d’evidenciar la situació de confrontació nacional existent entre Catalunya i l’Estat espanyol. La via de diàleg sense confrontació amb l’Estat espanyol ha fracassat, com demostra la persistent repressió postelectoral i l’actitud del govern de Madrid de rebutjar qualsevol mena de negociació sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

L’espanyolisme (de dretes i de suposades esquerres) és qui té més clara la força real que té l’independentisme català i la inviabilitat d’un retorn al passat com si no hagués passat res. D’aquí les reaccions crispades de polítics i d’alguns dels més destacats intel·lectuals del règim com Javier Cercas, que ja crida obertament a una intervenció militar contra Catalunya. En aquest context polític de creixent confrontació és ridícula l’actitud que alguns plantegen de deixar la independència per més endavant, d’abandonar la unilateralitat i els instruments que la podrien fer possible (com ara el Consell per la República), i de centrar-se només en la gestió d’una Generalitat cada cop més limitada en les seves atribucions i finançament, perquè senzillament això també és inviable. L’Estat espanyol (és a dir, el conjunt dels seus tres poders: executiu, legislatiu i judicial) en realitat no discerneix, en el si del moviment independentista, entre “pactistes” i “rupturistes” (només ho fa quan l’interessa per tal de neutralitzar el moviment), ja que considera que  tots no són sinó enemics que han de ser castigats i aturats com sigui. Ni tan sols salven aquells que com el diputat Nuet, afirmen haver intentat fer tot el possible per aturar la independència i sabotejar el moviment des de dins.

Davant d’aquest panorama, la unilateralitat es revela com a l’únic camí possible, perquè és l’únic que depèn de nosaltres mateixos. I la majoria social i electoral obtinguda el legitima democràticament.