Aquesta no és la peça que havia de ser. Aquest article havia de ser una mena de ressenya del llibre Pseudohistòria contra Catalunya: de l’espanyolisme a la Nova Història. Coordinat per Vicent Baydal i Cristian Palomo, aquest llibre hauria de ser d’obligatòria lectura per a una població que cada dia està més amenaçada per les fake news i la pseudohistòria. Però aquesta publicació d’Eumo Editorial desperta uns profunds sentiments als que ens vegem professionalment afectats per les qüestions tractades: els historiadors. Com a historiador —novell, però historiador— no m’he pogut resistir a “acatar l’ordre” que els grans professionals que signen la publicació fan. En aquesta peça un historiador baixarà al fang i farà crítica i autocrítica. Aquesta no serà la peça que havia de ser, però serà més important.

La construcció d’un relat nacional per a Espanya

A finals del segle XIX el liberalisme estava molt avançat al seu procés de consolidació començat quasi un segle abans. Les estructures estatals resultants, ja prou assegurades a nivell intern, van poder llavors centrar-se a construir uns relats històrics que justificaren la seua existència. És així —molt superficialment explicat— com apareix el concepte actual d’Història Nacional i també com s’assenta definitivament el concepte actual de nació. La nació era, aleshores, una justificació per a l’estat. Els nous estats liberals busquen símbols: Voltaire i la Revolució de 1789 a França, Waterloo i Trafalgar al Regne Unit, Dante i Petrarca a Itàlia i un llarguíssim etcètera. Per tal de fer calar aquestos mites nacionals a la mentalitat col·lectiva es feia us dels espais públics amb estàtues i noms de carrers, de l’art amb exposicions i grans obres musicals i, sobretot, de l’educació, que llavors començava a ser pública i universal.

Espanya, és clar, no va ser una excepció. Grans historiadors de la talla de Modesto Lafuente, Menéndez Pidal, Menéndez Pelayo, Américo Castro o Claudio Sánchez-Albornoz van marcar les pautes d’un procés, el de construcció nacional, que encara dura. Aquestos historiadors tenen en comú un compromís real amb la investigació històrica i, encara que els seus plantejaments han estat superats fa moltes dècades ja per noves tendències, els resultats de les seues investigacions continuen sent matèria bibliogràfica en vigor. Ells plantejaven la Història com un camí que estava predestinat a conduir a la seua actualitat. Aquesta nova concepció fou molt important, ja que suposà que el naixement d’Espanya s’havia produït en l’Edat Mitjana i no molt abans, com sostenien algunes visions.

Altres nacionalismes espanyols

Paral·lelament al desenvolupament del nacionalisme espanyol, la burgesia catalana va dur a terme processos semblants. Les fórmules d’actuació eren ben semblants: símbols, mites i publicitat. L’existència de dos relats històrics no va suposar inicialment més que algun debat historiogràfic degut a que el primer catalanisme no tenia cap vocació de contradir el relat espanyol, sinó més bé de matisar-lo. Amb el Franquisme, però, les tendències més centralistes de la Història Nacional espanyola acaben imposant-se i la catalanitat dels herois de la Renaixença passa a ocupar un segon lloc darrere de la seua espanyolitat.

Amb la Transició i la transferència de les competències educatives a les autonomies començaren a divulgar-se tímidament de nou alguns relats menys hegemònics, encara que encara amb preeminència del relat nacional espanyol. Quan aquest relat hegemònic espanyol convisqué amb un relat andalús, català, valencià o basc vingueren els plors i les ràbies d’una majoria que encara manté unes forts arrels al discurs del segle XIX, com diguem, únic durant la Dictadura. La realitat, però, és que els relats en clau nacional, independentment de la nació a la que responguen, estan ja desfasats des de fa moltes dècades. Son una projecció cap al passat de realitats actuals i, per tant, no sols no ajuden a entendre la Història, sinó que causen malentesos constants.

Als llibres d’Història d’Espanya de Batxillerat, però, sols es nomena el naixement dels nacionalismes català i basc a finals del segle XIX, no el naixement del nacionalisme espanyo,l que fos contemporani als dos anteriors. I això, per suposat, és un gol per l’esquadra. Fa creure que els únics nacionalismes artificials son els perifèrics i, d’aquesta manera, justifica la nació espanyola com a l’única natural i sempiterna. I no ho és, com no ho és cap nació del món. Totes son creacions humanes i, per tant, mutables.

La democratització de la Història

Els relats i les històries nacionals no son més que el resultat de les necessitats i les condicions intel·lectuals de l’època en què es van començar a desenvolupar. Encara que la historiografia ja ha superat i desmuntat aquelles velles tesis es manté el respecte per als seus historiadors com a creadors del que actualment és la ciència de la Història. A Espanya, és cert, el monopoli divulgatiu de la Dictadura va fer que aquest corrent historiogràfic restara com a quasi únic per al gran públic. A altres països d’Europa —i també als ambients estrictament universitaris espanyols— les noves tendències ja eren majoria als anys 60.

Amb els anys 80 la situació va canviar profundament, com a tants altres sectors. L’esclat de la cultura pop va arribar també al món de la divulgació històrica. Grans historiadors com l’anglès Eric Hobsbawm escrivien llibres divulgatius d’altíssima qualitat que esdevenien best-sellers. A més a més, cada vegada més gent podia accedir als estudis universitaris: Com més historiadors, més matèries estudiades. Es va viure una autèntica revolució historiogràfica que a Espanya va ser especialment intensa per l’aparició de mitjans de comunicació que, ja fora del control de la censura franquista, podien explicar aspectes de la Història que, fins llavors, quedaven reservats per als àmbits acadèmics.

La facilitat per accedir als estudis universitaris, però, acabà forçant una reorganització del món acadèmic que a Espanya resultà en una terrible precarització de les condicions de treball al si de la universitat. Una precarització que força que els nous titulats hagen de dedicar tot el seu temps a fer publicacions en revistes científiques i a la docència mal pagada si volen tindre alguna oportunitat de dedicar-s’hi. Açò, afegit al paper que tenen els mitjans de comunicació en la transmisió dels relat mediàtic i cultural espanyol juga en contra d’una visió més plural i multidireccional de la història.

La pseudohistòria: l’epidèmia intel·lectual dels nostres temps

Des de fa anys, més intensament des de l’inici del Procés, diversos mitjans de comunicació espanyols —tant diaris com editorials— insisteixen contínuament en una sèrie de mites històrics que son veladament falsos. Per exemple, que Catalunya era un comtat subordinat al Regne d’Aragó, que sempre depengué d’algun regne veí —França, Aragó o Espanya— o que en el moment que els Reis Catòlics es casaren va néixer ja indissoluble la nació espanyola. A l’altra cara de la moneda s’hi troben institucions com l’Institut de Nova Història, els membres del qual fan diverses afirmacions, cada qual més absurda, que es poden resumir de la següent manera: Catalunya va ser durant segles un autèntic imperi universal que, per la maldat dels castellans, hauria estat ocultat de la Història mitjançant la falsificació de documents.

Tots ells, apart de la bandera que porten, tenen en comú el penó de la pseudohistòria. El seu modus operandi, a més, és igual. Confusió malintencionada de conceptes, deslegimització de les fonts i els mètodes científics i, el que més de moda està, el cherry picking. Aquest mètode consisteix a utilitzar i publicitar les “proves” que justifiquen la teua posició, però rebutjar i invisibilitzar aquelles que la contradiuen. Però no. Ni Catalunya va ser un comtat subordinat al Regne d’Aragó, ni al moment de casar-se els Reis Catòlics van fondre’s els regnes ibèrics en una sola Espanya. I no, ni Cervantes era valencià ni la censura del temps dels Habsburg anava dirigida a eliminar la llengua catalana. Totes aquestes qüestions queden ben dirimides al llibre de Baydal i Palomo.

Contra la falsedat sistemàtica, la Història

El panorama, però, no és desolador. Cada vegada més mitjans de comunicació com aquest fan una aposta més forta per la informació de qualitat, apartada de sensacionalismes i amb vocació real de servei públic. El historiadors, malgrat les nostres delicades situacions laborals, no hem d’oblidar el nostre compromís social. La Història sempre ha d’estar al servei de la veritat i de la ciència perquè solament d’aquesta manera podrà estar al servei dels pobles. Falsejar-se la pròpia identitat no pot tindre conseqüències positives, qualsevol psicòleg podria fer-me costat amb açò. I això és el que fa la pseudohistòria: falsejar i manipular les identitats col·lectives de la ciutadania, de forma que les fan incomprensibles i perilloses. D’altra banda, de poc aprofita justificar debats actuals amb situacions del passat llunyà. Els problemes de la nostra societat s’han de resoldre amb solucions de la nostra societat i el nostre temps.

La Història ha de servir per tindre més informació, per valorar millor les conseqüències dels nostres actes socials. Però no com a justificació de res, perquè poc o res té a veure el que fera o diguera Al-Azraq fa 750 anys amb el que haja de dir-se hui. Deia Rociíto al seu importantíssim documental —del que ja caldrà parlar— que el delinqüent té l’avantatge de que no ha de complir la llei com el seu rival el policia. Deixant al marge la qüestió de si el policia compleix la llei o no, podem utilitzar aquest símil amb els pseudohistoriadors (els delinqüents) i els historiadors (els policies). Cal aconseguir que la pseudohistòria desaparega de la vida pública per tal que els pobles puguen conèixer vertaderament el seu passat. I això és un deure que ens cal com a societat, com a historiadors o com a periodistes. Som-hi. Baixem al fang.