El tema central de les tertúlies avui serà si hi va haver penal o no hi va haver penal en l’acció de Mendy sobre Braithwaite del que ja passarà a la història com “El Clàssic de Valdebebas”. Per cert, un altre dia parlarem d’això de “El Clàssic” que ens han imposat.
No, no hi ha penal. Espereu, que ho posaré una mica més gran: NO HI HA PENAL. Contacte lleugeríssim, més pa que formatge d’en Braithwate i “sigan, sigan”, que ens deien els àrbitres quan érem petits. Fi del debat des del meu punt de vista, però se n’obre un altre molt més interessant: el VAR.
El sistema de vídeoarbitratge es va implantar amb l’objectiu de corregir o posar de manifest aquelles jugades crítiques que li haguessin passat per alt al quartet arbitral, o rectificar errors de rellevància. Des d’aquesta definició, òbviament la jugada d’ahir no ha de ser objecte de revisió en tant que la sala de vídeo pot haver-la vist en directe, considerar que cal tornar-la a veure, revisar-la i comunicar-li a l’àrbitre principal que “sigan, sigan”.
Essencialment, doncs, es tracta de traspassar la responsabilitat de la gespa a la sala de vídeo. Atès que els àrbitres de la sala de vídeo són els mateixos que en un altre partit seran a la gespa, bons o dolents, era d’esperar que es mantingués la subjectivitat i incoherència en les seves actuacions i decisions.
En altres esports fa anys que s’han implantat sistemes de revisió de jugades on, al marge de les que la mateixa sala de vídeo pugui analitzar, es dona la possibilitat als jugadors o equips de sol·licitar aquesta revisió. I, a més, es fa en públic: el hawk eye al tenis mostra la simulació del bot de la bola captada per 10 càmeres; L’instant replay al bàsquet mostra la seqüència de la jugada en qüestió fotograma a fotograma; i així un llarg etcètera de bones aplicacions del sistema.
El futbol diu haver evolucionat, però senzillament el que ha fet és posar una capa encara més grisa damunt la presa de decisions. No s’acaben de saber bé els criteris, no s’apliquen igual a cada partit, no es veuen ni s’escolten les deliberacions en directe…
Avui que es compleixen 25 anys del famós tap de Vrankovic a Montero a la final de la Copa d’Europa, que va evitar de nou que el club s’alcés amb el trofeu de manera clamorosament injusta, és un bon dia per remarcar que mentre el bàsquet a sabut evolucionar amb el temps i donar resposta als seus problemes, el futbol no ho ha sabut fer.
El VAR no funciona tal com està concebut, ni funcionarà mai. És un sistema de vídeoarbitratge que depèn de les persones que l’utilitzin atesa la pròpia naturalesa de l’esport, el mateix que passa per exemple al futbol americà. Qui valora si el contacte de Mendy és suficient o no? Persones. Doncs la confiança en el sistema només es podrà generar quan aquestes persones tinguin un criteri establert clar i ben definit, l’apliquin de manera consistent en el temps i ens deixin veure com l’apliquen.
Si res d’això passa, no hi ha manera que el VAR esdevingui una “institució” en la qual confiar i, per tant, no hi ha manera que funcioni ni sigui de cap utilitat per al futbol. En els àrbitres o en les institucions que apliquen reglaments hi confiem perquè són fiables, imparcials i rigorosos, i el VAR no és res de tot això.
I no, el Barça no va perdre pel VAR, va perdre perquè com va dir el nostre 10: “no nos alcanza”. Però estar discutint un possible penal al minut 82 on l’equip es troba indefens, just 25 anys després de la injustícia de Montero, ens ha de servir per veure com ens han venut com a evolució el que senzillament és una mica més de caspa.