Està molt de moda parlar de cures: posar l’afectivitat al centre, respectar-nos, treballar-nos, fer-nos costat. Utilitzem el concepte com a pilar central en la nostra vida; les cures són allò que necessitem quan estem tristes, quan estem malaltes o ens enfadem.
El problema de les cures, però, és que com tot en el sistema capitalista, s’ha individualitzat. Cuidar-se una mateixa és el més important, sí, però cuidar-nos com a comunitat encara ho és més. Sempre que surt aquest tema em sembla imprescindible treure les paraules de la Sònia Moll: Cuida’t; i si no pots, la societat serà prou solidària, sana, antiindividualista i compassiva per ser capaç de cuidar-te. Evidentment aquesta és la utopia, però tant de bo viure en un entorn on ens sentim plenament cuidades per totes les persones amb qui convivim; parelles, família, amigues, veïnes…
Sembla que ja hem assentat les bases de les cures afectives quan es tracta de dialogar amb la parella, però la monogàmia fa que de vegades centrem totes les nostres energies en tenir cura d’un sol vincle. Què passa amb les amigues? Som realment capaces de gestionar conflictes entre companyes? Sovint ens veiem predisposades a fer treball de parella, a expressar quins són els nostres conflictes en un nucli petit, però quan es tracta de cuidar la nostra colla se’ns fa una muntanya haver de ser sinceres i derivem en fer allò d’arrossegar situacions passivo agressives fins que ens peten als morros.
Ver esta publicación en Instagram
Parlem molt del ghosting amorós, però no pensem en les vegades en què una amiga ha desaparegut de la nostra vida sense donar explicacions, o, pitjor, les vegades que hem sigut nosaltres les que han marxat. La responsabilitat afectiva és important en tots els àmbits de la nostra vida, tot i que se’ns oblida sovint. Marxar de la vida d’algú sense previ avís comporta unes conseqüències emocionals per la persona que estem abandonant, siguin quins siguin els nostres motius. Normalitzem seure a parlar i donar explicacions. Poder dir-li a algú “em cal espai perquè no em fas bé” és cuidar-nos a nosaltres i cuidar l’altra, que tindrà un punt de partida pel seu dol i serà capaç de treballar les problemàtiques que li presentem.
Parlar és complicat i ser sinceres és un merder. Però per construir de forma sana els vincles hem de partir de la base de les cures i el suport mutu. Ara que hem après (més o menys) la importància del diàleg i el reconeixement, hem de posar en pràctica tot el que llegim en la teoria. Estimar les nostres amigues per sobre de tot oferint-los un espai segur on comunicar-se i treballar els problemes de la nostra convivència. Si comencem per aquí estarem més a prop de viure en una societat capaç de cuidar, no només els éssers estimats sinó tota la xarxa que ens envolta.