L’altra del futbol

Doncs ja ha eixit a la llum el nou disc de ZOO POSSE. Els més seguidors l’han escoltat, han triat la seua cançó favorita, l’han tornat a escoltar, han fet el seu rànquing de cançons favorites. Alguns han fet fins i tot l’anàlisi d’alguna cançó. I res, jo que no soc crític musical i no entenc de música, estic ací per parlar del que m’ha remogut «La del futbol», una de les cançons del disc Llepolies.

El primer impacte va ser el 25 de març, la nit de la preestrena. En escoltar-la, em vaig dir a mi mateix: esta cançó és molt necessària, però un poc injusta amb els aficionats al futbol. Esta reflexió s’hagués quedat en un de tants calaixos al meu cap si no m’hagueren demanat parlar del món del futbol. I és curiós, perquè tot el món es pensa que jo soc molt futboler i que m’agrada molt el futbol. Però no, jo el que soc és aficionat al València CF, no al futbol; i com Panxo de ZOO POSSE, practique el ciclisme. De fet, eixe, i no el futbol, és l’esport que m’agrada.

La meua connexió amb el futbol és per la meua obsessió malaltissa amb el València CF, que ja vaig explicar en un article per a Cau de lletra. Però, gràcies a eixa obsessió pel València CF he conegut a la bona gent de la Colla Blanc-i-negra. I gràcies al meu activisme pel valencià a l’esport he conegut a molts aficionats al futbol a Juga en Valencià. I clar, estos aficionats no són els que la cançó descriu, però sí lluiten contra eixa visió del futbol que transmet i critica la cançó.

Visibilitzar l’antifeixisme per fer contra al feixisme

Dit açò, com he dit al principi, no soc un crític musical i no soc qui per a escriure una crítica sobre una cançó. Però el que sí puc fer és donar visibilitat al futbol i a l’afició al futbol que no es coneixen i que cal potenciar en detriment del futbol i l’afició al futbol que critiquen ZOO POSSE. Al remat, les cançons es fan per remoure consciències i esta n’és una. Desgraciadament molta gent utilitza cançons com esta per assenyalar i enfortir estereotips, en este cas, l’aficionat alienat, una simplificació injusta al meu parer.

- Publicitat -

Els aficionats al València CF coneguem massa bé este procés d’estereotipació i simplificació social, en el qual se’ns acusa de ser de dretes i nazis. Tot per les actituds d’uns quants aficionats al nostre equip que ja hem denunciat. Des de la creació de la nostra penya hem insistit molt en visibilitzar els aficionats que lluiten contra el feixisme, el racisme, el masclisme, l’LGTBI-fòbia i la violència al futbol. Donant visibilitat a qui lluita, es dona força a la seua lluita, que tard o d’hora acabarà sent majoritària perquè és la justa. Si donem visibilitat només als roïns farem que s’abandonen les lluites per comoditat. En l’actualitat, en este món de xarxes socials i mitjans de comunicació, la millor lluita contra el feixisme és donar visibilitat a l’antifeixisme.

La mort de la democràcia al futbol

El futbol és un esport de masses i ho és des de fa més d’un segle. Les masses són transversals políticament, les uneix l’objectiu primari de guanyar un partit i, per guanyar-lo, necessiten els millors jugadors. En un principi, per pagar el sou dels jugadors que han de bastir este objectiu calia vendre entrades. Després van caldre aportacions d’empreses a canvi de publicitat. Més tard les televisions i ràdios també aportaren diners i, amb la irrupció del món de les apostes, eixes entrades que pagaven els aficionats ja no són quasi representatives del total dels ingressos. L’evolució del capitalisme al món del futbol ha anat construint una barrera entre equips i aficionats, i això amb la pandèmia ho hem vist massa bé: the show must go on, encara que siga amb els camps buits, els partits han de continuar.

A l’Estat espanyol, l’aprovació per part del PSOE de la Llei de Societats Anònimes Esportives (SAE) el 1990 va suposar l’inici de la mort de la democràcia al futbol. El València CF n’és un clar exemple. La llei va crear uns clubs «privilegiats» –Reial Madrid, FC Barcelona, Athletic Club de Bilbao i Osasuna– que no es convertiren en SAEs i uns clubs com el València CF que foren obligats a fer-ho. La classe política valenciana no va moure un dit per impedir la conversió en SAE del València, tot i que alguns directius li ho demanaren reiteradament. I així és com ara tenim un senyor de Singapur amb el 92 % de les accions del València CF. I així els 38.000 socis, els 20.000 penyistes i la resta d’accionistes no tenim cap poder de decisió. Només podem rabiar a la grada i ara a més des de casa.

Models alternatius de futbol

Però hi ha alternatives perquè els aficionats passen de ser comparses a ser actors principals? Sí. Una d’elles és l’anomenat futbol popular, una forma de vore el futbol allunyada del capitalisme, els fons voltor i els ingressos milionaris. Les masses que observen el món del futbol des de fora no coneixen gaire este tipus de futbol. Al País Valencià tenim tres dignes representants: l’Orihuela Deportiva, el CD Cuenca-Mestallistes 1925 i el CF Huracán de Castellón. Són equips que han començat des de les categories inferiors i que tenen com a principal actiu els seus aficionats. Són els socis qui decideixen els objectius del club i  a què destinen els ingressos. Valors com la lluita contra les desigualtats i el feixisme són ben visibles en estos clubs i en els seus seguidors.

També tenim un moviment prou important que lideren els valencians Carlos Roberto i Miquel Sanchis. «Odio el fútbol Moderno», un moviment que té seguidors a tot el món, un llibre publicat i un fanzine mensual amb els quals, recordant el passat del futbol, es promouen els valors que hi tenia. A Alemanya hi ha el model de futbol que tots voldríem i que explica perquè els estadis alemanys sempre estan plens i els nostres cada vegada més buits. Els clubs alemanys no permeten que un sola persona o empresa tinga el control del 50 % + 1 de les accions. La majoria ha d’estar en mans dels aficionats. És un model que el capitalisme futbolístic intenta dinamitar per incontrolable i que defensen entusiasmats els aficionats alemanys de la majoria d’equips. Si existeix el famós FC St. Pauli és gràcies a esta restricció que dóna el poder als seus aficionats.

Pancarta de record a Guillem Agulló entre els aficionats del Llevant.

L’activisme als clubs valencians: una realitat oculta

Ja hem vist que un altre futbol és possible, però també és possible un altra afició. Encara que la imatge col·lectiva, que visualitza molt bé la cançó de ZOO POSSE, és la de l’aficionat alienat –fora i dins del camp–, també hi ha excepcions que pense hem de reivindicar. Mirall ja va contar que hi havia un altre València CF al qual va dedicar una entrevista. Però als altres clubs valencians també existeixen aficions d’aquest tipus. Al Llevant UE, han aparegut pancartes a favor de Guillem Agulló o a favor del valencià perquè la Penya Tòtil ho va fer possible. Al Vila-real CF, la penya Cèltic Submarí, una de les penyes més nombroses que hi ha a tot el País Valencià, porta com a lema «90 minuts de rivalitat, tota una vida d’amistat». Al CE Castelló tenim els col·lectius Anima Castelló i Barricada Albinegra que estan defenent a peu i a cavall la democratització del club.

Al sud del País Valencià, a banda dels aficionats de l’Orihuela Deportiva, tenim també la penya Negre Lloma de l’Hèrcules, molt crítica amb la situació actual del club. Al CE Alcoià tenim la penya Planes Blanc-i-blau, que deixa molt clar que està en contra del futbol modern. I a l’Elx CF hi ha un grup d’aficionats que vol formalitzar una penya similar a les adés mencionades. A banda de tots estos col·lectius hi ha molts aficionats que tant a nivell individual com a nivell col·lectiu treballen per un futbol més just i no tant alienat de la societat.

Des de fora sovint es veu l’afició al futbol com una cosa molt visceral i passional. I certament ho és, però eixes ments alienades durant 90 minuts, no ho estem també fora de l’estadi. Molts som activistes socials i polítics que desitgen un món millor i més just. Reformulant el lema de la penya vila-realenca Cèltic Submarí, podríem acabar esta reflexió amb «90 minuts d’alienació, tota una vida d’activisme».

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca