Irene Pujadas és una de les dues guanyadores del Premi Documenta 2020
Si una cosa ens caracteritza a tots els éssers humans és que estem fets de trossets de situacions i actituds imperfectes que, malgrat la insistència d’intentar esquivar-les, configuren el nostre dia a dia. Conscient d’aquestes mancances, que poden ser, alhora, qualitats, Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) ha trenat vint-i-un relats titulats Els desperfectes, mereixedors del Premi Documenta 2020 (premi ex aequo amb Les closques, de Laia Viñas) i publicats recentment per L’Altra Editorial.
El gènere del conte últimament ha tingut un paper important a la meva prestatgeria. Autores catalanes com Gemma Santaló, Marta Silvestre o Carlota Gurt m’han acompanyat aquests darrers mesos i m’han introduït d’una manera potent i sàvia en els contes, sovint no prou valorats i relegats a racons poc destacats de novetats. Ara ha estat el torn de l’escriptora de Sant Just, qui també ha demostrat amb èxit i encert que un relat ben construït té la virtut de ser un gran transmissor d’històries. La brevetat requereix esforç i un molt bon domini de la tècnica narrativa i el llenguatge: dir molt en poques pàgines.
La mort, l’atzar, els adeus, l’amistat, l’amor o els records són alguns dels temes que l’autora explora al llarg d’aquest recull. Ho fa amb un estil propi i arriscat, allunyat de convencionalismes, amb posades en escena del tot inversemblants i unes descripcions molt detallades i completes, sense filtres, però amb elegància i subtilesa. Qui hi busqui històries amb un inici, un nus i un desenllaç no les trobarà, perquè la gran majoria són situacions quotidianes explicades des de l’absurditat i l’humor negre amb un toc irreverent i desenfadat, amb personatges grotescos que s’hi enfronten d’una manera totalment inesperada, a vegades meditada i a vegades atzarosa. Situacions tan efímeres o aparentment banals com una plaga de mosques, un nas gros o un solar misteriós són suficients per crear un univers profund i juganer carregat de simbolisme. En alguns casos, a més, opta pels finals oberts o fins i tot per finals que podrien ser nous principis amb l’objectiu d’endinsar el lector en un vaivé d’observacions i conclusions pròpies i diverses. D’altres m’han transportat a l’imaginari enigmàtic que Clarice Lispector presenta a l’antologia de contes Restes de carnaval (Comanegra, 2020). Com Lispector, Pujadas ens obre les portes a una aura a vegades poc accessible, magnètica però desconcertant tant en la forma com en el contingut, molt visual, surrealista a voltes.
Irene Pujadas entra amb força —i espero que per quedar-s’hi— al panorama literari català amb aquesta colla de relats ideals per als més curiosos i enamorats de la bona literatura. Per a aquells que no es queden a la superfície i fan un pas més cap a l’exploració pròpia —i també aliena—, sense témer el deliri. Per als amants de les històries incòmodes, hilariants, i inclús pertorbadores i escabroses, que inciten a la reflexió i a l’autocrítica.