Fa uns mesos que vaig arribar a l’últim capítol de la sèrie ‘How to get away with a murder’ i encara no l’he superat. L’escena final em va ensenyar que la vida, i el temps, col·loquen a cada persona allà on ha de ser en funció de quins hagin estat els seus objectius, els seus interessos i les seves prioritats en el passat. La Michaela Pratt serà l’única que triomfi a escala professional, convertint-se en una jutgessa de prestigi perquè sempre va mirar per ella, va ser egoista, va trair el seu millor amic i va estudiar fins a olorar l’èxit. Però va perdre el contacte i l’estima de totes les amigues. La Laurel Castillo també va mirar per ella, però de forma ben diferent: va apostar pel seu fill sense trair la seva gent, va confiar en l’Annalise fins al final i va saber tornar quan se li va necessitar sense oblidar que ella era la seva pròpia prioritat. Molt diferent fou el final d’en Connor Walsh, qui va agafar la mà de la Michaela sense saber que ella l’estimava moltíssim, però no tant com s’estimava a si mateixa. El resultat: la presó. Per sort, la innocència d’en Connor va tenir com a recompensa un amor per a tota la vida amb l’Oliver Hampton. Tothom té un passat i un futur, històries de vida coherents amb la personalitat de cadascú. La Bonnie i en Frank, que mai van saber viure sense l’Annalise; en Wes Gibbins, que va trobar-se amb la mala sort; l’Asher Millstone, que mai va tenir massa inteligència i va tenir un final trist, però lògic o la Tegan Price, qui va saber ocupar la posició que en Nate Lahey no va poder ocupar, donant-li a la protagonista una nova segona vida.
La Michaela Pratt serà l’única que triomfi a escala professional. Va ser egoista, va trair el seu millor amic i va estudiar fins a olorar l’èxit. Però va perdre el contacte i l’estima de totes les amigues.
“Sóc una mala persona? La màscara està apagada, així que diré que sí. Sóc l’autora intel·lectual d’una sèrie d’assassinats violents? Demonis! No! Sóc una dona de 53 anys de Memphis, Tennessee, que es diu Anna Mae Harkness. Sóc ambiciosa, negra, bisexual, forta, sensible, temerosa, feroç, talentosa, exhausta… I estic a la vostra mercè”. En el seu últim judici, a minuts d’arribar a l’escena final, la protagonista de ‘How to get away with a murder’, Annalise Keating, s’entrega física i emocionalment al jurat popular i al públic espectador. Físicament perquè, per primer cop, decideix desprendre’s de tots aquells accessoris propis d’uns rols de gènere imposats: la perruca que amaga el seu origen afro, el maquillatge exagerat que oculta el seu rostre, les pestanyes postisses, les celles pintades i el nom americanitzat d’acord amb la dona que la societat ha volgut crear. Per primer cop, l’Anna Mae Harkness li guanya la batalla a l’Annalise Keating, demostrant que la fortalesa, el poder i la personalitat d’una dona no depenen ni del seu físic ni del seu aspecte.
Un dels punts positius de la sèrie és veure que l’èxit professional i amorós de la protagonista no depèn del seu aspecte físic, sinó de la seva personalitat.
El personatge principal és una dona amb forta personalitat, però també amb grans carències. Keating és alcohòlica, va ser abusada sexualment, arrossega la mort provocada d’un fill i la mort d’un marit que mai la va estimar. Keating avança a contracorrent per una vida difícil, abraçant-se a la calma de l’èxit professional i lluitant per tal que el sistema patriarcal i racista deixi d’afectar estructuralment la vida de molta gent. Ella és advocada, però també és ciutadana d’un món que no està preparat per veure una dona negra triomfar.
Ella és advocada, però també és ciutadana d’un món que no està preparat per veure una dona negra triomfar.
A l’Annalise li és igual si el seu client és innocent o no. Ella vol guanyar. Cada victòria personal és una victòria col·lectiva. És per això que, pot ser, aquest afany de sororitat li porta a cometre errors greus i traïcions injustes a qui l’estima. Té un codi moral propi amb unes regles molt marcades que es basen a salvar-se a ella per poder salvar els altres. La manca d’escrúpols li porta a decebre a l’únic home que li ha estimat. Una, dues, tres vegades… En Nate Lahey paga les conseqüències d’una dona afectada pels seus problemes personals a qui també li costa assimilar que és bisexual i pot compartir la vida amb una altra dona.
Té un codi moral propi amb unes regles marcades que es basen a salvar-se a ella per poder salvar els altres.
I és aquí on agafaria protagonisme el personatge de la Tegan Price. Una dona negra amb moltíssimes similituds emocionals amb Keating: valenta, amb coratge, independent, decidida, amb personalitat… Disposada a trair qui calgui per salvar qui calgui. Una filosofia que explicaria per què la seva vida sentimental no va funcionar amb ningú més. Elles no només s’estimen l’una a l’altra, també estimen el que representen i el que poden aconseguir. Aspectes que en una relació heterosexual no haguessin tingut cap sentit.
En aquesta sèrie es produeixen una gran quantitat d’assassinats. Cap ni un l’executa l’Annalise. És més, cap ni un és responsabilitat directa d’ella. La protagonista s’ha de preocupar de salvar el cul de tots aquells que viuen en el seu entorn, l’admiren, la idolatren i li produeixen destrosses quasi irreparables perquè no estan a l’alçada d’una vida agònica i asfixiant. I malgrat tot, és ella qui és llegida com una femme fatale.
La protagonista s’ha de preocupar de salvar el cul de tots aquells que viuen en el seu entorn i li produeixen destrosses perquè no estan a l’alçada d’una vida agònica i asfixiant.
Els últims minuts de la sèrie em van provocar un somriure d’orella a orella. Em va alegrar saber que l’Annalise acabaria vivint una vida tranquil·la i merescuda després de tant patiment. Ella no era una femme fatale, era una supervivent. I la supervivència, de vegades, t’obliga a trair qui més estimes o decebre qui no ho mereix. O és que creieu que la Michaela Pratt se sent orgullosa de ser una jurista de prestigi sense valor per presentar-se a l’enterrament de qui va ser la seva professora, la seva mentora, el seu salvavides? Pratt es va convertir en allò que en el seu dia va criticar: una persona capaç d’arribar al punt àlgid del poder enderrocant els altres, una actitud molt característica de qualsevol home blanc i ric en el sistema patriarcal. L’Annalise també va patir, també va trepitjar, però mai va oblidar quins eren els seus principis, qui era la seva gent.
La Michaela Pratt es va convertir en allò que va criticar: una persona capaç d’arribar al poder enderrocant els altres, una actitud característica de qualsevol home blanc i ric en el sistema patriarcal.
Annalise Keating no és una icona feminista, és una icona de si mateixa, del que representa ser dona, negra i bisexual a la vida; del que representa tenir caràcter, idees clares i capacitat de decisió en un sistema on molesta la veu femenina; del que suposa tenir la responsabilitat imposada de cuidar de tothom sense oblidar de cuidar-te a tu mateixa. Sigues eterna.