Ha passat ja un any des de l’inici del primer confinament i s’ha instal·lat en l’ambient un cert aire de desànim col·lectiu. La majoria no creia que la cosa durés tant, hi anés tan lluny i fos tan capaç d’alterar la vida quotidiana, i de posar tants interrogants sobre el futur. Passats ja més de dotze mesos en què els carrers mostressin aquell silenci inquietant, són ja clars els símptomes de desgast mental que caracteritzen situacions semblants, com ara els conflictes bèl·lics o les depressions severes: descrèdit de les autoritats, crisis de lideratge, irritació descontrolada, apatia social, relaxament de les regles, creixent aïllament, i també, encara que sembli paradoxal, cert allunyament mental de l’actualitat. Imagino que bona part dels nostres lectors és incapaç de conèixer les mutants restriccions vigents, i probablement, tant se li en foten. Que molts busquen realitats paral·leles amb capacitat d’evasió d’una trista realitat (les sèries de les plataformes han eclosionat) i, malgrat la consciència del perill present, alguns comencen a saltar-se les normes de protecció (massa sovint absurdes) i a buscar sociabilitat més enllà de les pròpies bombolles. És completament normal i forma part inherent de la condició humana.

Efectivament, en aquestes darreres setmanes servidor de vostès, en base a fonts primeres (és a dir, converses amb coneguts i desconeguts) constata amb preocupació com els rengles dels negacionistes i addictes a les teories conspiratòries s’estan eixamplant. I parlo de persones de tota condició i formació. La inconsistència de la classe política i l’absurditat de la majoria de normes han alimentat el monstre. Persones que, en circumstàncies normals, actuarien amb mentalitat científica, comencen a creure’s la teoria de l’experiment social, la inoculació d’elements de control i de l’estrany paper del 5G. I no m’estranya. A l’inici d’aquests dies de Setmana Santa crec haver sentit o llegit (el grau de confusió és gran i servidor de vostès no és aliè a aquest distanciament) l’obligatorietat de les mascaretes a la platja i a la muntanya. Qui això escriu, que fa muntanya des de fa prop de quaranta anys, ha decidit passar olímpicament. Què s’han tornat bojos? Quin sentit té una mordassa sanitària enmig del Puig Sacalm? Que puc ser en un bar tancat sense mascareta i que m’obliguen a tapar-me si vull passejar pel Pirineu? Que puc córrer per les Deveses de Salt sense mascareta, i tinc l’obligació de dur-la si vaig passejant exactament pel mateix lloc, exhalant, això sí, una quarta part de l’anhídrid de carboni que quan troto? En fi. Fins aquí podem arribar.

Tota aquesta llarga cerimònia de la confusió només obeeix a un fet lamentablement objectiu. Les persones designades per administrar aquesta crisi sanitària de primer ordre han fracassat estrepitosament. I ara pretenen externalitzar el seu fracàs a partir del concepte de la responsabilitat individual. De fet, la majoria de mitjans, que actuen com el braç intel·lectual del poder ja s’han preocupat prou de criminalitzar conductes completament normals i comprensibles. Així, s’ha criminalitzat els joves per socialitzar, ni que sigui a les places i al carrer. Es mostren caravanes de barcelonins a la recerca d’aire fresc i desconnexió com si fossin actes terroristes. Hem vist com la policia irrompia de manera violenta i il·legal –i tirant la porta avall- en festes privades. Hem vist uniformats apallissant transeünts -amb especial predilecció per aquells de pell fosca- per lleus infraccions administratives. Hem assistit a l’intent de convertir bona part de la ciutadania en membres actius de l’Stasi per denunciar veïns per trobar-se amics, amants o persones alienes a la bombolla.

I tanmateix, el principal problema, la qüestió central rau en la completa incompetència de les autoritats competents. Ho hem vist amb el caòtic, insuficient i opac sistema de vaccinació. El sistema sanitari, que malviu encara de les inversions fetes durant les dècades de 1980 i 1990, ha estat capaç de posar més de 80.000 vaccins en un dia –i segons els entesos, té la capacitat de posar-ne més de 100.000 diàries–. Tanmateix, el nombre disponible ha estat a totes llums insuficient. Han desaparegut un bon nombre de dosis (com les 55.000 que s’ha apropiat l’exèrcit d’estranquis, o les que s’han posat irregularment els poders fàctics, família reial inclosa o algun porprat il·lustre). És obvi que existeix un mercat negre on els privilegiats se salten la cua impunement. Hi ha seriosos dubtes sobre si els rumors sobre determinats vaccins tenen a veure amb dissimular l’escàs nombre destinat a la població civil. És també obvi que el sistema de centralització, via Brussel·les, i els acords amb unes multinacionals més poderoses que els governs, ha resultat del tot insuficient. Que sovint el paper de la geopolítica (i els vets als vaccins russos o xinesos) ha passat per damunt l’emergència sanitària.

En el cas espanyol la cosa és encara més dramàtica. Malgrat les boniques paraules destinades al personal sanitari, no consta que en aquesta situació d’emergència s’hagi pres més mesures que aplaudiments nocturns i copets a l’esquena mentre persisteix una temporalitat i precarietat laboral entre el sector que s’acosta a la meitat dels professionals. Que no hi ha hagut cap contractació estable i estructural. Que no s’han obert plantes que estan tancades a bona part dels hospitals –i que es continuen pagant en un malbaratador sistema de concerts–. Que ningú no s’ha plantejat revertir les privatitzacions que és el principal factor de degradació del sistema. Que Catalunya encara té unes 12 UCIs per 100.000 habitants que representen poc menys d’una tercera part que Alemanya (unes 33). A tot això s’ha de sumar l’èxode de personal qualificat de la darrera dècada, a la recerca de millors condicions laborals a l’estranger, que ens ha deixat inermes durant la pitjor crisi sanitària, i que ningú no planteja revertir. I això no és que passi perquè siguem un pais pobre, sinó, simplement per un factor matemàtic. Avui un professor de secundària paga respecte el seu salari, en concepte d’impostos, entre quatre i cinc vegades més que una empresa de l’Ibex pels seus beneficis o facturació. En aquest darrer any, res no ha canviat, i per tant, continuem en les mateixes pèssimes condicions de quan va començar tot –probablement pitjors, perquè els ERTOs impliquen una caiguda en els ingressos fiscals–.

Podríem seguir. Qualsevol que hagi gosat –normalment, per vocació– dedicar-se a la recerca acadèmica o científica passa més temps complint amb absurds requisits burocràtics (trams, projectes, grups, publicacions, índexs) que dedicant-se a investigar. La rapidesa i efectivitat del vaccí rus sembla que té a veure amb l’herència del sistema soviètic, quan científics brillants són adscrits a instituts de recerca i poden passar anys sense publicar una sola línia, treballant amb tranquil·litat i sense massa pressió, fins donar amb la solució correcta. I, finalment, deixar la salut en mans de farmacèutiques que, com tota empresa privada, centren la recerca en tot allò que pugui disposar d’interès comercial (i aquí els vaccins, com a part de la medicina preventiva, és econòmicament gens atractiu) es pot considerar d’una deixadesa suïcida.

I sí, efectivament, els governs de Barcelona, de Madrid, de Brussel·les, han fracassat absolutament. Ho han fet en el passat, ho estan fent en el present, i tot indica que també serà en un futur on el sistema neoliberal sembla que té reservades estratègies tòxiques, desigualitàries i de conseqüències tràgiques de concentració de rendes i exclusió social. Això sí, benvolgut lector, sembla que la culpa és de vostè, per no posar-se bé la mascareta o per no seguir instruccions que haguessin incomodat al mateix Kafka.