Matí de Diumenge de Rams a la capital del Túria. La Mare de Déu conviu per primera vegada en la seua història amb un establiment de la Pollería en la mateixa plaça. Fa un sol de justícia i Carolina Punset, assessora del president Ximo Puig i comissionada per als assumptes europeus i iniciatives estratègiques, saluda el policia que custodia la seu del poder valencià. Recorrem els passadissos del Palau de la Generalitat i seiem. Ens espera una llarga conversa en profundidat, que comença pel pas de Punset per la política local en Altea i que acaba repassant les oportunitats que els fons europeus de recuperació donen als valencians per recuperar l’economia i transformar el model productiu. Enmig, el paper dels valencians al món, llengua, cultura i molta, molta real politik.
Naixes als Estats Units i passes allà els teus primers anys. Com prens consciència política?
Mon pare va ser exiliat de la dictadura franquista durant 20 anys, i les germanes vam nàixer cada una en un lloc diferent. A mi em van tocar els Estats Units, i a les meues germanes París i Londres. He mamat la política des de ben xicoteta en casa. Mon pare vivia, respirava i treballava únicament per la política fins que va deixar-la amb 50 anys, quan va decidir dedicar-se a la divulgació científica. Em va marcar molt la seua decepció amb la vida política, després de veure com projectes com UCD, CDS o el Foro —que ell mateix va crear— acabaven fracassant. El va decepcionar veure gent tan vàlida com els qui l’acompanyaven sent incapaços de fer política d’una manera diferent. Aleshores, va arribar a la conclusió que hi havia formes millors de canviar el món, i va decidir fer-se divulgador.
Vaig passar la meua infància veient un pare obsessionat amb la política, rodejat sempre de gent de primer nivell polític passejant per casa, que venien a compartir hores de temps, pensaments i treball amb ell. D’allà naix la meua inspiració cap a la política com una forma efectiva de canviar el món. Mon pare va decidir tornar amb l’arribada de la democràcia, quan Suárez li ho va demanar. Ell sempre va insistir —especialment amb mi, que era la més “política”— que primer havíem de formar-nos i guanyar-nos la vida, i després ja tindríem temps per fer vida política. Quan em sentia més lluny de la política, amb la meua carrera professional vinculada al Dret, va nàixer el 15M. Em va fascinar la impugnació que feia de l’urbanisme més salvatge i destructor de la natura. Havia arribat la nova política i vaig decidir crear una plataforma ciutadana en Altea, que volia canviar la forma de fer política i el model productiu i urbanístic de les costes valencianes.
“He mamat la política des de ben xicoteta en casa”
Com són els teus inicis en política?
L’any 2006 llancem Ciutadans Independents Per Altea (CIPAL), amb què volíem canviar la forma de fer política des de l’àmbit local. El nostre objectiu principal era frenar la destrucció ambiental i territorial que havia propiciat el boom urbanístic a la Comunitat Valenciana, de la mà no sols del PP, sinó també del PSOE. El més preocupant era que aquesta concepció urbanística estava associada a un model productiu molt concret, relacionat amb el sector servicis i el sector de la construcció. Les conseqüències de no invertir en investigació i en desenvolupament són molt greus i afecten enormement a la gent: limiten les possibilitats de guanyar-se la vida a moltes persones, i d’apostar per altres sectors amb un major valor afegit.
Una de les qüestions que reivindiques sempre és la d’acabar amb la polarització política. Existeixen grans diferències entre PP i PSOE?
Crec que el bipartidisme va ser un poc hipòcrita, perquè PP i PSOE estaven perfectament d’acord en la majoria de qüestions fonamentals que afectaven a la vida de la gent. Ara bé, quan vam donar el salt a la política nacional vam pensar que la nova política havia vingut per fer les coses de manera diferent, i vam adonar-nos que la diferència entre la nova política i la vella política era quasi inexistent.
Els partits polítics són, malauradament, l’única ferramenta que tenim per participar en política de manera directa, però són molt difícils de transformar. El pitjor de tot això és que la nova política va aconseguir il·lusionar a centenars de milers de persones que pensaven que existia altra manera de fer política, i és molt dur veure com molta gent està decebuda perquè els havien venut fum. El marge de millora dels partits polítics, amb llistes tancades i blocades com les actuals, és molt pobre, i moltes vegades funcionen com una piconadora de persones. Per què no s’atreveixen els partits a obrir les llistes i la participació de veritat? Jo vull tindre accés a elegir els meus representants, com en Alemanya o el Regne Unit.
“Vam adonar-nos de que la diferència entre la nova política i la vella era quasi inexistent”
És la política tan terrible com la pinten, des de dins?
La política és molt destructiva. De vegades, veig a un polític en càmera, content per haver aconseguit un nou èxit electoral i pense “pobre, dins d’uns anys estarà destruït personalment, políticament i professional”. La política és l’únic treball del món en què hi ha gent que paga per destruir-te. Hi ha gent al darrere disposada a traure’t tots els defectes i, quan no ho fan des dels partits polítics, trauen tot el que et pugues imaginar des de la premsa, que necessita grans titulars. Si no, ara tenim les xarxes socials, que amplifiquen enormement els discursos de l’odi. L’única possibilitat de salvació perquè entre aire fresc a la nostra política és democratitzar les nostres lleis electorals, i alliberar els polítics de l’argumentari i el corset que imposen els partits polítics. Un polític sense autonomia acaba cremant-se.
“La política és l’únic treball del mon en què la gent paga per destruir-te”
Molts analistes parlen de fi de cicle polític. Com es pot recuperar la il·lusió en la política i els polítics?
Crec que una de les grans derrotes de Podem o Ciutadans front les dues grans moles del bipartidisme és que han acabat amb la il·lusió de que tinguen èxit nous projectes polítics. També crec que, abans o després, cauran els altres partits de la nova política. Recorde aquell Salvados amb Pablo Iglesias i Albert Rivera: semblaven frescos, amb un discurs nou, que es preocupaven dels problemes actuals de la gent. Em fa por que es generen noves tensions socials i no hi haja una resposta política a l’alçada de la gent, perquè la situació és duríssima i, jo diria que inadmisible, especialment per als joves. Quin és l’horitzó de futur que oferim als joves? No és que no pots comprar una casa, és que ja no tens per llogar-la; no és que no pugues aconseguir un treball per viure bé amb una carrera, és que eres un metge MIR i estàs cobrant 1000 euros després d’una dècada formant-te en la universitat. Si no s’actua, molt del nostre talent jove se n’anirà.
“Em fa por que es generen noves tensions socials i no hi haja una resposta política a l’alçada”
Què diries a tota la gent que veu la política i els polítics com a responsables d’aquesta situació?
Sempre he pensat que la classe política és el reflex de la societat, no són extraterrestres. A més a més, també pense que la situació ha canviat i la política ja no dona marge de comoditat a les persones durant molts anys, va igual de ràpid que les xarxes socials i la informació. Abans et trobaves amb gent que podia viure tota la vida de la política, però la situació ha canviat: quan vaig entrar en el Parlament Europeu érem nous el 70% dels diputats escollits per la ciutadania! La velocitat de consum d’aquest món ha imposat una velocitat de substitució dels polítics vertiginosa.
Pense que la classe política segueix reflectint els mateixos problemes que la societat. Per això, la meua esperança de millora passa perquè aconseguim tindre tots un major esperit crític i constructiu. És la societat qui ha d’apretar els polítics i exigir-los canvis. Qüestions com ara la democratització de les lleis electorals o altres com la major separació entre poders —que no permeta que pensem que els tribunals que imparteixen justícia responen als desitjos del poder polític— les vam posar damunt la taula amb el 15M i a hores d’ara han deixat de formar part de l’agenda política. Hem de recuperar-les i tornar-les a posar en el centre.
“La velocitat de consum d’aquest món ha imposat una velocitat de substitució dels polítics vertiginosa”
Penses que és necessària una via intermitja en un moment tant complicat com aquest?
Franco no solament va endinsar-nos en una dictadura atroç, sinó que també va propiciar que Espanya s’endarrerira molt amb respecte dels països del seu voltant. La democràcia espanyola és molt jove, i això es nota sovint en la incapacitat que hi ha per entrar al debat públic amb matisos i en la dificultat de considerar “adversaris” i no “enemics” als qui seuen en els escons d’altres partits. Som incapaços d’entendre que l’acord amb l’adversari no és una traïció ni una renúncia, i pense que eixe és més un problema social que polític. Tot i que intentes arribar a acords per l’interés general, no eres perdonat pels electors. Necessitem madurar col·lectivament, i ho farem quan ens adonem que la polarització només ens condueix a un carreró sense eixida, i que les majories absolutes s’han acabat.
“Som incapaços d’entendre que l’acord amb l’adversari no és una traïció”
Parlant de matisos…Explica la famosa polèmica amb el valencià i els “aldeans”
En aquesta qüestió no hi ha únicament una tergiversació, sinó que també existeix una invenció de molts termes que mai vaig pronunciar. Ni vaig dir a ningú paleto, ni aldeà ni vaig tindre eixes desqualificacions. Els meus adversaris polítics van utilitzar un discurs que vaig fer citant l’aldea global de McLuhan per canviar-li el sentit a les meues paraules. El meu discurs —que a hores d’ara continue mantenint— és que considere un error un sistema d’immersió lingüística en un món globalitzat com aquest. Pense que, en un món globalitzat en què aprendre més llengües és un plus, educar la gent en una sola llengua no és encertat. Considere que és un deure dels polítics explicar que un model plurilingüe és un advantatge per als nostres xiquets.
De fet, la Llei de Plurilingüisme ha donat resposta en el sentit que jo demanava al sistema educatiu. Compromís apostava per un sistema d’immersió al començament, i pense que aquest model s’assembla molt més al que necessitem a la Comunitat Valenciana, un model amb un repartiment raonable de la càrrega en anglès, castellà i valencià. El meu fill està matriculat en l’escola pública en valencià: estar en contra de la immersió lingüística no té res a veure amb estar en contra del valencià, hem d’enriquir este debat i deixar arrere debats superflus. Els canvis han de vindre des de l’àmbit local fins l’àmbit global, i per això necessitem més que mai tant el valencià com l’anglès.
“Estar en contra de la immersió lingüística no té res a veure amb estar en contra del valencià”
Parlant d’allò local i allò global hem de parlar de la Unió Europea. Després de més de 3 anys en el Parlament Europeu…Et va donar la sensació de que la Unió Europea està molt burocratitzada allunyada dels ciutadans europeus?
Crec que hi ha un doble problema. Per començar, cal reconéixer la veritat: existeix un allunyament molt gran entre la ciutadania europea i les seues institucions. És veritat que vora un 70% de les normatives i regulacions que tenim procedeixen de les institucions europees, però no s’ha apostat d’una manera ferma pel projecte europeu. S’ha quedat en algunes reglamentacions comunes i una moneda única, però no existeix una comunitat política, eixos “Estats Units d’Europa” de què parlava Víctor Hugo. Existeixen moltes resistències per part dels Estats, que consideren que perden poder per governar sobre les vides de la gent que els habita. Per què va triomfar el Brexit? Perquè va prometre a la gent recuperar el control de les seues vides.
Altrament, el segon dels problemes té a veure amb la construcció europea. En aquelles qüestions i aspectes que afecten veritablement a les vides de les persones, com ara l’educació, l’habitatge o la sanitat, no té competències la Unió Europea. En canvi, la Unió Europea sí té competències sobre els fitosanitaris que podem utilitzar als productes agrícoles, una qüestió rellevant però allunyada del que veu la gent. En assumptes com el medi ambient i el canvi climàtic, pense que la Unió Europea fa el que pot amb les poques ferramentes que l’hem donat, i ens posiciona com a referents al món. Crec que ens cal avançar en la construcció d’una comunitat política, fent que el Parlament Europeu, elegit directament pels ciutadans europeus, tinga un poder real sobre les nostres vides i lleve poder a altres institucions menys democràtiques com la Comissió Europea. Si no canviem, la Unió Europea continuarà fent-se xicoteta en compte de fer-se més gran.
“Existeix un allunyament molt gran entre la ciutadania europea i les seues institucions”
Una de les teues tasques com a assessora del president Ximo Puig és la de comissionada per als assumptes europeus i iniciatives estratègiques. La Unió Europea ha invertit molts diners en els fons europeus per a la recuperació. Què hem d’esperar els valencians d’aquestos fons?
Sincerament, crec que els fons europeus constitueixen a hores d’ara l’única esperança i l’únic impuls perquè l’economia valenciana reviscole. Suposen una gran fita, ja que la resposta davant la crisi del 2008 va ser austeritat i més austeritat, i, actualment, la Unió Europea ha fet una gran inversió. Sembla que des de les institucions europees han entès que, si no ens salvem tots plegats, anem al desastre, i això constitueix un punt d’inflexió molt important. És un bon moment perquè la gent puga percebre la importància col·lectiva que té el projecte europeu.
Amb respecte de l’impacte dels fons europeus en la Comunitat Valenciana, són crucials per canviar el nostre model productiu. No hem tingut mai una inversió tan gran de fons públics i hem d’aprofitar-la. Ací ens fa una especial falta, ja que la pandèmia ens ha demostrat que no podem tindre una dependència exclusiva del sector servicis. Existeixen dos models diferents de gestió dels fons d’aquest tipus: el model de gestió del Plan E de Zapatero —una inversió massiva de recursos en projectes i infraestructures que no estaven directament lligats a la generació de valor afegit i al canvi de model productiu— o un model amb una major supervisió —on únicament s’aprovaran aquells projectes lligats de manera directa a un horitzó de generació de valor afegit—. Crec que en aquest cas hem d’apostar pel segon, i és el que s’està fent des de la Unió Europea.
Des de Presidència estem treballant de valent en un pla de formació d’empleats públics en tot allò relatiu a la gestió de projectes europeus. Molts projectes són rebutjats perquè no estan ben justificats, redactats o plantejats, d’acord a les directrius que ens demanen des d’Europa. És un llenguatge molt concret i específic que coneix ben poca gent. Es tracta de generalitzar un know-how de procediments complexos que ens permetran gestionar la situació amb la major efectivitat. Des d’un punt de vista polític hem de ser suficientment intel·ligents per triar aquells sectors estratègics per fer créixer la nostra economia i generar majors i millors oportunitats. Ací s’han plantejat més de 400 projectes, dels quals uns 20 són estratègics, i tenen a veure amb el medi ambient, l’electrificació, sectors essencials com la ceràmica, la mobilitat sostenible…Mereixem una oportunitat i tenim un govern seriós amb gent molt implicada.
“Els fons europeus són l’esperança perquè l’economia valenciana reviscole”
Per acabar volia preguntar-te, com a ecologista, pel creixement dels partits verds. Creus que tenen la clau per regenerar la Unió Europea?
Els partits verds no canvien el món per se. Qui canvia el món és la gent i si, tal com diu el CIS, a la societat espanyola no li sembla extremadament prioritari el canvi climàtic, ja poden existir partits verds, que no podran amb tot. El canvi climàtic hauria d’importar-nos sempre, no únicament quan arriba una DANA. És veritat que les qüestions ecològiques han guanyat molt de pes i importància en la política espanyola, però encara no es poden comparar amb el nivell de rellevància que tenen a altres països com Alemanya. Com dic, si la mentalitat de la gent no canvia, pots ficar molts partits verds en la cassola, que no podran canviar la societat.
