No soc sospitós de ser molt creient. Públicament va quedar clar el mes d’agost passat quan vaig explicar el meu sentiment agnòstic.

El meu escepticisme sobre l’existència d’un Déu, acompanyat del rebuig que sento cap a una institució que encara avui no ha normalitzat el paper de la dona, encobreix l’abús de menors i rebutja l’homosexualitat -entre altres-, em fa viure les festes religioses, com és el cas de la setmana santa, amb total indiferència.

La festivitat d’aquests dies la segueixo amb el mateix interès amb el qual puc seguir altres dates destacades d’altres religions.

No en faig bandera d’aquest desinterès, tampoc me n’amago ni molt menys me’n foto de qui ho celebra. Perquè ridiculitzar les creences dels altres no em fa millor persona. Em faria un maleducat. Així com burlar-me d’aquesta religió mentre felicito els qui celebren una altra, només pel fet de ser d’una altra cultura, em faria hipòcrita.

L’enfrontament és amb l’Estat

Sis setmanes després de les eleccions seguim sense govern. És un fracàs, perquè ho és. I no hi ha un sol culpable, ho són tots. Dels qui volen fer suar sang i llàgrimes els guanyadors i els qui són incapaços de liderar unes negociacions per resoldre tan aviat com sigui possible aquest impàs.

Que ho resolguin, perquè ho resoldran. L’adversari és l’Estat, no és el company de govern. Sense un executiu fort i un parlament determinat, és impossible asseure’s en una taula -sigui de diàleg o de jocs- i negociar en condicions.

Ah, i els qui vulguin eleccions que facin fila per anar cap a casa, la política al servei dels ciutadans no és cosa seva. Si volen fama que vagin al Got Talent.