Vam dir que seguiríem de prop aquestes primeres passes en la reconstrucció del club i això començarem a fer avui. L’obligació normativa dels avals ha proporcionat més maldecaps dels previstos, atès que una peça clau com era Jaume Giró al final no va entrar a formar part de la junta directiva i, en conseqüència, l’estructura que estava preparada per complir amb el requisit legal no es va aplicar. Va ser en el temps de descompte que Jaume Roures i els homes d’Audax (José Elías i Eduard Romeu) van aparèixer al panorama blaugrana amb la missió de completar els avals. Amb el condicionant legal satisfet, i amb festa inclosa a la notaria d’Ariel Sultán, els homes (i dona) de Joan Laporta van, per fi, ser anomenats membres de la junta directiva.

Amb tot, les veritables dificultats per als nous rectors del club vindran a partir d’ara, i amb un primer assalt consistent en la reestructuració del deute, un repte a vida o mort. Però solucionat això, si se soluciona, els obstacles no deixaran de posar a prova la nova junta directiva: com si d’un Grand National es tractés, la reducció de despeses, la continuïtat de Messi, la reforma de l’Estadi o la confecció d’un equip competitiu aniran apareixent sobre l’horitzó blaugrana en forma d’amenaces a la vida del club.

Si comencem pel deute, observarem que la xifra que qui més qui menys té al cap és la dels 730 milions a curt termini, un import que va ser calculat a tancament de la temporada passada, o sigui, a 30 de juny de 2020. Com que aquest deute era a un any (com a màxim), i ja han passat nou mesos, és bastant possible s’hagin produït alguns impagaments o bé que alguna porció s’hagi aconseguit prorrogar. El tema dels impagaments no és cap banalitat perquè un creditor que no cobri el seu deute podria arribar a sol·licitar el concurs de creditors de l’entitat blaugrana, una situació indesitjable que deixaria el club en mans d’un jutge i amb una possible fallida com a desenllaç de tot plegat. El deute a llarg termini supera els quatre-cents milions, que afegit al de curt resulta un deute total proper als mil dos-cents milions d’euros. Cal insistir un cop més que aquestes magnituds són les calculades a juny de l’any passat, de manera que els mesos transcorreguts des d’aleshores les poden haver empitjorat. Davant d’aquests imports absolutament inassumibles amb el nivell de facturació del Barça de la pandèmia, l’única solució serà la renegociació del deute, és a dir, que els responsables de finances del club seguin amb els creditors (bàsicament els financers) i acordin un nou calendari de pagaments, com més allunyat en el temps, millor. Pel que fa a l’eventual concurs de creditors, de moment podem respirar tranquils perquè la moratòria que finalitzava el passat 14 de març ha estat prorrogada fins el 31 de desembre proper. Sense una reestructuració del deute no hi ha partida i per tant no es pot passar a les següents pantalles, una de les quals és la reducció de despeses.

A ningú no se li escapa que, de tot el compte d’explotació blaugrana, on s’hi poden fer veritables economies és al cost del primer equip. El volum de retribucions agregades dels jugadors s’enfila fins el 70% del pressupost del club, una xifra allunyada de tota racionalitat. Que futbolistes com Coutinho, Griezmann o Umtiti tenen unes nòmines molt per sobre del rendiment que han ofert, dona una pista clara d’on cal posar la tisora. La venda d’aquests jugadors i d’altres en situacions homologables ha de ser una prioritat per a la nova junta, això sí, considerant “venda” com a sortida, incloent aquelles situacions en què cap club vulgui pagar traspàs perquè considera que abonar unes fitxes tan elevades ja és prou despesa. Si Coutinho, Griezmann, Dembélé, Umtiti i Pjanic desapareixen de l’estructura, probablement el Barça tindria un estalvi directe d’entre 130 i 140 milions d’euros anuals, això sense comptar que es pugui arreplegar algun euro pels seus traspassos.

Vinculada a la nova estructura de despeses estarà la proposta que Laporta pugui fer a Leo Messi per tal d’aconseguir la seva continuïtat. A més reducció de despeses, més marge per poder retenir l’astre argentí amb una oferta que, per força, s’haurà de basar en el llarg termini i en la dissipació en el temps de la retribució. En altres paraules, més que proposar-li un contracte amb xifres ara fora de l’abast del FC Barcelona, l’enfocament vindrà per una vinculació del jugador a l’entitat més enllà de la seva etapa sobre el terreny de joc. La continuïtat de Messi, més enllà de l’obvietat de que permetrà comptar amb el millor futbolista del món, suposarà un cop d’efecte molt rellevant cap a l’afició barcelonista i, de retruc, cap als clubs rivals, que veuran amb una barreja de decepció i enveja com l’argentí fa una aposta vital per la reconstrucció del Barça des del punt més baix de la història de l’entitat.

Finalment, dins de la llista de deures a preparar per la nova junta, ens trobem el gran iceberg que amenaça l’estabilitat de club, també anomenat “Espai Barça”. Tal i com està concebut és un projecte irrealitzable, sobretot pels costos (mínim vuit-cents milions, però probablement s’enfilarà fins els mil), però també per la dinàmica d’obres prevista. Dur a terme la reforma de l’Estadi sense aturar l’activitat esportiva no és una bona idea, de manera que una proposta raonable seria exiliar-se durant un temps a un altre camp (l’única opció factible sembla el més que digne estadi Lluís Companys, a Montjuïc) i deixar que les obres s’enllesteixin el més aviat possible.

La vida del culer és tan complicada, que aconseguir sobreviure a tots aquestes obstacles no serà suficient per a Laporta i la seva gent, perquè de ben segur que simultàniament se’ls exigirà que el primer equip de futbol (i menor mesura, les seccions) continuïn competint a primer nivell, i és per això que la política d’estalvi de despeses i de reducció del deute haurà de ser compatible amb construir una plantilla que lluiti per tots els títols estatals, alhora que eviti el ridícul a Europa.

Tot això fa referència a l’herència rebuda, però hi ha també un futur a explorar. Els nous rectors de l’entitat han d’aconseguir rendibilitzar la marca Barça buscant fonts d’ingressos fins ara poc o gens treballats. La monetització de les grans masses de seguidors que té el club arreu del món ha de ser un dels objectius prioritaris de cara al futur. Noves tecnologies, explotació de la imatge de les estrelles de l’esport que han vestit la samarreta blaugrana i transformació del patrimoni històric en producte de consum massiu via documentals o similars podrien ser algunes de les possibilitats. Ho seguirem de prop.