Sergi Muñoz —o Mister, com se’l coneix més a sovint— és baixista i un dels fundadors del grup de punkfolk X-Fanekaes. La banda, creada el 2013, ha experimentat amb els anys canvis de plantilla i d’estil. Formada en un principi per dues guitarres, un baix, un violí i la bateria, van afegir-se més tard whistle, mandolina i acordió. En l’actualitat hi formen part Tron a la bateria,  Fran J. Bayarri i Paco Pérez amb la guitarra elèctrica, la veu de Pau Molins, Juan Fran Cortés amb l’acordió, Álvaro Galán amb la mandolina, Marta Margaix amb el violí i amb el baix Sergi Muñoz, que parla amb Mirall sobre el passat, el present i el futur d’X-Fanekaes. El montcadí prepara una llista de reproducció amb cançons que els han influït i amb cançons pròpies.

D’on ve la idea de fer un grup de punkfolk en valencià?

Les influències més directes ens veniren de grups de punk com Dropkick Murphys, The Real Mckenzies i altres bandes amb un estil de folk irlandés. Eixa era la base i la nostra idea original. Però poc a poc va anar entrant gent a la banda amb diferents visions musicals i diferents mecanismes a l’hora de fer cançons. Això va fer que l’estil variara una miqueta cap a l’estil balkan. Eixa idea original del punk més irlandès va anar fent-se més elàstica per abastar més formats. La banda es va adaptar a les inquietuds dels membres, de forma que hi van anar arribant més estils musicals.

Com van ser els vostres inicis?

Bé, nosaltres teníem les cançons enllestides i estava tot encaminat a gravar un àlbum. L’inici del grup va ser com el de totes les bandes, necessites un repertori per a tocar en directe. Per a un directe d’una hora i quart o una hora i mitja necessites prou de repertori, i com que no teníem encara tantes cançons pròpies vam gravar X-Versionaes. És una maqueta de versions de grups que ens agradaven amb la nostra lletra en valencià. Sols manteníem la música. Era la nostra forma de retre un petit homenatge a eixos grups. Eixe homenatge volíem que no quedara sols per als directes, ho volíem tindre enregistrat. Una vegada teníem això ja tenírem temps per a gravar les nostres cançons pròpies, que ja estaven pensades i treballades. Així va ser com vam fer Sexe, Cassalla i Punkfolk.

Teniu pensar publicar algun àlbum pròximament després dels darrers singles?

Tenim les cançons definides, acabades i enllestides per a gravar, volem gravar ja un disc. El problema ha sigut la pandèmia, que ho ha bloquejat tot. Cal reinventar-se i vore com funcionarem a partir d’ara, perquè les coses han canviat. Una gravació es paga amb els fons de la banda i ara ja no sabem la quantitat que hi podrem invertir. Teníem una idea, un estudi i tot, però amb aquesta situació econòmica, sense directes, haurem d’adaptar-nos. Potser haurem de gravar al local d’assaig, no sabem si serà possible fer-ho a un gran estudi.

“No ens convé tocar per a qui tinga cap problema amb el valencià”

Ja que nomenes la pandèmia, com vos ha afectat la COVID?

Doncs per a començar no podem ni ajuntar-nos a assajar, perquè som huit persones. Hem hagut de deixar el nostre local, perquè no podem assajar i hem d’estalviar els diners que puguem. No hi ha directes i cal vore què es pot fer i com es pot fer. Cal canviar la nostra idea de directe, això és molt important. Ens hem hagut de reinventar en tots els sentits i, bé, en això estem. Però, mira, no hem parat de fer coses. En ple confinament teníem pensada una cançó amb Pepiu de Castellar, amb lletra d’ell i música nostra, una jota valenciana molt folkie. A pesar de la pandèmia vam decidir gravar-la i llançar-la des de casa. Cadascú va gravar la seua part i després ho vam muntar. Era una forma guai d’adaptar-se a la circumstància d’eixe moment, però ara hem de pensar d’altra manera. També durant eixos mesos vam gravar i publicar “Foc“. Sense el local sí que hem hagut de parar una miqueta més, però tornarem. Ara toca esperar, però tenim les mateixes ganes i la mateixa il·lusió, això no pot aturar-se.

Creus que està faltant suport des de les institucions cap al sector de la cultura?

N’hi ha moltes contradiccions. Com a músic que no pot treballar veus coses molt rares que costa comprendre. Però la situació és molt difícil, ens hem d’adaptar i ho estem fent al 100%. Clar que ens agradaria poder assajar, però la responsabilitat està per damunt de tot. Ara és hora de cuidar-nos i de cuidar els qui estan al nostre voltant i nosaltres així ho acceptem. Ens agradaria una miqueta més de comprensió, això sí. Els equips esportius, per exemple, sí que poden entrenar i a nosaltres no ens deixen. Però ho comprenem, cal respectar-ho i acceptar-ho per cuidar-nos entre tots.

Amb aquesta forma de parlar ningú et relacionaria amb el tòpic dels músics de punk com a salvatges que rebenten habitacions d’hotel. S’heu trobats afectats per aquest estereotip?

Es nota, per exemple, quan arribem a qualsevol lloc a treballar i el primer que fan és oferir-nos una cassalla. Home, ens agrada la cassalla i la festa, però no estem fent-se’n colpets tot el dia. És més bon rotllo que altra cosa, a la gent li agrada fer-se una cassalla amb nosaltres i nosaltres agraïts. Però, encara que s’ho prenem guai, hi ha un puntet de “Ei, que no tinc ganes ara d’una cassalla!”. La gent no sempre entén que tu estàs fent faena. Estàs tocant en un festival o en un concert i la majoria estan de festa, no estan ni escoltant la música. Els té igual que toque X-Fanekaes a que n’hi haja un DJ. Però bé, sempre hi ha també gent que aprecia la música que fas i que va a això, a sentir la música.

Parlem ara del panorama musical valencià. Músics valencians de perfils molt diversos han comentat últimament que estan establint-s’hi una mena de ghettos. Comparteixes aquesta visió?

Totalment. Fa uns anys estava la moda de que totes les bandes tingueren una dolçaina. Ara està de moda la música rapejada. El nostre estil no és el més conreat al País Valencià, ens eixim una mica de la norma. Al final has d’entrar en eixes dinàmiques, perquè si no ho fas no tens les portes tan obertes. Aquesta situació  fa que es tanque més el cercle. En això tenen molt a veure les cases de representació, que formen un cercle molt estret del que si no eres part no pots tocar a festivals. És el peix que es mossega la cua. Hi ha bandes que toquen molt bé, però que per no fer allò que la gent més consumeix no toquen. El ghetto existeix i el cercle és molt difícil d’obrir. Hi ha molts interessos i molta gent vivint d’això a la que, potser, no li interesse una apertura. Però és un error. Si parlem de cultura cal gaudir de tots els estils. Com més grups i més estils diferents arriben al públic, millor.

“X-Fanekaes té més prestigi fora que dins d’Espanya”

Creus que aquestes dinàmiques traslladades a l’Estat espanyol son les que causen que els grups en valencià tinguen més èxit fora que dins de les fronteres?

100%. Precisament X-Fanekaes té molt més prestigi fora d’Espanya que dins. Un segell de San Diego, dels Estats Units, volia publicar-nos, encara que per la pandèmia no va poder ser. Ens arribà una altra oportunitat en un segell del Canadà. Al final et preguntes què passa, per què ocorre això. També és cert que el nostre estil és molt més valorat allà que ací…Però bé, no tot és roín. Cada vegada es trenquen més barreres, es pot cantar en valencià al Japó perfectament. Ja ho vam vore amb les imatges de ZOO al Fuji Rock. A nosaltres també ens arribà una proposta per anar a tocar a Madeira, ens cridaren des de l’organització.

Fora d’Espanya s’aprecia la música en valencià, perquè al País Valencià es fan coses molt bones i ells ho saben, ens escolten i ho valoren. Crec que al final la catalanofòbia no és un obstacle tan gran. Qui vol vore’ns està allunyat d’eixes coses. Recorde un festival a Terol, al Poborina Folk, com un dels millors concerts de la meua vida. Ens van cridar del Demandafolk, de Burgos, i el tracte va ser espectacular, encara que no poguérem anar per la pandèmia. Al final que vol vore’t i vol sentir-te no té problemes. I, també et dic una cosa, si hi ha algú que té cap problema perquè cantem en valencià no mereix ni que ho comentem. Estan allunyats de la nostra música i del que pensem. No ens convé tocar per a ells.

Creus que l’activisme polític dels grups valencians poden fer del valencià una llengua d’un sol us?

Molt bona pregunta. La llengua no ha d’estar solament unida a la política. Els qui volem fer política amb la música ha de ser perquè realment estem convençuts. No valen les reivindicacions buides a l’escenari si després no hi creus. Hi ha grups, com KOP, que venen d’on venen, son molt polítics, perquè realment estan conscienciats. Però no val de res que estigues a l’escenari alçant el puny i fent-te el roig i quan baixes se t’oblide, perquè llavors eres un puto fals.

“No val de res que estigues a l’escenari fent-te el roig i que en baixar se t’oblide”

Quina importància té el valencianisme en X-Fanekaes?

Arribar a tanta gent amb la nostra llengua és importantíssim i tots els grups que cantem en valencià ho accentuem d’alguna manera. Però cal que tots els estils es puguen cantar en valencià. Com més estils es facen al País Valencià més s’aportarà a la seua identitat. I cal que es facen a tot el País, perquè a cada comarca hi ha unes sensibilitats diferents i això aporta moltíssim a la música i a la cultura valenciana. No contarà la mateixa història El Kamión de la Basura que son d’El Baix Segura que un grup de la Marina o de l’Horta.