Governar… exactament per a què?

Ja en plena campanya, diverses veus –normalment interessades– reclamaven un govern fort. En condició d’articulista i tertulià ocasional em demanen la meva opinió al respecte. Catalunya ha de tenir un govern fort? El meu ADN llibertari em produeix reaccions al·lèrgiques quan sento aquest sintagma nominal. “Depèn de contra qui”, sol ser la meva resposta. L’experiència, i els meus coneixements històrics expliquen que els governs solen ser forts contra els de sempre, i febles amb els de sempre. El govern ha estat fort contra els moviments socials i els desnonats i extremadament feble contra la impune violència policial i els interessos dels grans tenidors immobiliaris. El famós “govern dels millors” de l’època d’Artur Mas va consistir a triplicar el preu de les matrícules universitàries, fer les retallades més dures dels darrers cent anys, empobrir una munió de treballadors, i enviar els Felip Puig boys a esberlar el cap dels qui protestaven. Fins i tot expedientaven aquelles escoles de primària que gosaven protestar contra les retallades. Si aquest és el govern dels millors, com serà el dels pitjors?

Em costa entendre aquesta obsessió d’alguns per la urgència de formar govern i que comenci a prendre decisions com a posseïts. Sóc molt descregut i contrari al fetitxisme, tanmateix, si mai em tatuo alguna frase serà la de Henry David Thoreau “si el bon govern és el que governa menys, el millor govern és el que no governa en absolut”. De fet, en l’esquerra, especialment aquella de tradició postcomunista, es repeteix aquest mantra a favor dels governs forts, amb una barreja de paternalisme i control que recorda els vells costums de la vigilància propis de l’antic bloc de l’est.

Per autoprescripció mèdica, divendres passat em vaig abstenir de mirar ni un sol minut de la investidura fallida de Pere Aragonès. Tenint en compte que em considero una persona relativament ben informada sobre la política catalana i que tinc prou experiència en el camp de la narrativa per disposar d’un bri d’imaginació, podia suposar què passaria: discursos buits, ganivets llargs, dards enverinats, excessos de gestualitat i abundància d’inconcrecions. Tempesta seca. Llamps i trons sense pluja. I sembla que no me n’he errat. Probablement dimarts viurem una segona part que promet ser “Loca academia de policia 2”. Mateixos ingredients, idèntics actors, diàlegs repetitius, arguments inconsistents i resultat previsible.

No m’hi ficaré en els tres actors d’aquesta dramèdia (aquest nou concepte popularitzat per les plataformes audivisuals per enganxar espectadors). Tinc la sort de no pertànyer a cap de les tres formacions independentistes i tenir bones relacions personals amb tots tres espais (i més enllà), i em fa una mandra infinita aquestes baralles de pati d’escola amb què es recreen determinats opinadors i polítics (com podríem traduir al català “mamporreros”?). Tanmateix, em costa entendre aquesta obsessió per constituir un govern. Govern… exactament per a què?

Servidor de vostès que, si bé mai no ha estat en política, sí ha estat pròxim a algunes institucions de la Generalitat, la seva administració, algunes de les seves conselleries i té certa idea de com funcionen les coses, sap perfectament que els límits d’actuació de la Generalitat és limitadíssim. Enfront a les grans mentides sobre la “descentralització”, el sistema autonòmic espanyol està pensat perquè fins el darrer auxiliar administratiu d’una conselleria no pugui anar a pixar sense demanar permís o informar sobre el color de l’orina. L’estat -i el règim- desconfia d’una manera tan obsessiva que s’explica fàcilment el perquè, ara per ara, el principal obstacle contra la independència és la pròpia Generalitat, terrible conclusió a la qual va arribar el President Torra mentre feia d’hostatge a la Casa dels Canonges. Per posar un exemple que ho pugui entendre tothom, existeix una oficina del Ministerio de Educación -l’Alta Inspección del Estado- que té un bon grapat d’inspectors que tenen com a exclusiva finalitat mirar-se fins a la darrera coma de la més ínfima resolució del Departament d’Educació. Hi ha una gran entesa –diria que complicitat- entre els responsables del Departament de Barcelona i els del Ministerio de Madrid fent-se favors útils i aplicant normativa que normalment es dedica a perjudicar als docents, les famílies i els alumnes. En altres termes, la suposada tensió entre Estat i Generalitat és més producte de la premsa o del desig que d’una realitat infinitament modesta.

- Publicitat -

Govern… exactament per a què? S’entén que un 52% d’independentistes (que passaria de llarg del 60% si s’apliquessin els mateixos criteris que fa servir Espanya a les seves eleccions generals, és a dir, votants nascuts o naturalitzats mitjançant processos administratius) demanen això: independència. I això requereix de confrontació constant, ni que sigui a costa de cert caos administratiu.

Seria fàcil caure en el discurs demagògic i de vol gallinaci de “la pagueta”. És cert que la Generalitat és una estructura administrativa conformada per bona part de polítics professionals i d’una elit administrativa que confereix prestigi i beneficis personals. Tanmateix, m’inclino a pensar que, simplement, la classe política de primera, segona i tercera fila, no pensen en termes de mandat popular, sinó de “qui dia passa, any empeny, i a veure si podem fer veure que governem”. Tanmateix, les circumstàncies: la lluita de la ciutadania catalana contra la dictadura borbònica, requereix uns centenars, potser milers de passos al costat, i una política de desobediència i confrontació oberta. La independència no només és un mandat polític, és una eina de supervivència democràtica, un imperatiu catagòric kantià. I, ara per ara, certa classe política és un llast. I un govern fort, és un llast encara més feixuc. Entre altres coses, perquè tampoc, ni el més benintencionat dels funcionaris, pot anar a pixar sense demanar permís al Constitucional, ni pot comprar vaccins pel seu compte, ni pot fer polítiques de reindustrialització, ni pot fer pràcticament res en benefici de la pròpia i reduïda autonomia. Espanya segueix la lògica, “si és bo per a Catalunya, ho impedim”. 

Tornem a Henry David Thoreau. La cita que he fet servir és del primer paràgraf seu conegut pamflet “Del deure de la desobediència civil”, i va ser escrit des de la presó de Concord, Massachussets, una nit d’estiu de 1846. El primer acte que hauria de fer aquest govern, per posar un exemple, és precisament fer fora de la presó a aquells que hi són injustament. I ni tan sols s’ho plantegen. Necessitem un govern? Sí, aquell disposat a desobeir i a portar la inquisició espanyola a la justícia popular.

 

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca