Si som francs, més que un vicepresident econòmic o un director tècnic, al Barça li cal una Marie Kondo. Si, just aquella senyora que necessitaríem tots a les nostres vides per posar ordre i seny on regnen el caos i la rauxa. En el club que ens ocupa, la Kondo hauria d’endreçar l’agenda dels nous responsables, tasca indispensable per col·locar prioritats al seu lloc i situar en inacabable renglera els afers que esperen solució. A més, com diria l’inefable Tusquets, as soon as possible. Els tenim de totes mides. D’entrada i per exemple, saber discernir quins elements del ‘sottogoverno‘ a les oficines mereixen continuïtat per professionals i quins et posaran pals a les rodes, que les entranyes de Can Barça fan una ferum a resclosit funcionarial de ministeri que tira d’esquenes. Allò de l’ambient tòxic a la feina té allà una expressió definitiva i definitòria. A banda de trucar mil i un bancs per pregar ajornaments del deute, toca també repassar el personal prescindible al·legant que ja han prestat els serveis deguts i hi ha un considerable overbooking a la casa. Segurament, tindran els contractes blindats, que tampoc no són rucs, i la suma de les indemnitzacions -si no tires pel dret quedant a Magistratura- sortirà per una bona picossada. Tan cara, o més, que un fitxatge de cert nivell. Seguim a la selva. També hauràs de reprimir o donar sortida lliure, queda per veure, als desitjos de revenja amb aquells empleats que s’han passat vuit pobles al servei dels que no hi són i t’han fet la vida impossible en el passat. N’hi ha algun que, si no fos tan políticament incorrecte, sortiria en vol lliure per la finestra i tot. Més papistes que el Papa i més servils amb poders anteriors del que dictaria un mínim seny professional.

Continuem obrint pas amb el matxet enmig de la jungla. Tampoc no te’n descuidis dels poders paral·lels, contrapoders i búnquers de diversa condició que han agafat dimensions monstruoses en l’última dècada ominosa. A veure quines sorpreses et trobaràs a una Fundació on Cardoner feia i desfeia com un virrei, a veure com et rebran a les penyes, poderoses per nombre i capil·laritat sobre un territori ja global. I així, ves sumant. Et faran cua a la porta aquells que et recordaran l’adhesió indestructible brindada quan petaven seques i transitaves en travessia pel desert. El crit de guerra: Com tenim allò meu? En record a Celia Cruz, no bastarà amb que els hi recordis que no hi ha llit per a tanta gent, sinó que voldran sumar-se al carro d’una nòmina on sobren treballadors a dojo. A centenars, sense que soni exageració. I així podríem seguir sense tocar ni primer equip, ni futbol formatiu, ni seccions, ni res del que sigui mínimament esportiu. Reconstruir, per esmentar l’enèsim exemple, La Masia precisarà d’un Pla Marshall específic que riu-te’n de l’autèntic. Com el dia té 24 hores fins que no es demostri el contrari, la pressa de possessió i pas a la pràctica requerirà no ja cent dies de coll, sinó un mandat complet per endreçar a conveniència dels nous tot el desgavellat per uns quants que estengueren les seves malifetes molt més enllà del que veiem a la mera superfície. Quina feinada, quin inacabable munt de carpetes obertes. I totes importants, urgents i cremant. No tot acaba, a sobre, en el paorós forat dels famosos 1.173 milions.