Toni cantó, actor camaleònic, cantant emmascarat i empadronador veloç (tot i que potser no suficientment veloç) ha passat en pocs dies de deixar Ciudadanos per haver “perdut la il·lusió” en la política a fitxar pel PP d’Ayuso. El 15 de març dimitia dels seus càrrecs en el partit taronja i al dia següent entregava l’acta de diputat a les Corts valencianes assegurant, en un exercici de teatro del bueno, que deixava la política per tornar al món de la interpretació.
Tot i afirmar que tenia ofertes de dues productores, potser Cantó s’ho ha replantejat perquè el seu sector no passa per un bon moment o perquè ha arribat a la conclusió que actualment no hi ha millor show que la política espanyola; o bé s’ha donat un cop al cap, ha passat uns dies en coma com el seu personatge en ‘Siete Vidas’ i ara pensa que això de l’eutanàsia com que millor que no. El que sí que s’ha sabut és que els contactes de Toni amb el PP es venen produint des del mes de desembre i que ja està a empadronat a la capital d’Espanya des de “fa dies”.
Siga pels motius que siga, el cert és que l’actor ha mosquejat a molta gent. Risto Mejide (especialista en rescatar joguines trencades de la dreta política com ara Cristina Cifuentes o Marcos de Quinto) afirma que Cantó els ha fet “la 13/14” al tirar enrere una col·laboració pactada al seu programa. I a Valencia Plaza arrepleguen les reaccions dels seus ja excompanys de grup parlamentari: “No sé si Cantó estarà nominat al Goya a la millor interpretació i guió”; “Ens sentim enganyats, ha sigut ridícul”; “Damunt al PP, amb el que ell li ha donat, ahí està l’hemeroteca”.
La marxa de Cantó deixa tocat el partit: era un portaveu amb domini de l’oratòria i l’únic que interpretava amb certa naturalitat tota aquella pompa farcida de coaching que va implantar Albert Rivera. Toni el saltimbanqui ha abandonat el vaixell a la deriva de Ciudadanos, eixe partit de centre del qual cap membre marxa a un partit d’esquerres; un cadàver polític al que Iván Redondo intenta reanimar desesperadament a base de colps al pit i injeccions d’adrenalina en forma de mocions de censura. Segurament és tard per intentar tornar a la idea original de ser un partit de centre liberal de tall europeu que permetés a PP i PSOE no haver de pactar amb “els perillosos nacionalistes”.
Albert Rivera es va apartar del camí que l’establishment mediaticoeconòmic li havia dibuixat, ambicionant (no sense raó, tot i que errant el càlcul) ser el nou PP. Però el Partit Popular will always prevail i ara està excitadíssim amb la idea de tornar a ser la casa gran de la dreta espanyola. Tot sota l’ombra d’un Aznar que amenaça de tornar amb el lema “Lo que ha unido Jose Mari, que no lo separe el hombre” .
Un PP que encara continua tenint els seus expresidents declarant en judicis per corrupció amb negacions metafísiques i vídeotrucades emmascarades per tapar la papada i la poca vergonya. Però també un PP impulsat per una xicalla que abraça el trumpisme per tal d’evitar el sorpasso de VOX.
Populisme ayusià
A este nou Partit Popular populista ayusià és al qual s’hi uneix un Toni Cantó que sempre critica populistament el populisme. El popular polític nascut a València ha argumentat la seua decisió pel canvi del context polític, dividit ara mateix en dos blocs antagònics. I ho ha fet seguint el camí tradicional del liberalisme espanyol: obviar la corrupció moral i econòmica dels conservadors per tal de fer front comú al socialisme. Si fa aixó per confrontar el socialisme (dir-li comunisme em fa riure) de chichinabo de hui en dia, què no hagués fet l’amic Cantó fa un segle? Golpe militar o comunismo. Franco, guardián de Occidente.
Potser la sèrie que va gravar al 1998 per a TVE, basada en la novel·la de Blasco Ibáñez Entre Tarongers, fos una premonició dels Tonis presents, passats i futurs. Cantó interpretava el personatge d’un diputat de dretes, monàrquic i corrupte. Ara no sabem si li suposarà desassossec intern militar a un partit que històricament ha lluitat contra el divorci o contra els drets dels homosexuals.
El que sí sabem és que el titellaire està disposat a “lliurar la batalla cultural” que té lloc a València, perquè així li ho va dir al seu nou amic Jiménez Losantos fa una setmana. Però ho farà des de Madrid, potser perquè se li ennueguen les classes de valencià o potser perquè considera la costa valenciana com la platja de Madrid. De fet, segueix passant els estius a Orpesa com a bon il·lustre madrileny de dretes. Allí, l’estiu passat va salvar tres xiques que s’ofegaven a la mar. Heroicament, Toni ha intentat també salvar dos partits polítics amb funestos resultats. Des d’ací li desitgem la mateixa sort en la seua nova aventura i recomanem a Santi Abascal que pose la barba a remulla. I és que potser la vertadera missió de Toni Cantó és destruir els partits de dreta des de dins. Ànims, Toni, partit a partit, que diria el Cholo.
