Ens podríem imaginar com ens sentiríem si, de cop, sabéssim que el nostre pare va passar huit anys a la presó per haver estat membre d’ETA? Amb aquest estrany sentiment es topà, en la seva preadolescència, l’actor i realitzador Jon Viar, quelcom que recentment ha traduït en una cinta documental que s’estrenà el passat divendres 26 als cinemes, titulada Traidores. En ella, narra la història de son pare, Iñaki Viar, i les d’altres represaliats que, des de l’organització basca, van plantar cara als últims cops de cua del franquisme per finalment desdir-se, uns anys després, del nacionalisme basc i del camí d’injustificada violència que va triar l’organització una vegada acabat el règim.
Amb una càmera a la mà gairebé d’ençà que té memòria, el conflicte basc sempre ha estat present en el subconscient fílmic de Jon Viar, qui cresqué en un ambient marcat pels atacs terroristes. No és d’estranyar, doncs, que el seu anterior treball, el genial curtmetratge Derbi, abordés d’una manera tan brillant una part del conflicte, suposadament basada en fets reals. A Traidores també veiem com, en la seva infantesa, les imatges amateurs que grava Jon amb la seva càmera estan sempre impregnades d’elements característics del conflicte: un passamuntanyes, una pistola o un segrest. De què hauria de parlar, sinó, un nen que sent les bombes des de casa seva?
A partir d’aquests nostàlgics talls i de les intervencions dels considerats traïdors, Viar compon un documental directe, crític i difícil d’assimilar, disposat a canviar per complet la percepció que té l’espectador respecte del conflicte i la funció i el caràcter de l’organització. A Traidores, els testimonis que es disposen davant de la càmera, la majoria empresonats i alliberats en el marc de la llei d’Amnistia de l’any 1977, barregen anècdotes i vivències amb la seva visió, ja en perspectiva, del procés pel qual ha passat Euskadi des de la fi de la dictadura fins l’anunci de dissolució d’ETA, l’any 2011.
És així com Viar, suportat per aquests testimonis, realitza un dibuix del tipus d’organització que fou ETA una vegada Espanya entra en l’etapa democràtica. És en aquest moment quan, segons planteja, els seus actes deixen de combatre una dictadura feixista i comencen a ser desapiadats i injustificats, arribant així a situar l’organització terrorista a l’extrema dreta, a més de qüestionar, de manera directa i indirecta, la idealització d’alguns atacs, posant el patiment humà al centre de qualsevol acte terrorista.
Perquè al final, Traidores, és un film eminentment humanista, que reflexiona sobre el dret a les segones oportunitats i al coratge de contradir inclús les més profundes contradiccions familiars. Una cinta petita, però intensa, que plasma la versió d’un sector de persones que, lluny de resignar-se, anys després aconsegueixen unir les seves veus per denunciar la violència i el patiment perpetrat per ETA.
Aquesta producció espanyola, que es presentà a la secció oficial de documentals de la passada edició del Festival de Valladolid-SEMINCI, s’estrena en la que sembla una etapa daurada per als productes audiovisuals que centren el seu focus en el conflicte basc, una mena de boom capitanejat per la gran aposta d’HBO, Patria, una sèrie que segurament ha incomodat als mateixos sectors que ho farà Traidores, quan aquesta sigui emesa, tal com està previst —encara sine die—, per La 2 de RTVE.