COLUMNA SETMANAL

L’efecte Cantó, les vacunes i les conquestes irreversibles del Botànic

El director de Mirall, Joan Solé, va començar recentment amb la seua columna setmanal, on repassa alguns temes de l’actualitat de Catalunya amb l’esperit crític i transformador que ens caracteritza com a capçalera. Quan vaig llegir-lo vaig pensar: “Això ho necessitem també en el País Valencià!”.

I ací estic, escrivint com puc mentre tot canvia, tot caduca i tot es converteix, sobtadament, en efímer. Així però, intentaré donar-vos cada setmana algunes de les claus que són importants per a mi, i que vos permetran entendre com ens afecta el que passa dins i fora del nostre territori a les valencianes, més enllà del click fàcil, del tuit o de la immediatesa.

L’efecte Cantó

Molta gent pensa que la marxa de Toni Cantó cap a Madrid no té rellevància, i es queda en el mem o en el gest. Diuen que no és noticiable, però clar que ho és. I és que prompte es produiran moviments a dreta i esquerra per tornar a configurar un arc parlamentari (el valencià) que, malauradament, ha comptat únicament amb dues forces d’estricta obediència valenciana des del retorn de la democràcia.

La primera d’elles és Unió Valenciana (que va acabar sent absorbida pel PP) i la segona és Compromís (que s’ha adaptat als nous temps després d’anys intentant aconseguir la fórmula per passar la barrera del 5% que exigeix la Llei Electoral Valenciana per entrar a Les Corts, primer amb la Unitat pel Poble Valencià de què va formar part el meu oncle, i després, amb el Bloc Nacionalista Valencià). Una llei electoral que requereix del suport de dos terços dels diputats valencians per poder ésser reformada, i que esdevé una de les assignatures pendents del Botànic.

El nou panorama polític valencià

El panorama és, en l’actualitat, molt complex. Amb una ultradreta espanyola que és la deformació grotesca de les ultradretes europees i un Partit Popular radicalitzat, centralista i que compra molts dels marcs del debat a la ultradreta, l’adéu del camaleònic actor Cantó suposa l’inici de la fi de l’aventura de Ciutadans en el País Valencià.

Lluny queda aquell Ciutadans d’Alexis Marí i de Carolina Punset (a qui tindrem ben prompte mirant-se al nostre Mirall), disposat a parlar amb les forces progressistes del Botànic i a posar els interessos del Poble valencià per davant de les exigències (i de les telefonades incòmodes) que arribaven des de Madrid. Per què era necessari? Per aprovar lleis que requerien de majories més grans, com la Llei Electoral Valenciana.

A l’esquerra, a la fi ha arribat el conclave del Bloc, que esborrarà (polémicas mediante) el terme “nacionalista” del seu nom, i que sintetitza en “la construcció nacional i popular del País Valencià i la millora de la qualitat de vida del conjunt del poble valencià” l’ideari del partit, en una referència a teòrics polítics com Ernesto Laclau o Chantal Mouffe.

Pel que fa al PSPV, cap novetat al front: després dels qüestionaments cap a Ximo Puig amb l’augment dels contagis, el País Valencià es consolida com el territori amb menor incidència acumulada del virus, la malparada hostaleria torna a alegrar-nos els dies amb esmorzars i paelles i la imatge d’un PSPV obert i progressista contrasta amb els grisos i el moderantisme de Gabilondo en Madrid. L’única mala notícia, la intervenció al seu síndic Manolo Mata, qui ja es recupera a casa i a qui vull enviar molta força.

Amb un Podem segrestat per una direcció madrilenya que va substituir l’alcoiana Naiara Davó per Pilar Lima i que cada vegada s’assembla més al Comité Central del Partit Comunista que descrivia Vázquez-Montalbán en els seus llibres, prompte pot haver moviments. Ampliar Compromís amb noves incorporacions? Caminar cap a un Front Ample Valencià? El temps dirà.

On estan les vacunes?

Moltes vegades llegim en les xarxes socials allò de que “dues notícies juntes s’entenen millor”. Pot sonar molt absurd, però si tenim en compte que el mateix territori capaç de vacunar a tot el professorat en 4 dies (malgrat els obstacles que posa la Unió Europea i la seua gestió molt millorable de l’assumpte de les vacunes) és el territori més perjudicat pels criteris de repartiment de vacunes del govern espanyol potser no sone tan propagandístic.

I és que ahí estem els valencians, capaços de grans esforços malgrat ens deixen sempre a la cua: la mateixa terra de l’infrafinançament, menyspreada un dia rere altre pels mitjans de comunicació de la capital del regne, a la que menys vacunes arriben d’Espanya per habitant…I, malgrat això, una societat amb un govern i una comunitat educativa capaç de vacunar amb la primera dosi de l’AstraZeneca a més de 150.000 docents, i amb 250 equips de vacunació en 4 dies. Queda molt lluny això de que “la paella i la corrupció, millor en València”, eh?

Les conquestes irreversibles del Botànic

Parla sempre una coneguda política llatinoamericana d’aconseguir conquestes socials que siguen irreversibles; és a dir, d’aconseguir implementar polítiques sense imposar, que formen part del sentit comú de la ciutadania. I, en aquesta forma de fer política s’identifiquen líders com Mónica Oltra o Manolo Mata. Polítiques que, en definitiva, canvien la vida de les persones i siguen naturalitzades per majories socials amples.

I és que…De què serveix implementar una política que es mantindrà el temps que dure un govern? Si alguna cosa ha demostrat la història és que el control dels tempos i les formes és tant o més important que les pròpies reformes. Les polítiques de mobilitat del govern del Rialto (València) són un bon exemple: carrils bici reivindicats pel propi Francisco Camps!!

Recentment s’han aprovat el Requisit Lingüístic (mitjançant el qual es fa justícia i s’exigeix al funcionariat valencià un títol de valencià) i una proposta no de llei per caminar cap a la reciprocitat entre les televisions públiques de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià.

No són pocs els qui són crítics amb el ritme amb què el Botànic està aplicant polítiques en qüestions lingüístiques, i és cert que el ritme no és ràpid, però si agafem les Les bases de Xàtiva, que contenen les bases programàtiques i els horitzons del Bloc en l’any 2005 veiem com molts d’aquestos objectius han sigut complits o estan en vies de formalitzar-se.

Tanque amb una reflexió que em va contar una vegada Manolo Mata quan l’entrevistava en el seu despatx. Per què som tan crítics i destructius quan els nostres governants s’equivoquen i alhora mai som capaços de celebrar les xicotetes conquestes socials que transformen el nostre dia a dia?

Plantar cara a la pseudohistòria: el compromís social de l’historiador

Aquesta no és la peça que havia de ser. Aquest article havia de ser una mena de ressenya del...

L’altra del futbol

Doncs ja ha eixit a la llum el nou disc de ZOO POSSE. Els més seguidors l’han escoltat, han...

Carolina Punset: “El meu fill està matriculat en l’escola pública en valencià”

Matí de Diumenge de Rams a la capital del Túria. La Mare de Déu conviu per primera vegada en...

Los Xavales: “Anem a fer una col·laboració amb Ràdio Primavera Sound i és una bomba”

Carlos i Tuti (Josep Puchades), també coneguts com Los Xavales, són dos xics naturals de Meliana. Tots dos van...

Carles Caselles: “Es tracta d’estimar el lloc on t’ha tocat viure i la teua gent”

Carles Caselles (Pego, La Marina) va nàixer l'any 1989. Compositor i vocalista de la banda Smoking Souls des de...

Mecenes de la Nova Cultura

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, des de només 2€/mes milita en la cultura antifeixista

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca