Fa olor de vent amb massa de crêpes i el fum recorre tota una cua de gent esperant escalfar-se. A unes poques passes, un noi beu una llauna mentre s’apropa a una de les fotografies i l’assenyala amb curiositat. El seu company li respon començant així un intens debat sobre l’exposició que es ressona per tota la plaça. Pel mig, els patins també creuen la plaça amb velocitat cap a casa i les bicis amb les motxilles plenes de menjar a domicili comencen la jornada. En pocs minuts, cau definitivament el sol, la gent surt a passejar amb la despreocupació cansada d’haver plegat per avui i s’aturen davant d’unes bastides on hi ha fotografies.

Les barres de llums ajuden a intuir que es tracta de diverses estructures on s’alcen fotografies en blanc i negre. Encuriosida m’acosto i els xiuxiuejos s’amplifiquen. Ja no només són dos nois parlant, sinó petits grups, com s’acostuma a dir ara, bombolla. Es tracta de “Barcelona fotògrafes”, una exposició de l’Ajuntament de Barcelona, amb la col·laboració de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i El Born Centre de Cultura i Memòria, comissariada per Isabel Segura Soriano, d’accés lliure disponible fins al 6 de juny a la Plaça Comercial.

El tema i la perspectiva

L’exposició es divideix en tres moments cronològics, des dels anys trenta on es fusionen fotògrafes locals i estrangeres que fugien del nazisme, passant pels anys setanta amb un incipient paper actiu de les dones fotògrafes en els mitjans de comunicació fins a la dècada dels noranta on la Barcelona “moderna” acaba prenent forma. Partint del llibre Barcelona. Fotògrafes, l’exposició possibilita nous imaginaris visuals en clau de dona ignorats per la Història hegemònica.

La comissària d’art Isabel Segura Soriano, historiadora i investigadora especialitzada en la història de dones, combinant la seva predilecció per l’urbanisme i la literatura, ofereix un nou significant on la coherència és un punt vertebrador. Des de diversos eixos, l’emmirallament entre teoria i pràctica encaixa fins al punt de projectar una constant reflexió pragmàtica.

En primer lloc, el contingut de l’exposició sobre els canvis sociourbanístics es connecta amb la ubicació de l’exposició: el carrer. És a dir, el context del tema exposat encaixa amb el context expositiu: l’espai públic com a subjecte immortalitzat, per les fotografies i pel lloc on es viu aquesta experiència.

També cal destacar la coherència de la “missió” cultural. És a dir, es manté latent una voluntat social. Per una banda les fotografies mostren les tensions socials des d’una perspectiva també en tensió, oprimida. Per l’altra, l’exposició tracta de fer públiques aquestes narratives visuals mitjançant la socialització. Portant-les a peu de carrer implica que tenen una càrrega social afegida, ja que són populars, accessibles, obertes a tothom a qualsevol hora.

En definitiva, el plànol metafòric ho engloba en un tot simbòlic. Reprenent la teoria de l’urbanisme feminista comentada a “L’espai públic: no és una ciutat per dones, sinó amb elles, però, totes?”, el binarisme de gènere que associa l’home amb l’acció, el públic, el control i la circulació lliure en oposició amb la dona relegada als afers domèstics, la privacitat, la intimitat i per tant, la mal jutjada “inacció”, millor dit, la invisibilitat i per tant, invalidació està present en aquesta exposició, tant per les fotògrafes del passat com per la curadoria artística.

Modes de projectar i de percebre

A part de visibilitzar altres imaginaris existents, el mètode expositiu promou l’experimentació de noves vivències possibles. L’espai públic s’ha tornat hostil per la ciutadania on predomina la psicogeografia maquinista, on no hi ha vides, sinó productores que travessen l’espai per anar al seu punt de producció. Motiu pel qual, aquesta proposta és un reclam per ocupar i reapropiar-nos de l’espai públic com un òrgan viu per on transitar de manera interactiva, comunicativa. Un diàleg constant d’una vida en comunitat.

Ens emmarquem dins d’un comissariat d’art multidisciplinar. El disseny remet a corrents artístiques del site-specific (treballs artístics dissenyats per una ubicació en particular), land art (en termes generals, l’art del paisatge natural) i l’art públic (obres situades per l’espai públic). El lloc i l’objecte artístic interactuen, s’interconnecten. Es crea un espai dins de l’espai habitat.

Allunyat dels grans murs dels edificis institucionals que empresonen les obres d’art, neguem el context del White cube. Les obres ja no estan en un fons neutre, esterilitzat on les obres pengen descontextualitzades. La lògica influenciada per la religió desapareix en tant que no s’alcen les obres com objectes sacralitzats. Si no que es distribueixen en un buit per conviure amb l’entorn de manera orgànica i quotidiana.

L’experiència és immersiva. Repensa el concepte del trànsit fent del passeig quelcom cultural i estètic que superi els límits formals dels monuments i edificis patrimonials. De la mateixa manera que els grafitis i els murals aporten diàlegs visuals, la fotografia pot esdevenir una interacció quotidiana. També redibuixa l’acció de caminar en una exposició i les conductes associades a ell com és el silenci, la contemplació i l’admiració. Aposta per una realitat que travessa l’exposició-experiència: els sorolls, les olors, poder parlar, beure, córrer.

Tota aquesta atmosfera també és possible gràcies a la infraestructura de metall que suporta les obres. Hi ha una intencionalitat estètica que ens recorda a la pràctica artística de la instal·lació. En conseqüència, l’estructura de l’exposició esdevé ella mateixa una obra d’art. El disseny és molt significatiu. Són materials d’obres i de bastides per la construcció que interpel·len els subtemes de l’exposició: la construcció, la reparació, el canvi d’una Barcelona en tensió social, política i econòmica. Seria el mateix efecte si veiéssim l’exposició dins d’uns contenidors o una altra base arquitectònica?

En conclusió, segons P. Bonet a “Interferències. Context local, espais reals”: “La pràctica artística ja no vol explicar històries sinó crear situacions, dispositius, on es pugui fer la història” (GÓMEZ. 2004:12). No obstant això, de quina manera i amb quines repercussions?

En l’àmbit educatiu, l’absència d’una persona en l’espai expositiu, apostant més per una experiència autosuficient, semblant a la cultura del self service, on cada cop s’estén més als restaurants, als supermercats, com afecta l’hora de rebre i digerir el contingut? És més, s’arriba a tothom només amb el discurs que guia l’exposició? Són necessàries eines que complementin l’exposició, com audioguies, fullets informatius, visites guiades, entre altres?

En relació amb el comissariat d’obres, tenint en compte que es tracta d’una multidisciplinarietat que fusiona paisatgisme, arquitectura, urbanisme, escultura i fotografia, quins reptes comporta? i com afecta a l’imaginari col·lectiu, en concret en aquest cas, on es posa èmfasi al concepte de col·lectivitat i espai lliure-obert? Pot modificar conductes psicosocials?

Per últim, quins canvis provoca respecte a l’essència artística? Quina identitat té la fotografia? Quin significat té la materialitat en l’objecte artístic? Tenint present que l’essència de la fotografia rau en la seva capacitat de reproductibilitat tècnica i per tant, la possibilitat d’aura constant en termes de Walter Benjamin, quin valor té el suport tècnic? És més, pot obtenir un valor polític el format? A què ens recorden les dimensions murals i els formats propagandístics? Ens estem establint finalment en l’era purament visual, de la imatge i no de l’objecte imatge?