Madrid: terra de taurons

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

És ben sabut que Madrid no té mar. Ara bé, la capital bé podria ser un oceà infestat de taurons. O un ressort caribeny amb les piscines farcides de piranyes. Una de les coses que més va sorprendre el periodista irlandès Gilles Tremlett al seu llibre Ghost of Spain, publicat el 2006 i on recollia les seves impressions com a corresponsal de The Guardian era la naturalitat amb la qual els madrilenys de casa bona exhibien el seu franquisme. Fins i tot li impressionava veure com els simpàtics veïns d’escala, quan els visitava a casa seva, tenien banderes franquistes i retrats del dictador per totes les parets com si fos la cosa més normal del món. I parlem de mitjans dels noranta, quan el règim del 78 semblava ben sòlid i la bola de la democràcia exemplar, bipartidista i constitucional, encara colava entre la major part de l’opinió pública. 

No ens hauria de sorprendre, doncs, personatges com Ayuso i la seva retòrica incendiària “o libertad, o comunismo”, que semblava plagiar la retòrica d’un Pinochet que va ser l’únic cap d’estat que assistí a l’enterrament del dictador al Valle de los Caídos. Ayuso no cau de la figuera. Es podria considerar com a la filla política i ideològica de l’estranya parella José María Aznar i Esperanza Aguirre: el franquisme desacomplexat amb el neoliberalisme més despietat, una combinació que faria feliç Steve Bannon i que ha adquirit forma en l’enèsima mutació franquista a partir de Vox. Els homenatges reiterats al dictador, a la División Azul, i sembla que aquesta setmana, a la caiguda de Madrid de 1939, resumeixen la interiorització de l’autoritarisme polític dels que remenen les cireres a la capital espanyola, un espai on es tendeix a banalitzar el totalitarisme, en què no es recusen magistrats que alcen el braç a la romana ni se sanciona a militars que voldrien veure morta a una tercera part de la ciutadania amb passaport espanyol.

El franquisme (per posar un adjectiu fàcil i comprensible) no es limita a una ideologia política o a l’exaltació d’uns símbols o mites. Amara l’economia, la cultura, la sociabilitat i el relat periodístic madrileny. Recordem que durant dècades (1984-2007) el president de la CEOE, la patronal espanyola, fou José María Cuevas, un antic funcionari del partit únic franquista (i secretari general del SEU, el sindicat d’estudiants universitaris franquista d’afiliació obligatòria) que mai va ser empresari. Bona part del periodisme ubicat a Madrid està en mans de persones vinculades a l’Asociación Católica de Propagandistas, una mena de sindicat franquista de premsa, que explica l’orientació, no conservadora, sinó reaccionària de les principals capçaleres. Això explica també l’estret contacte amb la policia i l’alta administració que genera la major part de filtracions deliberades –i amb la intenció de desestabilitzar els opositors polítics. Podríem seguir amb l’alta administració de l’estat, amb jutges, militars, diplomàtics, cardenals preconciliars o funcionaris d’alt rang reclutats molt especialment entre aquestes cases benestants del barri de Salamanca, que, efectivament, com relatava Gilles Tremlett en abordar la seva experiència madrilenya, esdevenien un cos tancat, descendent biològic i ideològic dels vencedors 39, sense la més mínima capacitat d’autocrítica i amb una estranya olor de naftalina que inunda la major part d’institucions estatals.

Pablo Iglesias, el representant de l’enèsim intent fallit de les esquerres espanyoles, ha decidit saltar a l’oceà madrileny infestat de taurons. No se sap exactament si ho ha fet per iniciativa pròpia o empès, a punta de sabre, pel pirata BarbaSánchez, un corsari que té com a únic objectiu la supervivència, i com a única tàctica, l’oportunisme. Ambdós no formen part d’aquest Madrid polític, tanmateix, ambdós són ben conscients d’aquesta mena d’aquari on cada vegada els taurons semblen més famolencs. El Madrid polític, certament, i a partir d’intentar esborrar el desprestigi internacional d’una Espanya que, fins a mitjans de la dècada dels 80 tenia una pèssima imatge entre els europeus -país subdesenvolupat, reaccionari, fanàtic, inquisitorial- en què bona part del búnquer es va apartar voluntàriament vers les catacumbes. De les catacumbes, van anar a parar als soterranis del carrer Gènova. A partir dels escàndols de corrupció del PP, van anar ascendint per l’estructura i estenent-se per altres espais (UPyD, Ciudadanos) i, finalment, han anar a petar a Vox, des d’on van marcant el pas i el ritme a PP i PSOE.

Pasqual Maragall, el millor intel·lectual, amb permís de Quim Torra, que ha ocupat el Palau de la Generalitat, va assenyalar el 2001, en un recordat article a El País, que Madrid se n’anava. Ha estat una profecia. En aquell article de fa vint anys considerava que abdicava de les seves responsabilitats de construir una Espanya sòlida i equilibrada, i volia constituir-se com a una mena d’epicentre nacionalista espanyol ultramuntà. Des del punt de vista econòmic, social i cultural ha fet una aposta per prendre forma d’una mena de forat negre que absorbeix la llum i l’energia del territori (i el seu talent) que l’envolta –la España vaciada–. Tanmateix, d’aquest forat negre no en surt altra cosa que l’Espanya negra que torna, un cop més, a l’autodestructiva nostàlgia d’un imperi destinat a col·lapsar sobre sí mateix. Un Madrid reaccionari i violent que actua deixant anar els seus propis fantasmes, tal com Tremlett anunciava.

És cert que les eleccions a la Comunidad de Madrid seran dures i dramàtiques. Que es dibuixa una possible victòria d’Ayuso que governaria amb una Vox la toxicitat del qual és banalitzada per la dreta, l’esquerra, el centre, i molt especialment la premsa. Que l’escenari és un increment de taurons per metre cúbic al pantà madrileny. 

Catalunya, com ja passa creixentment amb la resta de Països Catalans, encara que també amb Euskal Herria i també la interessant evolució de Galícia, està experimentant una desconnexió mental i econòmica, una estratègia intel·ligent. Tanmateix, encara no s’entén com bona part de l’independentisme aspira a nedar a dins l’aquari madrileny. No cal estudiar oceanografia per entendre què pot passar si hom s’entesta a seguir alimentant aquestes bèsties. N’hi ha prou per veure les pel·lícules d’Steven Spielberg per aprendre com s’ha de tractar amb aquesta mena d’espècies oceàniques.

- Publicitat -

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca