La darrera vegada que vaig escriure fou el 16 de novembre, ja fa quatre mesos. Déu n’hi do. En un període de dies relativament curt es varen precipitar tots els esdeveniments perquè aturés en sec el ritme de publicacions diàries a Mirall.

L’èxit de la Moció de Censura, en la qual vaig exercir de responsable de les xarxes de la Plataforma Més que una Moció, va motivar que des de la candidatura de Sí al futur, liderada per Víctor Font, em proposessin ser el responsable de les xarxes socials durant la campanya. No m’hi podia negar. L’equip humà, el projecte i les facilitats per poder desenvolupar les tasques eren un gran al·licient.

Ser periodista i assessor de comunicació freelance, concepte anglès per donar una mica més de brillantor al fet de ser un autònom, és sinònim de no saber de quina disponibilitat gaudiràs per atendre altres iniciatives. Això, que fins i tot pot semblar pedant i difícil d’entendre per segons qui, és en realitat il·lustratiu de la precarietat laboral en la qual vivim avui en dia: és habitual conciliar diferents projectes per arribar a final de mes.

En aquest cas que ens ocupa, era impossible compaginar l’exigència d’una campanya electoral amb altres tasques laborals.

Sigui com sigui, fou una experiència fantàstica, una candidatura que tot i no guanyar ha plantat la llavor d’un canvi al Club i, sobretot, ha treballat per oferir un relleu generacional valent. Ara tornem a ser aquí, i per seguir un criteri regular i que no es torni a repetir una aturada d’aquestes característiques, la columna serà setmanal. Cada diumenge faré un repàs dels temes que més m’hagin cridat l’atenció d’aquella setmana. I no cal que siguin, precisament, els que ocupen les portades.

Laporta president

Seria insòlit que el primer text amb aquest format, i que comença contextualitzat en la campanya electoral del FC Barcelona, passi per alt el retorn del president Joan Laporta al Club.

Sense cap mena de dubte crec que un dels millors moments que va regalar la campanya fou la fotografia que va propiciar el Víctor Font durant la nit electoral quan, un cop es varen confirmar els resultats, va sortir del box reservat per a Sí al futur i va regalar l’abraçada dels dos candidats amb el guanyador de les eleccions. Pot semblar un detall sense importància, però no ho és si recordem com va acabar la nit electoral del 2015.

La devastació moral, institucional i econòmica en la qual es troba ara el Club neix quan la parella Rosell-Bartomeu enceta una campanya de revenja contra l’anterior junta. Anys de processos judicials, confrontació, rancúnies i revengisme que ens han dut a la situació més crítica que ens podem imaginar.

Joan Laporta és el president del Barça, i per tant, com a soci, és el meu president. Les seves victòries i les seves derrotes seran les de tots els culers. Remar en la mateixa direcció és quasi una exigència. Ara bé, que no faci una lectura errònia dels resultats del 7-M. Els socis i sòcies es mereixen veure com s’aixequen les catifes, qualsevol intent per fugir d’estudi toparà amb el mateix esperit fiscalitzador que va fer caure Bartomeu.

Ho tindrà difícil, molt. La complexitat és màxima, i ni tan sols gaudirà dels cent dies de marge. Aixequem el Barça d’una punyetera vegada, i feu-ho -fem-ho- bé.

Quico Sallés

Si tens Twitter hauràs vist, d’alguna manera, la polèmica generada al voltant de l’opinió que va donar el periodista Quico Sallés al FAQS del dissabte 13 de març sobre el mandat del president Torra.

“Per respecte institucional i al Palau de la Generalitat, esborraria del currículum de Quim Torra que ha estat president. Una presidència no és activisme ni trencar-se” @QuicoSalles #FAQSaireTV3 ▶️ https://t.co/rrtsoGyyLz pic.twitter.com/4mp9W1IZ8s

— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) March 13, 2021

Més enllà de si podem estar d’acord o no amb la seva exposició, no deixa de ser preocupant la reacció d’indignació amb la qual centenars d’usuaris sentenciaven que en Sallés era un mal periodista per donar aquesta opinió.

En quin moment la valoració d’un periodista és pervertida fins a l’extrem que és sentenciat, o premiat, d’acord amb l’opinió que té?

D’aquí plora la qualitat del periodisme del país, obsessionat amb els clics i l’acceptació omet l’esperit crític per evitar-se problemes i pèrdua d’ingressos -majoritàriament institucionals-.

Govern: va tard

Divendres vinent acaba el primer termini per a convocar el primer ple d’investidura, i arribem amb una situació força habitual; desacord entre les forces independentistes.

Durant la campanya es va arribar, o com a mínim es va simular arribar, a un consens entre ERC, JxCat i CUP en el qual s’acceptava que aquell partit que tenia més vots era l’encarregat de liderar el full de ruta cap a la independència. El guanyador del 14-F va ser Esquerra Republicana, i de la mateixa manera que qui va liderar la legislatura anterior fou JxCat, ara és el torn dels republicans.

Ens podem estalviar moltes hores de televisió, de tertúlies radiofòniques i articles del Pravda de torn si per un moment deixen estar els retrets i fan via. Superar el 50% del vot i la situació socioeconòmica del país emana molta responsabilitat, estigueu a l’altura.