El passat mes de novembre el món es va dividir en dos: Trump o Biden. Feixisme o democràcia. O almenys així era a ulls de gran part de la gent. Després de quatre anys sota un mandat en mans d’un home, blanc, de setanta-quatre anys, milionari i poderós, ara semblava que les coses anaven a canviar si guanyava un altre home, blanc, de setanta-vuit anys, milionari, i també poderós. La por al fet que es repetís un govern amb Trump va fer veure esperança en l’altra alternativa, i això va portar a milers de dones a dipositar la seva confiança en el qual és ara el nou president dels Estats Units.

El pas del temps demostrarà que Biden no és aquesta persona democràtica, respectuosa i pròxima al feminisme que ens han volgut vendre, o que ens vam voler creure. I començar per aquest vídeo em sembla una bona opció:

Que le pongan música como si fuera un video de humor lo hace aún más aterrador. pic.twitter.com/eFCc2iRwfP

— Suárez (@SandSuarez) March 8, 2020

Vídeos que mostren com abusa del seu poder per poder tocar de forma no consentida a nenes, denúncies d’abús sexual per part de dones que van treballar amb ell, polítiques que avalen el gènere i, per tant, la nostra opressió com a dones… En definitiva, quatre anys sense feminisme. 

“Joe Biden em va empènyer contra la paret, va posar les mans sota la meva faldilla i la va penetrar amb els seus dits sense el meu consentiment. Recordo que tot va passar massa ràpid…” (Tara Reade)

“Es va col·locar darrere meu, em va posar la mà a les espatlles i em va olorar el cabell abans de dipositar lentament un gran petó a la part posterior del meu cap” (Lucy Flores)

Durant el mandat de Trump sorprenia que fos president d’una potència mundial un home al qual se’l pot acusar (amb proves) de pederàstia i abusos sexuals. Anys després aplaudim a un altre home que és igual o potser pitjor. Per què? On radica la diferència?

Aquesta situació no sols passa als Estats Units. El nostre país és un clar exemple de com les dones dipositem les nostres esperances en homes que ens prometen polítiques feministes, i que després no compleixen res perquè els assumptes de dones sempre aniran al final de l’agenda. Pablo Iglesias i Pedro Sánchez vs. Pablo Casado i Santiago Abascal. Una vegada més, dones creient en homes. Per por d’una victòria dels segons obliden que els altres dos mai han fet res per nosaltres. Ni ho faran. Perquè és impossible aconseguir la igualtat a través d’un sistema que funciona a base de la nostra submissió. 

Perquè és impossible aconseguir la igualtat a través d’un sistema que funciona a base de la nostra submissió.

Així i tot, moltes dones continuen confiant en ells. Em pregunto una vegada més: Per què? Amb l’excusa de la por a quelcom pitjor ens estem quedant estancades en una conformitat que no és justa. Crec que darrere d’aquesta “por” a una altra realitat, encara més terrible, s’amaga una negació de la magnitud de la nostra opressió que ens porta a continuar pensant que algú més enllà de nosaltres mateixes farà alguna cosa per ajudar-nos. Potser perquè costa admetre que no tenim a ningú amb poder que pensi en nosaltres, ja que això significaria assumir que, a ulls de la societat, no valem el mateix que un home. I sí, és dur descobrir que no tenim cap esperança dins l’àmbit polític, però això mai serà un problema si, a canvi, tries tenir esperança en tu mateixa i en les dones del teu voltant.

No tenim cap esperança dins l’àmbit polític, però això mai serà un problema si, a canvi, tries tenir esperança en tu mateixa i en les dones del teu voltant.

Ens han fet creure que l’única via per canviar les coses és a través d’un vot, que si volem avançar en feminisme les dones hem de formar part del poder. Però empoderar-nos significa tenir una posició més favorable dins del mateix sistema que ens violenta i ens oprimeix per haver nascut dones. No hem de buscar empoderament, hem de buscar el nostre alliberament.

I el nostre alliberament comença acceptant que ningú ens representa més enllà de nosaltres mateixes.

I el nostre alliberament comença acceptant que ningú ens representa més enllà de nosaltres mateixes. Que si triem no votar misogínia, això es tradueix a no votar. I que no passa res, que el veritable problema seria continuar confiant en qui mai ens ha tingut en consideració.