“Ací crema el cor d’una falla”. Pintades amb aquest text es poden llegir a les cruïlles on haurien d’estar situats els monuments fallers. La situació per tots coneguda ha frustrat, un any més —encara que amb menys sorpresa— la celebració de la Festa Gran del Cap i Casal. En aquest Sant Josep sense pólvora ni bandes Revista Mirall ofereix una mirada profunda sobre el moviment faller. Cal no esperar d’aquest reportatge un text que plore l’absència de la festa fallera, ple de sentimentalismes i folklorismes. La intenció i l’objectiu d’aquesta publicació és conèixer la realitat de les Falles i, el més important, l’impacte econòmic, cultural i, sobretot, sociològic que tenen sobre el poble valencià.
Lluís Bertomeu és columnista a La Vanguardia i un gran coneixedor de les festes populars valencianes. Pere Fuset és regidor d’Administració Electrònica i Agenda Digital a l’Ajuntament de València i va ser president de la Junta Central Fallera (2015-2020). Emilia López es doctora en tecnologies de la informació, comunicacions i computació i és una de les responsables del projecte de la Falla Immaterial. Patricia García és responsable de protocol de la Falla el Trampot d’Énguera (La Canal de Navarrés). Quatre punts de vista diferents sobre un mateix fenomen, les Falles, que han estat poc enteses i fins i tot buidades de significat. Quatre punts de vista que conflueixen en Revista Mirall en aquest estrany mes de març.
Ací crema el cor d’un tòpic
Per a qualsevol valencià és arxiconegut l’estereotip del faller. Al més pur estil de Félix Rodríguez de la Fuente podríem dir que el Fallerus Valentinus comú es caracteritza per ser una persona de dretes, que parla poc o gens valencià, amb molts diners que gastar i amb poc respecte pels seus conveïns. Aquesta imatge clàssica del faller sembla estar gravada a foc al subconscient dels valencians. També al de molts forasters, alguns dels quals venen al Cap i Casal, no sense certa superioritat moral, “a ver cómo se queman millones de euros y un montón de borrachos colapsan y ensucian la Ciudad y tiran petardos”. És curiós que aquestos Forasterus Mesetensis vinguen en massa precisament a gastar diners per a ser cremats, a col·lapsar i embrutar els carrers i, de pas, a tirar algun que altre tro de bac. Però bé, eixa és altra discussió.
Aquestos tòpics venen, com quasi tots els mals, del segle XIX. Les Falles eren llavors un problema per a les elits, en tant que eren cada vegada més poderoses dins de la societat civil. La sàtira i l’associacionisme, fonamentals a les Falles, sempre han estat problemes per a unes elits que intentaren reduir el perill mitjançant limitacions i prohibicions. Davant els sonors fracassos, les classes altes varen comprendre que eliminar les Falles era missió impossible i canviaren d’estratègia. Si no pots amb el teu enemic, unix-t’hi. Dit i fet, allà que van anar. En unes quantes dècades la Festa fallera estava ja domesticada per un poder que, com per tots es sabut, prompte va estar íntimament unit a l’espanyolisme i el nacionalcatolicisme.
Desmuntant el mite del Fallerus Valentinus
Pere Fuset explica que el moment en què açò es va fer visible va ser durant Postfranquisme. Llavors, el poble valencià va poder alçar la veu de nou i va trobar-se amb una elit —ja fallera— que no hi estava massa disposada. A partir d’eixe moment, quan les discussions polítiques estaven de nou al carrer, les elits van fer servir més que mai la domesticació de la Festa Gran valenciana per mantindre el poble allunyat d’idees “perilloses” i fer contra a un fictici imperialisme catalanista que suposava el mateix perill per València i per a les Falles que les armes de destrucció massiva del Saddam Hussein.
D’aquelles noces aquests confits. Eixe és el procés de construcció d’uns tòpics que van ser desmuntats per a sorpresa de molts amb la publicació de l’Enquesta sobre la percepció social del col·lectiu faller davant la festa de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2017. Bé, el més sorprenent és que realment hi haguera qui pensava que un col·lectiu format per 120.000 persones podia ésser un bloc monolític, monoideològic i homogeni. En aquest informe sociològic es posa en evidència que el col·lectiu faller és un espill de la realitat valenciana. Els resultats tant en matèria ideològica com lingüística son quasi idèntics entre el conjunt dels valentins i el conjunt dels fallers: una majoria de centre-esquerra amb una identitat valenciana marcada, en moltes ocasions per damunt de la identitat espanyola.
Les Falles com a motor de la Ciutat
Al marge de l’impacte econòmic que per tots és sabut que és immens —753 milions d’euros segons un estudi del 2008—, les Falles suposen un important motor cultural per València. El més evident és el gran volum de creació artística relacionat amb la construcció dels monuments fallers, la confecció de la indumentària o la música de les bandes. No obstant això, l’impacte cultural de les Falles va més enllà, ja que les comissions falleres acostumen a organitzar jornades de teatre, ponències, xerrades sobre cultura i ciència. També els llibrets de les falles, alguns dels quals tenen un alt nivell literari, i que van tenir un important paper durant el franquisme com a trinxeres on el valencià es mantenia viu.
També gràcies a les Falles algunes iniciatives de divulgació científica han trobat una forma d’arribar a un públic massiu. La Falla Plaça de Jesús organitza anualment junt amb la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València la Neuromascletà. Aquest projecte el conformen una sèrie de conferències sobre neurociència durant la Setmana Fallera. Emilia López és una de les responsables de la Falla Immaterial, que des de 2017 “planta” un monument virtual construït amb Intel·ligència Artificial. López explica que es tracta d’un projecte de Ciència Ciutadana que tracta d’apropar la ciència a la ciutadania a través de les Falles. “Sempre hem comptat amb el suport tant de la UV com de la Junta Central Fallera”, explica López sobre el seu projecte. A més a més, assegura que, gràcies a les Falles, té una resposta i un abast que difícilment podria tindre d’altra manera. En 2021 la temàtica de la Falla Immaterial és el cant tradicional.
L’espina dorsal d’un País
Amb tanta participació i tanta tradició com tenen, les Falles són una clara representació de la realitat valenciana. Els conflictes i els canvis experimentats per la societat valenciana es traslladen d’una o altra manera al món faller. Lluís Bertomeu explica com la tensió entre els barris perifèrics de nova creació i les zones cèntriques, present a moltes ciutats, es va traduir a València en enfrontaments entre les noves grans falles —que volien entrar a Secció Especial— i les tradicionals del centre —que no ho volien permetre—. Quan València vivia la seua Batalla durant la Transició, les Falles foren camp de combat i trinxera. Durant els anys de modernització i reconversió de la Ciutat, les Falles s’han rentat la cara. En definitiva, unes Falles vives son símptoma d’una València viva.
A més de com a espill de la societat, les Falles fan una funció que pot esdevindre fonamental: la de símbol. El País Valencià és un país on no hi acord amb la bandera, amb l’himne, ni amb la llengua. Lluís Bertomeu està convençut, però, que sí existeix un cert consens sobre les dues coses que vertebren vertaderament els valencians: les bandes de música i les festes populars. Assegura que les Falles i altres celebracions son “el pulmó d’oxigen que ens salva com a societat”.
La Festa com a vincle
Com explica Lluís Bertomeu, les Falles (com altres festivitats valencianes) serveixen per a que diverses formes de ser valencià confluisquen. D’açò en sap bona cosa Patricia García, responsable de protocol de la Falla El Trampot d’Enguera (La Canal de Navarrés). Aquesta comissió compta amb més de 400 fallers en un poble que té menys de 5.000 habitants. El fet que Enguera siga una localitat castellanoparlant l’ha fet, com altres d’iguals característiques, objecte de tòpics i condescendència per part de molts valencians. Però es pot ser valencià en castellà, com ho son els oriolans, els bunyolencs o els sogorbins. I també els enguerins, que a través de la seua Falla reivindiquen una valencianitat, la seua, que tenen clara. Patricia García assegura que les Falles els han permès als enguerins “fer més germanor” amb la resta dels valencians. “Gràcies a les Falles ens podem sentir prop” sentencia.
Pere Fuset insistix en la importància d’aquestos vincles derivats de les Falles. Les Falles són una mena de versió festiva de les associacions veïnals, que tanta importància teniren en la construcció de la societat civil, per exemple, per fer front el Franquisme durant la Dictadura. Les comissions falleres, a més a més, van estar durant els anys de l’èxode rural l’eina més pràctica a l’hora d’aconseguir una major integració dels nouvinguts als barris valencians. Una eina —diu Fuset— que no s’està fent servir ara amb els nous immigrants. Els quatre entrevistats per a aquest reportatge compartixen la visió de que les Falles, malgrat les molèsties i dilemmes que poden causar, són d’allò més útils per a la societat valenciana. Una eina per la promoció científica, cultural i per a la vertebració social a nivell local i nacional. El poble valencià compta amb una joia patrimonial. I, en moments difícils en què la festa es troba a faltar, és un bon moment per fer autocrítica.