El PSOE juga amb foc

A principis de la dècada de 1980, quan estudiava el batxillerat, participàvem d’una mena de cineclub organitzat per un col·lectiu de crítics i cinèfils sota la denominació “Drac Màgic”. Els nostres professors ens enviaven aleshores al desaparegut Tabaré Cinema, a prop de Via Laietana a què veiéssim pel·lícules de transcendència històrica o estètica i que esdevenien un gran complement per a les matèries de filosofia o d’història. Recordo molt especialment, una d’aquestes, La Caiguda dels Déus (1969), inacabable i soporífer film de Luchino Visconti, que aquests darrers dies, i gràcies a una d’aquestes plataformes de continguts audiovisuals, he tingut oportunitat de revisar-la trenta-vuit anys després.

La caduta degli dei, en inconfusible referència a l’òpera de Richard Wagner, narra la decadència d’una família aristocràtica alemanya, propietària d’una de les principals indústries foneries del país, inspirada en les indústries Krupp. Visconti, potser el cineasta que millor ha sabut explicar la decadència, en realitat ens tracta de respondre de com el nazisme no només va obtenir el poder, sinó que es va acabar infiltrant en tots els àmbits dels cossos i les ànimes d’un dels països més moderns i il·lustrats d’Europa. I la família Von Essembeck, la protagonista d’aquesta tragèdia exemplifica amb personatges simbòlics com tot plegat va ser possible.

La primera lliçó a extreure va ser l’extrema ingenuïtat, combinat amb errors polítics i el culte a l’autoritat com a les principals vies a través de les quals es va anar escolant el virus del nazisme. La companyia que es dedica a fabricar armes, creu que és possible utilitzar els membres del partit nazi per als seus propis fins: garantir l’ordre per acabar amb l’agitació obrera, obtenir grans contractes amb els seus conseqüents beneficis econòmics i restar exonerats de responsabilitat davant els vicis i perversions privades. No cal fer un espòiler per imaginar com acaba tot plegat. Bona part de la família, aquella que creu que pot controlar la situació o què se sent incòmoda amb el nou país que construeix el nacional-socialisme, acaben morts o en camps de concentració. I aquells partidaris del nou règim, acaben fins i tot presoners de les pròpies idees.

Corrien altres temps en què estudiants de setze i disset anys érem capaços d’empassar-nos una pel·lícula de dues hores i mitja en versió original subtitulada com a complement a les classes sobre la història del segle XX, precedida d’una presentació de mitja hora d’un discurs de difícil comprensió per part d’algun crític més entusiasta que bon comunicador. Prop de quatre dècades després, he de reconèixer que aquella tarda d’hivern va resultar útil, perquè és obvi que la història sol ser un camp de coneixement útil a l’hora d’aplicar en anàlisis profundes del present.

Un mes després de les eleccions catalanes on l’independentisme ha obtingut una majoria del 52%, i una setmana després que en la votació pel suplicatori dels exiliats a Brussel·les es trobessin amb un 42% de vots contraris, inclosos els seus socis de govern, el PSOE, probablement dirigits pel seu estratega Iván Redondo, ha tractat de muntar una emboscada al PP i a Podem. La idea, sobre el paper, semblava brillant. Es munten unes mocions de censura autonòmiques per atreure (i sucursalitzar) les restes del naufragi de C’s, s’arrabassa poder local i autonòmic als seus rivals populars i s’enceta una dinàmica de desplaçament vers la dreta neoliberal desfent-se de Podem i els independentistes catalans bascos i gallecs en unes eleccions anticipades que, segons alguns sondejos, podrien reforçar el propi PSOE.

- Publicitat -

El que, sobre el paper, sembla una jugada estratègica brillant (més pròpia del poc sofisticat Risk que dels escacs), en realitat pot acabar esdevenint un autoparany. El PSOE, com la família Von Essembeck, flirteja amb una dreta que a Espanya sorgeix d’un règim criminal, que es vanta dels seus crims, que saboteja qualsevol intent de reconèixer-los i d’aplicar una més que necessària i justa memòria històrica, i que té infiltrats els poders fàctics, inclosa una premsa que tendeix a banalitzar el feixisme castís. Ayuso, la presidenta de la comunitat de Madrid, potser la persona amb major instint assassí de la política espanyola, reacciona ràpidament i amb tants escrúpols com el seu papà (José María Aznar) i mamà (Esperanza Aguirre) ideològics. I allò que havia de ser una jugada estratègica es converteix en una estúpida maniobra estèril que deixa desprotegits els flancs. La possibilitat d’una victòria d’Ayuso acompanyada d’un Vox que no era altra cosa que el búnquer franquista que sobrevivia a les catacumbes del carrer Gènova, poden implicar una ràpida “nit dels ganivets llargs” en què el sector més neoliberal i nacionalista espanyol intransigent s’acabi imposant en la dreta espanyola, i per extensió, pugui fer-se amb el poder en un temps relativament breu.

Parèntesi històric. Com ens recorda Visconti a La Caiguda dels Déus, la nit del 30 de juny a l’1 de juliol de 1934, les SS, el sector més dretà i aristocràtic del NSDP va acabar eliminant tots els oponents polítics dins els propis rengles feixistes o els seus aliats parlamentaris, amb un mínim de 85 morts –tot i que altres estudis consideren que van ser centenars-. 

En altres paraules, la voluntat del PSOE d’intentar sobreviure a còpia de no resoldre els problemes als quals havia d’enfrontar-se (revocar la reforma laboral, derogar la llei mordassa, impedir els desnonaments, encetar un diàleg de debò amb Catalunya) l’ha portat a cometre un error greu, que no només l’afeblirà, sinó que pot portar nefastes conseqüències a una majoria de ciutadans espanyols que, en el fons, estan d’acord amb els postulats de Podemos, que no oblidem, són una versió tímida del programa amb què Felipe González es va presentar a les eleccions de 1982 (el mateix curs en què els nostres professors ens feien mirar films rellevants). I tanmateix, la seva maniobra per provar de satel·litzar Arrimadas i posar Casado contra les cordes, en realitat pot destapar la capsa dels trons. I a més, la ultradreta, els jutges inquisidors, els militars que voldrien afusellar vint-i-sis milions de dissidents, no els ho premiaran pas. No està de més recordar que Franco no va distingir entre socialistes, comunistes o independentistes: matava a tots els que podia.

En el fons, és un error molt similar al que van cometre en el seu moment els propis socialdemòcrates alemanys quan van exercir de repressors dels treballadors revoltats al final de la primera guerra mundial i en apostar per un estat fort, on els interessos dels principals industrials i la integritat de l’autoritat de l’estat quedessin ben garantits. La seva passió per la llei i l’ordre va servir per aplanar el camí al nazisme i a aventurers polítics com Hitler. Sánchez, el polític més inconsistent d’Espanya, amb el permís d’Albert Rivera ha jugat amb foc, i pot ser que l’incendi es desfermi arreu d’Espanya. I tot plegat per pensar més en el càlcul a curt termini que en una cosa tan simple, com l’ètica i la moral que han d’inspirar la política.

Convé repassar clàssics del cinema de tant en tant per recordar aspectes essencials de la vida i la política. La història no té perquè repetir-se, malgrat que molts s’entestin a reiterar errors fins a la sacietat. La família Von Essembeck va creure que era possible conviure amb el mal absolut i treure’n profit. I al final, com sol passar més en la vida real que en el cinema, el mal va acabar devorant-ho tot. El problema és que a una Espanya que mai va fer un més que necessari procés de Nuremberg, s’ha banalitzat absolutament la persistència del totalitarisme franquista adherit en bona part de les institucions, inclosos jutges i militars que es vacunen d’estranquis i monarques que defugen les seves responsabilitats penals i morals. Curiosament, s’acusa a un independentisme que mai no ha mort ningú de totes les desgràcies, un independentisme que és radicalment democràtic i profundament humanístic, mentre que es riuen les gràcies d’aquells que, com els seus avantpassats biològics i ideològics, no van dubtar a exterminar a tots aquells que no volien abraçar la seva fe ni aprovar els seus interessos. 

En aquesta era de degradació democràtica, de degradació política, de degradació social, també hem assistit a una profunda i preocupant degradació ideològica. I Sánchez, juntament amb Ayuso, en són dos tristos i inquietants exponents. Més ingenu el primer, més perillosa la segona.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca